El 28 d’Abril, dia que celebro vida i em recorda a mort, on l’Estat ni s’hi jugava la vida ni la mort, em va tocar participar obligatòriament a la festa de la democràcia. Confetis, paperetes i urnes reals homologades, no d’aquelles urnes on s’hi decideixen ruptures, sinó les urnes de les reformes. Obligatòriament, clar, perquè del contrari, seria voluntàriament i una podria anar-hi si volgués, el cas és que sí o sí t’ha tocat, i tot i no tenir una postura clara al respecte del model de selecció, toca els nassos ser-hi, sobretot sí en el teu fur intern encara no tens clar com et posiciones respecte aquesta darrera contesa electoral. Sobretot si t’hi jugues una pena de presó sinó et presentes.
Sí, tinc clar que el sistema pot semblar democràtic, però semblar no és ser. Per molt que diguin una i mil vegades que ho és, no ho és, i així podríem estar anys discutint però volem fets i no paraules. Tot allò que pot justificar que «som» Estat democràtic forma part del propi sistema i s’autojustifica perquè viu d’ell, com la «justícia», els mitjans de comunicació, la policia, les autonomies i el propi sistema electoral. Pot guanyar la dreta, l’extrema dreta, la dreta socialdemòcrata del PSOE o els socialdemòcrates de Podem, però guanyi qui guanyi, governarà en una estructura de dretes, reaccionària, oligàrquica i caciquil.
La dreta és el sistema, és l’Estat Espanyol. La resta és estira i arronsa entre tendències, quan no simulat. I guanya la dreta perquè tot és herència del franquisme, una dictadura de dretes, capitalista i corrupta. La bandera, el cap d’Estat, l’exèrcit, l’Audiència Nacional, els jutges poderosos, els grans funcionaris, els consells d’administració de les grans empreses, els Billy el Niño i les foses comuns. Tot. Els pactes de Toledo, també. Però és que a més a més no hi ha democràcia perquè a conseqüència de tot plegat, aquí és tortura i viola a les presons, hi ha testimonis; es canvia la constitució tranquil·lament del dia a la nit per beneficiar la banca, els expresidents i ex-ministres, han estat a consells d’administració d’una o altra empresa, grups paramilitars van assassinar ciutadanes, no han demanat perdó, i és va indultar a les assassines ben aviat, els Jordis, la Manada i Alsasua, i fins i tot en la meva pròpia carn, estic condemnat a 3 mesos de presó per ser apallissat dins d’un portal, i el PSC va ser acusació particular. Val Santi la pastilla. Prou.
El mètode electoral és arcaic i primitiu. Rudimentari i surrealista. Ens diuen tramposes, però l’1 d’Octubre, el mètode millorava de pallissa la feina a les meses, tot i tenir un Estat i Movistar en contra. Quina patranya. La trampa és possible i fàcilment aplicable, però no per mala fe, sinó per desídia. Casi ningú, dic casi perquè hi ha gent per tot, s’ho pren en serio, i oju! No dic que no ho facin seriosament o amb professionalitat, dic que tothom preferiria no ser-hi, i menys amb el mecanisme que hi ha.
A l’inici, totes estan despistades, i et deixen un sobre i diuen, apanya’t. Be, no un, uns quants, paper i més paper, serà la tònica del dia, i sobres llepats, ecs. Cal tant de paper? Després vinga a fer còpies signades. I apareixen les apoderades, moltes, jo ho he estat, són civils normals i corrents. D’altres però, són d’una altre mena de mortals, i te’ls faries parlant sempre amb la «I». «Sibiis qui dis pipiritis in in mitix sibri ni sin nil?», «A veure que són les 8 del matí!». Posen el nas allà, les d’aquesta mena i adopten el paper de ser el màxim quisquillosos possibles, fins al punt que poden venir-te a dir, que truquem a la Urbana perquè un grup de joves s’ha posat a jugar a basquet al pati de l’escola, «millor que obrin cotxes» deia en to irònic el president de la mesa.
Observar els votants i pensar qui votaran és un bon joc mental, amb Vox, desgraciadament la vam encertar molt, quines pintes, però si he de ser sincer pels vots a la mesa, un 10% del total, encara vam encertar poc, que preocupant tot plegat. Per sort, els astres van jugar a favor nostre. Cap apoderada de Vox o PP, només una estoneta cadascuna, a la perifèria de Sant Pere i Sant Pau no cal anar-hi, deuen pensar. Així i tot, vaig anar amb la idea de no dirigir la paraula ni respondre a ningú de Vox o del 155 que hem dirigís la paraula. Al final, vaig sucumbir al comentari del xic de Ciutadans quan deia que «este sistema de recuento està anticuado», no em va quedar altra que dir «per mal que em pesi, coincideixo amb el de Cs», es dolent doctor? No com un, d’iquills, que era apoderada d’En Comú Podem, que quan va aparèixer 5 minuts l’apoderat de Vox, un fiera podeu imaginar-vos-ho, és va posar a parlar amb ell. Normalitzant el feixisme, parlant amb els que fan tuïts on Don Pelayo inicia la batalla amb una espasa i ECP són unes de les que seran atacades. A veure, que és presentin i juguin al joc democràtic, no és motiu de parlar-hi com si totes anéssim a una amb la jornada electoral, mira Hitler sinó, no m’imagino a militants comunistes del partit, fent petar la xerrada amb apoderades nazis, no se. Ja sabem que al feixisme no se’l discuteix que deia aquell, ni se li diu bon dia que dic jo.
I el senat? Doncs requereix un punt a banda. Punt i a part.
Per començar, tot fent petar la xerrada el dia de la mona, d’una taula on la majoria parlem contínuament de política, no enteníem de que cony anava, i no sabíem encara com és votava del cert. No vull imaginar els que només parlen de GH 34, Belen Esteban i futbol. I com sempre, feixisme i ignorància van de la ma, i a qui més va perjudicar la ignorància va ser també al feixisme, molt comú era veure vots de Vox només al primer del senat i ja està, com sí només s’hi pogués posar una creu. Però de ben segur que va passar amb votants de tots els partits. Representació política real, intenció de vot real, és perd per desconeixement del sistema, rai si és de Vox.
Sí el model ja és rudimentari, imagineu-vos el del senat, el gran òrgan desconegut, un xou. La perdició d’aquelles que busquen la perfecció. El caos. Posaria la ma al foc, de debò, que els resultats al Senat no són reals, i sí en tinc la percepció en una mesa, no vull saber que passa a cada a mesa, quin xou, quina festassa de la democràcia, el malson de Pitàgores.
Al final si hi han 540 vots emesos al senat i 540 sobres, la votació ja quadra. Però clar el vot és a les persones, i s’han de recomptar una a una, tenint en compte que hi han paperetes nul·les amb quatre creus, blanques amb cap creu, blanques sense papereta, vàlides amb una o dues creus, i vàlides amb una creu a vàries candidates de vàries candidatures. Una votava la 1 del PACMA, la 2 de ciutadans i el 1 de Junts per Catalunya. Una altre la 2 de Ciutadans, la 3 de ECP i la 1 de ERC, «però de que va?» O el tipiquíssim, 1 Vox, 1 Cs i 1 PP. Les coses clares. Amb tot aquest merder i a les 22h, sense sopar, esperant el de correus i amb el President que encara ha d’anar a les 23h als jutjats, ves tu i comprova que les creus a les candidates corresponen amb el que hem recomptat i que quadra tot, número de creus, de paperetes, sobres i resultat final. IM-PO-SSI-BLE. No m’ho crec, de 4 taules segur que 3 fan la vista grossa, mínim quan no les 4. I és que en certa manera a la gent ja li és igual, indiferència mentre vas contant vots de l’extrema dreta que et vol exterminar. Vols anar a casa. Això després que no diguin que aquí fem butifarrèndums, perquè això del Senat es una xapussa.
I quins deuen ser els resultats reals al Senat? Es que ves a saber però són uns altres, posaria la ma al foc, ja ho he dit. Uns altres. O sigui que ni tant sols és real el que és vota. Ja no és que la llei electoral sigui injusta, és que és ineficient totalment. Un cop allà te la sua, vols anar a casa, conta i recompta i ràpid, i tothom pensa igual, fins i tot algunes apoderades quisquillissis sucumbeixen al poder de Sauron, i fan la vista grossa amb casi tot, d’altres no, quina medicina prenen? Que els hi dona la democràcia? Jo flipo.
Per acabar de rematar em truca la urbana al meu mòbil, «no t’espantis em diuen, tuns pares són a fora i m’han donat el teu número», «en general m’he d’espantar, oi?». Els havíem d’obrir que ens havien de transmetre unes informacions. Al final els hi regalen als Presidents de taula la cirereta del pastís. «No us podem garantir que podrem tornar-vos a casa si us acompanyem amb els sobres al jutjats, organitzeu-vos entre vosaltres i ja fareu», allarga-ho més si potser, sort de ser vocal.
I sort que encara hi han cognoms graciosos al món per amenitzar la jornada, per respecte i per no vulnerar la llei de protecció de dades que en una contesa electoral desapareix per hores, no els diré.
Pel que fa als resultats, doncs el de sempre, sento ser pesat, carrer, carrer i més carrer, que per molt que no ens governi l’extrema dreta, no l’hem aturada, ni l’hem derrotada, ni a l’atur, ni als desnonaments, ni a la pèrdua de drets, ni la manca evident de drets, ni la recentralització de l’estat, res. El règim del 78 el trencarem amb un pols a l’Estat sobretot als carrers i a les institucions únicament amb partits que estiguin disposades a desobeir fins a les últimes conseqüències, però fins que no siguem al carrer no forçarem a que hi hagi partits que… i així tornem a començar. Jon Neu va entendre la contradicció principal, i no era la batalla pel tro, sinó per la vida i contra la mort. Si més no aquesta lectura en faig jo, l’hem entès nosaltres? Doncs mans a la obra que la contradicció principal, és la mateixa, per la vida, la vida digna i no pel tro. Molta feina ens queda i molt dura. Però com diuen que va dir Fidel Castro, «ni un paso atrás, ni pa cojer impulso!».
Assumiràs la veu d'un poble 