L’alegria de l’esfondrament de Ciutadans.

Extra! Extra! Ciutadans s’enfonsa. Extra! Extra! Cada cop menys diputades. Ciutadans està en liquidació! Cada cop menys militants. Cada cop menys vots. Cada cop menys suport. Rivera se’n va. I el tonto de Toni Cantó també. I el Viñuales. I la Roldan i els de Múrcia i els de la executiva, els bots i tot quisqui desapareix, i «bye bye me voy a otro partidito».

I vinga bandera i vinga conflicte i vinga fer el número i vinga Marta Sànchez. I res. Caiguda en picat a 9,8m/s2 o més. I em fa gràcia, molta. I em posa lleugerament content. Perquè no?

Anàlisi racional: Doncs no és per celebrar-ho perquè clar els votants hi són i ara voten als feixistes de Vox, o als corruptes espanyolistes del PP o fins i tot al PSC o Comuns. No és per celebrar-ho, perquè al cap i a la fi s’apuntala el règim del 78 i del bipartidisme. I no cal celebrar-ho ni tirar coets, perquè al cap i a la fi, que? El règim segueix i no és que els haguem vençut, tant sols han mutat. Que no s’arruinaran elles, que totes enxufades i vivint de conya per allí o per allà. Que si, que si. Que tenim les mateixes o similars condicions amb uns agents tant sols lleugerament diferents a sobre del tauler. Que si. Que ja ho sé. Que és obvi.

Però. Anàlisi més passional i amb l’estómac: Però, ho celebrem. Ho celebro. Veure-us en la ruïna total com a partit m’alegra. Em fa com un no-se-que, papallones a l’estómac? Mola. Mola veure el castell de cartes esfondrat i tots marxant ràpid a buscar aixopluc allà on millor els paguin. Mola que els pronòstics electorals del Molt Honorable Pitonis Quim Torra eren certs, 6 o 7 deia. Mola posar la olla al foc amb oli d’oliva i sal, i fer unes crispetes i saborejar-les tot gaudint de l’esfondrament. Tota la bilis que vomitaveu per la boca ha quedat en res. Bilis que veiem al parlament. Als parlaments. Als ajuntaments. Arrencant llaços en comandos nocturns. Tota aquesta bilis ara és un suspir. L’últim suspir de vida d’un partit moribund. I sí, poder-ho dir, mola i molt.

Com sí nosaltres estiguessim a punt d’assaltar el cel? No pas. Ens queda molt. Però saps que passa? Com diu l’anunci, «aquesta era la vostra forma de viure». No la nostra. No la meva. No mesuro les meves victòries en resultats electorals. Les mesuro en conquestes. En petits passos. En feina de formigues. No crec amb les dreceres ni amb la màgia de les institucions. El canvi ve i vindrà, tard o d’hora vindrà, dels carrers, i encara que us amagueu, ens enrecordem de la bilis. No sóc un titella d’un banc. Ni de l’Ibex 35. Les opcions polítiques que defenso i en les quals participo, no depenen de bancs. Ni dels interessos d’una classe dominant, que no té companyes de camí, sinó interessos. No m’inflen i si demà no acompleixo els requisits em desinflen. És per això, que tot i que la CUP ara per ara ja té més diputades que vosaltres, la cosa no va de diputades, però encara que no hi vagi, us fa ràbia, eh? Perquè tenir menys suports al Principat que la CUP us ha de fer ràbia. I què us faci ràbia, no ens enganyem, també mola.

Quan un partit passa de ser la força més votada de la història, a ser un reducte, es fa evident que aquest partit es un artifici buit de contingut. No en els seus incis, que quan van començar, inclús atreien gent d’idees esquerranoses i cosmopolites, sinó alhora de créixer a qualsevol preu. Arran d’això, heu acabat que no sabeu ni el que sou. Perquè no sou res més que un artifici sense sentit, més enllà de l’oposició amb xou al independentisme i a vegades al podemisme. Com a mínim, si a les primeres eleccions haguéssiu pactat amb Pedro Sánchez un govern, haguéssiu mamat més poder i haguéssiu pogut viure del xou 4 anys més. Però res, ni això tant evident vau calibrar bé. I que us equivoquessiu, cosa humana, també mola, i molt. Hahahah.

I res que òbviament que la vostra pàtria no està en perill i que demà no proclamarem la República. I que aquesta no existeix. Però, darrere de la política, hi ha persones. I aquestes tenen egos i aspiracions personals, i veient com deuen estar els egos dels que aneu al capdavant i no podeu abandonar el vaixell, em poso molt content. Cruel? Una mica potser. Més cruel és enviar persones a la presó, fomentar l’odi o no deixar decidir a un poble el seu futur. Així que, estampeu-vos una i mil vegades i obriu ja el paracaigudes o l’hòstia s’escoltarà des de la meva estimada Havana comunista.

Besis😘!

La crema catalana, la nostra millor arma.

El gran cuiner i historiador de la cuina dels Països Catalans, Jaume Fàbrega, ens apunta molt bé que arran de l’ocupació espanyola el 1714, a poc a poc, plats tradicionalment catalans, s’han anat «castellanitzant» fins al punt que per exemple molta gent ja associa el gust, nom i textura de la crema catalana a les natilles.

Uns anys ençà, però, passa un fenòmen molt curiós, la crema catalana és substituïda per la salsa arrabiata italiana, que si bé crema a la boca, no és una crema com a tal. D’aquest fenòmen tant curiós, especialment en fan constància els Mossos en els seus arxius i carpetes negres. Carpetes on moltes hi sortim segur. Fins ara, donar-me nacionalitat italiana, potser seria la bestiesa més gran que hauria sortit en un expedient, però és que per molt que gaudeixi fent pizzes, putanesques i focaccies, no sóc italià. I tampoc sóc anarquista, tot i que hem cauen bé els anarquistes, catalans o italians, no distingeixo ni pregunto «que pone en tu anarkoDNI». Ara s’entén l’èxit dels provolones al Casal.

El problema, senyor feixista Garriga, no és la islamització de la Catalunya que voleu destruir. El problema és la italianització de Catalunya. Tenim centenars d’okupes, anarkos i demés italians campant per Catalunya, organitzant tumults arreu del territori i vosaltres, encara parlant del salafisme i el contuberni jueu. No n’encerteu ni una. Permeteu-me però, que em faci un algunes preguntes si més no inquietants.

D’on surten els anarquistes? Són del nord d’Itàlia o del sud? Que hi fan aquí? Perquè volen organitzar la revolta aquí? Perquè no a Itàlia? O a Lisboa? Sofia? Berlín? Doncs no, venen aquí, però per què? Hi ha una escola anarquista clandestina italiana que envia anarquistes des de petits, com Guerrers de l’Espai, i un cop crescuts organitzen la revolució a Barcelona? I què hi guanyen? Qui hi ha darrere aquest cop? Putin? Bill Gates? George Soros paga anarquistes? L’esperit de Saco i Vanzetti? Venen pel clima similar? Es més fàcil organitzar la revolució als Països Catalans, concretament a Barcelona? Ve d’aquí el pizzendres? Ens estan fent pagar els plats trencats per dir-li pizza a allò que fa Tarradelles? I sí aquí venen d’Itàlia a Itàlia, d’on venen? Pel Twitter m’han dit que a Itàlia diuen que venen de Grècia, i a Grècia? Que diuen? Que venen de Barcelona i és tanca el cercle? Lo més preocupant pel moviment anarquista italià, és que a allà, no en deu quedar ni un d’anarquista, els tenim tots aquí «armant barullo». En serio, li fots patada a una pedra en mig del Montsant, i cuidado si fa calor, que a sota pot sortir-te un pizzaiolo anarquista cuinant espaguetis a la molotov.

Tot pot fer molta gràcia i és un obvi sense sentit que no té ni cap ni peus. Però si encara ho fan servir és que encara funciona. Funciona la por. L’enemic exterior i interior a combatre que justifica la repressió i l’abús de poder. Funciona la criminalització. I funcionaran les detencions. I els grans operatius. I rebran les de sempre.

Tot pot fer molta gràcia, per res més lluny de l’humor sempre tant necessari, la pura realitat. Sinó pregunteu-li a la Núria Pórtules, de Girona, pregunteu-li per la detenció il·legal que va patir. De la llei antiterrorista que li van aplicar. De la por i sofriment personal, de l’entorn i de la família. Deien que la Núria tenia una llibreta blava, no era Mokeskine, però també va servir per assenyalar i reprimir. El cas és que la llibreta blava subversiva relacionava a la Núria, com no, amb el contuberni italiano-anarquista, i això, la va fer ser una terrorista i sobre ella, va caure tot el pes repressiu de la injustícia espanyola, tot amb la col·laboració dels Mossos i del Conseller d’Interior, Joan Saura que mai es va disculpar per «l’error». Així que, ja de pas sigui dit, us podeu posar interior per on us hi càpiga, que això no ve de nou.

La Núria però, també ens va demostrar que on hi ha lluita hi ha repressió, però on hi ha repressió també hi ha solidaritat. Arreu dels Països Catalans és van organitzar concentracions, a Tarragona als despullats, manifestacions també, com la multitudinària de Girona, on tantes ens hi vam desplaçar. És va fer una caixa de solidaritat i es va vincular el teixit associatiu de Girona i rodalies a la campanya demanant la llibertat de la Núria. El cas de la Núria va ser molt sonat, tot i que ara sembli que la repressió ve de nou. Però la resposta va ser també molt sonada.

Criminalitzeu-nos. Deteniu-nos. Dispareu-nos. Jutgeu-nos. Colpejeu-nos. Empresoneu-nos o envieu-nos a l’exili. La solidaritat, sempre serà a la barricada que ens veiem obligades a fer per defensar els nostres drets. Perquè contra la injustícia, la crema catalana, és la nostra millor arma. I mentres patiu més per un contenidor o una furgona que per un ull buidat o un sense sostre assassinat d’un tret, hi haurà crema catalana per estona. Mestre llibertat. Hasél llibertat. Llibertat preses polítiques. Tombem el règim.