La cosa no va de números.

Hi ha qui diu que l’estat espanyol ens ha donat la mesura de gràcia perquè Europa – ara sí que sí- estava a punt de picar-li les orelles a l’Estat per condemnar injustament – segons la democràtica llei europea – als líders independentistes. I no dic que aquest argument tingui certes dosis de veritat, no m’estranyaria.

Però per mi la cosa va més enllà. Va d’entendre l’Estat espanyol com un tot i amb diverses faccions a la vegada. Jo ho veig més aviat com una jugada ben intel·ligent de l’altra cara de la moneda de «las dos españas». M’explico.

No és que hi hagi una cara bona i una dolenta de l’Estat, de fet, no va de judicis morals això, però de cara a la galeria la cosa funciona així més o menys, com a les pel·lícules, poli bo, poli dolent. Un i altre, al cap i a la fi, volen la confessió, un i altre volen que t’agenollis i parlis, però un et tortura i l’altre t’ofereix tabac. I en cada moment l’Estat mostra una o altra cara depenent de qui té davant o del moment històric determinat. Això sí, als de sempre -nosaltres-, en general, ens mostra sempre la mateixa cara, sense mesures de gràcia ni res per l’estil, sinó pregunteu-li al Marcel Vivet.

L’objectiu és el mateix, és el «a por ellos», però pots anar a per ells amb 10000 piolins o sent magnànim i aparentment dialogant. Per exemple. Rajoy deien que generava independentistes, doncs ara toca parar de fotre hòsties literals i domesticar a aquests «nous» independentistes generats -diran- per la ineficàcia dels altres. I quina és la millor forma? Aparentant tot el contrari, aparentant dic, que cal recordar que el PSOE és el partit dels GAL.

I compte, no tot és un tot, ni tots van de la mà agafats i a la una, també tenen les seves contradiccions. Pot ser que les altes esferes de la justícia vulguin venjança com a estratègia i el poder polític actual, vulgui la gràcia i el indult com a estratègia, fixeu-vos-hi, una i altre es complenten. Però això, en certa manera, optin per una o altre estratègia és interessant d’analitzar però poc rellevant, perquè uns i altres, i aquí toca anar al moll de l’os, no faran res que posi en perill el règim del 78. Ni la monarquia, ni la unidad ni l’Ibex, entraran a esmena a la famosa taula de diàleg. Perquè contradiccions a banda, com va dir el Dictador abans de morir, «la unidad de España és lo importante» i aquest era el pacte i ningú l’esmena pas, i menys el PSOE.

Però si som el 52%! I? Que potser importa això? Home doncs relativament perquè la cosa, com tota batalla amb l’Estat, no va números, va de poder. I no, com us haureu adonat des del 2017, no el tenim. I aquí ha de raure també el gir que haurem de fer d’ara en endavant. La cosa no va de majories electorals en eleccions autonòmiques. La cosa va de que el poble tingui les eines i estructures necessàries per a plantar cara a l’estat i aquestes, ara per ara, són minses.

Venim d’un octubre del 17 immers en una mena d’immediatesa basada amb fal·làcies del tipus «ho tenim a tocar» i encara vivim i revivim d’aquestes. Twitter es ple d’exaltades que sense proposar cap mena d’estratègia vomiten bilis contra qui gosa contradir la mística afirmació que per ser el 52% ja ho tenim. La immediatesa social que vivim a l’època de Twitter i Tik Tok no és bona consellera quan el teu rival és un estat amb totes les de la llei i la força. I voler analitzar la realitat amb aquesta mena de presa que no porta enlloc no té massa sentit. Irreflexivament es va cridant que s’ha de descongelar la República de La Sirena sense ni tenir un tira-xines per defensar-la, ni un tira-xines i encara menys un govern.

I prou. Entre l’estratègia possibilista de les cúpules independentistes i els exaltats de Twitter hi han altres estratègies i formes de lluitar per tal d’assolir conquestes polítiques. I tothom que opina que el 1 d’octubre està moribund no és un lacall d’en Pere Aragonès. Que els botxins siguin al poder no vol dir que el planteig inicial fos correcte. I bé que ho haurem de dir no això? O tampoc és pot dir sense ser acusat de botifler.

L’1 d’octubre va ser un acte de desobediència massiu espectacular. I això sí que no ha de morir. La capacitat d’un poble d’autoorganitzar-se i plantar cara a l’Estat, precisament el que més temien els botxins, ha de romandre ja d’ara en endavant i per sempre. Però també ha romandre la concepció política que de la llei a la llei no ho aconseguirem, i avui en dia afirmar que per ser el 52% en unes eleccions autonòmiques, hem de ser de facto independents, no deix de ser una lectura igual però diferent del de la llei a la llei. Com si de forma natural i abstracta és conquerissin els drets.

Res més allunyat de la realitat. I no és realpolitik el que plantejo, realpolitik és pensar que sí és que sí es que es que sí perquè és que sí i punt, i sinó ets un botifler que posa pals a les rodes. Potser el primer i més important pal o tronc a les rodes és l’idealisme que supuren certes afirmacions exaltades. I no, no va d’enxamplar bases, va d’organitzar bases.

I perquè barrejo la crítica inicial als indults i l’estratègia possibilista i el run run de som el 52%, si semblen plantejaments oposats? Una kafkiana i l’altre unilateralista? Perquè sense uns bons fonaments de formigó, l’estratègia del 52% -aparentment més combativa amb l’Estat- és idealista, d’una immediatesa infantil i igualment possibilista.

Sembla que plantegi un atzucac sense sortida, però no, tant sols poso en dubte que proclamem la República des del Palau de la Generalitat per ser el 52%. Tant sols apunto que ens han fet creure i sinó ens agrada quedem excloses, que o és fa una cosa (més aviat ERC) o se’n fa l’altre (més aviat Junts). Que es que som aquí per posar-nos al costat d’uns o altres i fer-lis de crosa? Tampoc plantejo derrotisme ni pessimisme. Ans el contrari, tenim davant nostre una oportunitat d’esmenar una estratègia i posar-ne en pràctica una altre que de fet algunes fa anys que portem duent a terme. Tampoc és fàcil. Però ningú ens ha dit que ho sigui.

Vols plantar cara al problema de l’habitatge, un Sindicat a cada municipi. Vols revertir les retallades en Sanitat, un grup en defensa de la Sanitat Pública en cada municipi. Vols espais d’autoorganització popular i d’oci alternatiu, un Casal a cada barri. Que estem fartes dels feminicidis? Construïm l’organització feminista dels Països Catalans. Vols trencar amb Espanya, trenca amb el marc mental de les autonomies i organitzem-nos arreu dels Països Catalans. Què és el mateix blablabla de sempre i escombro cap a casa? Fes-te sòcia del Casal i en parlem plegades.

Que són importants les victòries en l’àmbit institucional. Òbviament no ho nego. Però la més convençuda de les convençudes i la més coherent de les coherents, poc podrà fer en unes institucions on el que aprova un ple de l’Ajuntament de Rocaalberginia de Dalt pot ser tombat per un secretari i punt. Res del que ens envolta és imparcial i l’Estat i les seves estructures menys.

Deixem-nos d’immediatesa, de falses preses, que de presa en tenim que no cobrem ni els ERTOS, i promeses i posem-nos mans a l’obra lluny dels despatxos i el Twitter a construir aquesta tant anhelada República feminista i socialista dels Països Catalans.