Plovia. Tronava. Llampegava. L’aigua queia a bots i a barrals i els trons eren a sobre nostre, com sí els deus estiguessin enfadats. El cel s’omplia de bassetes, i com deien abans «quan lo cel fa bassetes, senyal de gotetes». Jugaves a contar els segons entre llampec i tro, possiblement havies sentit al Món d’en Beakman, que així es pot saber la distància que la tempesta està de tu, i més o menys és cert. La calor de l’estiu seca de La Febró, es barrejava amb la humitat de la pluja i feia com una mena de xafogor, però de les Muntanyes de Prades, alguna cosa apuntava a que plouria, els homes i dones del temps amb estudis de la vida, no havien anat a regar aquell matí, ells i elles ho sabien.
A la nit, en aquelles nits de pluja, aquelles nits de tardes plujoses, havíem de tenir les espelmes localitzades, la llum marxava al poble i tocava il·luminar-nos a la vella usança, una espelma i uns mistos. A l’estiu, la por a que marxés la llum és veia contrarestada per les hores de llum, que arriben a quasi quarts de déu vora l’agost, a l’hivern, aquelles tardes de pluja amb possibilitat de quedar-nos a les fosques, és feien curtes i fredes, perquè vora a les 6 de la tarda, les espelmes ja estaven disposades a ser utilitzades. A tot això, les que vivien a l’any 2000, llavors ens semblava el futur llunyà, tenien un Càmping Gas a casa, que els protegia de la foscor.
Però en aquests dies plujosos no tot eren espelmes, confinament i caminar a les fosques. També hi havien galledes de plàstic de qualsevol tipus, des de les de fer castells de sorra a les de color blanc que semblaven més aviat pots grans de pintura. Galledes i lots o llanternes. Evidentment, de les d’estil, ara vintage, petaca. Després de la tempesta, la llanterna i la galleda eren les nostres aliades per anar a la caça, a la caça del cargol.
Tocava posar a lluir els bombos de rentadora que teníem a casa, bombos o aquella mena de gàbies recobertes amb tela mosquitera, que servien de cel·la de depuració per aquests bitxos que s’arrosseguen pel terra, vaja, que caguessin fins a quedar-se nets per dins.
I és que qui no ha anat a collir/buscar cargols? O encara més, qui no ha vist movent-se sigil·losament com una actriu d’Oceans Eleven o una ninja a aquella padrina entre les herbes amb una lot i una galleda tot collint el preuat i bavós tresor? Una llum aquí, unes passes allà, i tiberi cargolaire assegurat.
Diuen que els cargols o t’agraden o no, però com en la política, també hi ha equidistants dels cargols (disculpes anticipades als meus amics i amigues de l’oest de Catalunya), jo en sóc un, això sí, en aquest cas no li faig el joc a l’estat opressor. I és que mai he estat massa de cargols, bé de petit no era massa de res a diferència d’ara que m’ho menjo quasi tot. I ara, doncs tampoc en sóc cap apassionat ni friki que va de restaurant en restaurant en busca de l’arca perduda del cargolaire. Si n’hi han, alguns provaré, sinó ni han, no em traurà pas la són. Però menjar-te’ls amb equidistància és una cosa, collir-los n’és una altra, i més quan ets una criatura.
De cargols se’n mengen arreu dels Països Catalans. Te’ls trobes a la paella valenciana o la cargolà a la platja, a la cargolada de dilluns de Pasqua a la Catalunya Nord, l’Aplec del Cargol de Lleida, també se’n mengen a Andorra i a les Illes, com els cargols aguiats amb herbes de Mallorca. I és que ja l’escriptor romà Plini el Vell, afirmava que els cargols eren un bon remei per a la tos i els problemes estomacals, sempre que se’n mengessin en nombre senar i resulta que part d’aquesta antiga creença, ens diuen l’Antoni Tugores i la Mª Antònia Sureda, encara perviu a Mallorca. Ja per acabar, al gran receptari, ja un clàssic, de «La Cuynera Catalana», hi apareixen 4 receptes de cargols, amb ceba, amb arròs, i dues «sopes», cal apuntar, que cap de les receptes són amb carn, ja que era considerada un àpat de quaresma.
La meva àvia els feia de vàries formes, però normalment a la llauna/paella/forn, que llavors els cargols servien per dippejar un bon all i oli que tota la tarda et recordava el dinar o també un romesco, romesco d’aquells que més tard van fer furor a les calçotades febronenques. L’altra forma de fer-los, la que més triomfava, eren els dolços i picants, que també és coneixen com dolços i coents. Avui en dia, muntes un restaurant, poses una tapa de cargols amb xocolata, menta, avellanes i ametlles, carquinyolis i canvies el bitxo de sempre per la salsa picant tailandesa Sriracha (dolça i picant) i entres al pòdium de la cuina avantguardista de la barreja de sabors exòtics, però les nostres àvies, sense ser-ne conscients ja ho feien, i ho feien, perquè més enllà de les modes dels mass media, la cuina dels Països Catalans, fa segles que ha descobert la sopa d’all de la barreja de sabors, com l’agre-dolç de la sobrassada amb mel i vinagre, el mar i muntanya dels calamars amb trompetes de la mort o el pollastre amb escamarlans i el «dolç i coent» que ara ens ocupa. Amb els cargols amb salsa, passa també l’efecte «callos», no ho heu sentit mai? «No m’agrada la textura dels callos, però la salsa està per sucar-hi 200 barres de pa». A casa, amb la normal divisió de fanàtiques i maniàtiques dels cargols, en una cosa hi havia consens, el pa d’aquelles barrots de Prades volava sucant la salsa. Un vist i no vist.
Com ja vaig dir l’any passat, amb la cinquè sentit de la cuina, el record, el record de la pluja, la galleda i possiblement el diumenge que és menjaven amb tota la família, no s’hi pot competir. De fet, no pretenc dir quins són «els millors cargols» i no és l’objecte de la cuina en sí, que no és cap competició, ans el contrari, és un gaudi, és una creixement col·lectiu i eclèctic de trucs, receptes, posa i treu, fins que cadascuna trobi la que més li agradi, sempre, sense perdre els orígens. Feu i desfeu la recepta, i sí sou celíacs en traieu la farina i els carquinyolis, si sou al·lèrgiques als fruits secs ja sabeu, i sinó us agraden els cargols, doncs no en mengeu. Cal dir que les receptes de les àvies parteixen de la paciència, que és la mare de la cuina i l’eina per estar a la cuina, per tant, si aneu amb preses no feu aquesta recepta. Cada pas feu-lo amb temps, amb cura i calma, com feia la meva àvia, que si havia de posar el foc al mínim o apagar-lo -i allargar encara més la cocció de la ceba- per estendre una rentadora, ho feia, perquè els fogons de ben aviat que ja s’obrien, aconseguint uns sabors de tot plegat, que l’estrès, la pressa i la immediatesa de la vida 2.0 no coneixen.
INGREDIENTS:
1,2 Kg de cargols depurats i nets collits a La Febró.
2 cebes mitjanes de l’hort.
4 tomàquets madurs de l’hort o en el seu defecte 4 tomàquets de la conserva.
150g de xocolata negra (jo ara la posaria al 70% de cacau).
40g d’avellanes de La Febró.
40g d’ametlles.
2 carquinyolis.
Pa fregit.
1 ramet de menta.
1/2 bitxo
Sal al gust.
1/2 cullerada sopera de farina de blat.
Un bon raig d’oli d’oliva verge extra.
Aigua fins que cobreixi els cargols.
ELABORACIÓ:
- Un cop ja estiguin els cargols depurats i ben nets, els posem dins d’una olla i els cobrim amb aigua freda, amb sal i el ramet de menta fresca. Enganyeu-los deixant que l’aigua arrenqui el bull. Reservem una part de l’aigua. Rentem els cargols a raig d’aigua freda.
- Tallem la ceba a brunesa i la sofregim ben a poc a poc en una cassola amb l’oli d’oliva. Un cop la ceba estigui ben cuita, és el moment de tirar el tomàquet. Quan el tomàquet hagi reduït, és el moment de tirar la farina i deixar que és cogui un moment. Ara és el moment d’incorporar l’aigua i els cargols, pugem el foc i quan bulli el baixem i deixem fer xup-xup una bona estona.
- És el moment de fer la picada. És pot fer a morter o amb una batedora elèctrica. Posem dins del pot de la batedora, el bitxo, els alls, les avellanes i les ametlles, el carquinyoli, la xocolata i el pa fregit. Mullem-la amb suc de la cassola per deixatar-la i triturem-la ben fina. L’afegim a la cassola, deixem que és barregi i espesseixi.
Llestos per menjar!
Si els voleu més picants, podeu afegir bitxo sec/fresc al sofregit quan la ceba estigui a mig fer. També hi podeu posar algun picant a la salsa com ser generoses amb el pebre negre o inclús Tabasc.
Si els voleu més dolços, podeu posar un raig d’anís quan comenci a fer el xup-xup. També hi podeu posar més xocolata, però us espessirà més.
Una recepta completa seria fer-los amb patates cuites a la cassola amb els cargols o fer aquest plat amb cargols i conill.
Bon profit!
Assumiràs la veu d'un poble 