Se’ns cruspiran senceres.

No ve d’ara que ve de lluny. «De matinada han trucat que deia la cançó». Només cal mirar la Wikipedia, el 4 de gener del 1977 és dissolia el Tribunal de Orden Público. I quan és fundava l’Audiència Nacional? Doncs sí el 5 de gener. Casualitats? Ni una.

L’Estat Espanyol és una màquina repressiva que actua amb total impunitat i ho ha fet durant molts anys. Especialment a Euskal Herria però en general a tot l’Estat. Golpeja i ens golpejarà sense pietat sempre i quan pretenguem trencar-lo. La màquinaria és així, tenen la premsa i tota sonant a l’uníson, la policia, l’exèrcit, jutges, polítics en general, l’aval internacional i el beneplàcit de l’Íbex 35. Que més voleu? Que més volem? Alguna és pensa que això és deixarà per pròpia voluntat dissoldre?

I sortirem al carrer, i farem casserolades, i muntarem manis, posarem les noves cares de les preses, als cartells i casals, pintades i pancartes. Vermuts i caixes de resistència. I ho farem tot, perquè s’ha de fer, perquè la solidaritat ha de córrer arreu dels Països Catalans, i així serà, perquè sempre ho hem fet i perquè de debò, és necessària. Que corri sense por la protesta i la indignació. Que si no corre, que sinó és veu, voldrà dir que tenim por, i #NoTenimPor23S i no n’hem tingut en cap moment. Por com a moviment, por com a poble. La por, davant del que ens poden fer també és normal i humana, i no, no sóc un robot. Tinc vida social, tinc vida personal, i que em restringeixin la llibertat arbitràriament o que m’aïllin 72h em fa por, òbviament. Però no em fa por lluitar, i la lluita companyes és l’únic camí.

I aquesta no s’acaba amba denúncia antirepressiva, i sí és així ens han vençut. Ens cal una estratègia, estratègia guanyadora de cara a l’enemic que tenim a l’altre banda, que ni s’ensorra ni recula. I sent dir-vos, que no hi ha cap fórmula màgica, cap equació d’Schroendinger que ens predigui en cada moment que caldrà fer. No tenim ni solucions matemàtiques, ni solucions encara menys, màgiques. Però una cosa està clara, jugar només al terreny de l’enemic amb les normes de l’enemic, és certa manera viure en la inòpia, en un cul de sac sense final. I «ojut!», no dic que no haguem de jugar-hi, tots els camins són necessaris, dic «només».

Potser la solució a tot aquest entramat, és allò «abstracte» però real i visible, tant visible com un Casal o una assemblea feminista, que és diu contrapoder/poder popular. Dit així sembla abstracte de nou. Però com s’explica el moviment? Només és pot explicar d’una forma: movent-se. La mateix pregunta abstracta sobre el moviment la podem aplicar al poder popular, i de la mateixa manera que hi han múltiples formes de moure’ns, n’hi han de construir el poder popular. Quina és la sensació que patim quan ens movem a velocitat constant i/o molt a poc a poc? Que no ens movem, però tant sols és una sensació, perquè ens movem. Amb el poder popular és similar, sembla que avancem tant poc que no avancem, però avancem. Avancem quan anys després s’organitzen unes vagues generals feministes, impensables fa 6 anys. O tenim una Xarxa de Casals ben potent arreu dels Països Catalans.

És obvi que són les nostres apostes, però tota aposta en la línia de sumar al poder popular, aquell que no juga amb les normes de l’enemic, serà benrebuda i de ben segur que treballarem colze a colze. Però cal que entenguem això, les solucions màgiques, espontànies, no solen aparèixer, ans el contrari són ben escasses. Per contra, la lluita, la lluita contra l’estat espanyol en totes les seves vessants, serà llarga, llarga en el temps i caldrà organitzar-la lluny d’immediatismes com unes eleccions generals, on ara per ara, m’atreviria a dir hi pintem molt més no anant-hi que anant-hi.

Indignem-nos molt i molt amb cada cop de l’Estat, i sortim al carrer. Però sobretot organitzem la indignació i transformem-la en Poder Popular. Del contrari, se’ns cruspiran senceres perquè poden, perquè elles sí que estan organitzades, en una organització criminal, cert, però organitzades.

Tenim 7 preses més de les tantes que ja en teníem. Tenim exiliades. Tenim detingudes cada setmana. Jo mateix he estat investigat amb 4 causes diferents des del dia 1O. A que esperem a organitzar-nos? O deixarem que ens engarjolin? O anirem apagant focs com puguem fent de bombers amateurs? Tenim pressa? Més aviat sí, però a fer feina i molta. Necessitem mans, i això no és fer créixer cap base social com sí d’un geminat és tractés, això és moure’s, i una és mou, únicament quan és mou. A que esperem?

Això, sí, cal cridar sempre ben fort: LLIBERTAT PRESES POLÍTIQUES!