Cal estudiar, cal practicar.

Darrerament participant de molts debats, assemblees, observant situacions polítiques que ens envolten, xerrant amb companyes, organitzant actes o muntant nous projectes, observo que en la majoria de debats i decisions que és tenen o es prenen, són normalment, molt superficials. I són superficials perquè precisament debatem la superfície i no qüestionem la base, la base, el mètode de pensament que ens han imposat i que ni nosaltres mateixes qüestionem: és l’idealisme.

Clar, quan una diu això, la resta és sorprèn, ja que som persones militants, comprenem que hi ha injustícies, que s’han de combatre, i que per tant pel sol fet d’estar organitzades ja ho fem, però no, la realitat ens demostra que de fet això no és així, ja que si això fos així, els postulats del PSUC/CCOO a la transició, o de la CNT o del POUM la revolució social del 36, haguessin triomfat, però no, no van triomfar, i no dic que fossin en va, ans el contrari, els hem d’analitzar i no caure en els seus errors, per be que en caurem en d’altres; però en termes materials no van triomfar. Però l’article no va d’això, tema molt interessant que aquí no desenvoluparem.

El pensament més primitiu és aquell que de forma idealista obvia l’estudi, i és queda en les idees, quan prenem partit per una o altre cosa, no només ho fem perquè èticament hi estiguem en contra, sinó que ho fem analitzant la totalitat d’aquesta cosa, perquè si no ho fem així caiem en errors polítics insuperables (contradiccions aparentment irresolubles). Per exemple robar. Estem en contra de robar? Sí fem un anàlisi cap quadrat arribarem a la conclusió que sí: polítics i banquers roben, polítics i banquers dolents ergo robar igual a dolent; però això és una parida com una catedral, ja que per finançar el nostre projecte haurem de robar bancs o robar plusvàlua a treballadores alliberades, o robar armes per defensar-nos o… . Clar vist així sembla fàcil, però això no trau que contínuament en espais de debat sí o sí apareguin arguments d’aquestes característiques, amb el tema de la violència, el tema de participar o no a les institucions burgeses (tema misteriosament cada cop més superat), contractar o no seguretat privada, trampejar a hisenda o no trampejar, portar o no banderes, tractar amb la premsa burgesa o no… .

Seguim, quan dic que ens guiem per idees, no per fets materials, i quan ho argumento en que hi ha gent que única i exclusivament veu la part ètica dels fets polítics, em refereixo a: per exemple el masclisme (o el racisme), el masclisme és basa en que el sexe/gènere home/masculí és superior al sexe/gènere dona/femení (tenint en conte que això és molt més complicat), i nosaltres com a éssers revolucionaris i justos apel·lem a la ètica i diem que hi estem en contra perquè això es (o comporta) una injustícia com una catedral, amén. Perquè creiem en la igualtat, la llibertat, etc, i això ja és suficient.  Penso que és un error construir l’argument només des d’aquest punt de vista, perquè el que sí que és materialment real, el que és veritat, el que és científicament correcte, és que: ni l’home és superior a la dona ni viceversa, per tant, quan construïm l’argument, ho fem des de la pràctica, des de l’anàlisi científic de la pràctica i no al revés. Per arribar a la conclusió, política, ideològica, filosòfica i ètica que som feministes, hem estudiat la realitat que ens envolta, i l’hem interpretada des de dins i fent us de mecanismes revolucionaris, com la dialèctica i això ens ha portat a desmentir, a dir obertament, que la superioritat d’un sexe per sobre de l’altre és mentida. Però clar, per arribar a aquesta posició hem hagut d’estudiar, i això ja no mola, mola més el postureo militant, el estar en contra per estar en contra, perquè de bones a primeres no ens trobem situacions on faci falta un estudi més detallat, o si?

Sí, cada decisió puntual que prenem està fonamentada bàsicament en la intuïció, i no en l’anàlisi i la planificació. Obviem el terreny en el que ens movem, i creiem tranquil·lament que dient el que diem mecànicament ja fem, ja tenim raó. Però obviem les condicions del terreny. Sun Tzu ens diu que si ens coneixem a nosaltres mateixes i al nostre enemic la victòria no és veurà amenaçada. Ens coneixem? Quins mecanismes utilitzem per conèixer-nos? Coneixem el nostre enemic? Estudiem al nostre enemic? Estudiem el capitalisme? Identifiquem les seves contradiccions principals i les secundàries? Posem sobre la taula els efectes de la divisió del treball sobre la classe treballadora? O el treball alienant? O els efectes de l’ocupació espanyola al poble treballador català? O com afecta ela teoria del fetitxisme de les coses en les dones? Qui, en el seu sa judici, se’n va a barallar-se en una posició ja ocupada per l’enemic i no es pren la molèstia d’analitzar-lo i estudiar-lo? Jo us ho diré, un ximplet ignorant. Que això és el que sovint som.

Cal que fem una aposta clarament materialista, i cal que estudiem més la materia, la realitat que envolta. Cal prendre’s en serio les eines de formació que ja existeixen. Cal parar, cal reflexionar, i cal actuar amb conseqüència. Cal militar activament per a criticar i proposar, no s’hi val a opinar des de fora. Cal rebutjar i criticar l’institucionalisme burgés que a totes ens corre per les venes, cal construir el nostre terreny i que sigui l’enemic qui vingui i no sempre nosaltres anar al seu terreny. Cal deixar de ser caps quadrats i sortir dels esquemes dogmàtics que la burgesia ens ha posat al cap i entendre la realitat sempre en moviment i sempre com una unitat de contraris. Cal defugir de l’individualisme, aquest article mateix no és mèrit meu sinó de l’assemblea que vaig fer dilluns passat, no som il·luminades. Cal defugir de prejudicis i emetre més judicis sense por. Cal respectar i escoltar els arguments, sense que això suposi cap títol nobiliari, ni cap religió messiànica, ni cap obediència servil, ni cap autoritarisme, a la gent amb més experiència, més capacitat d’anàlisi i reflexió, o amb un millor desenvolupament en un àmbit determinat, perquè lo ideal és pensar que de bones a primeres totes tenim les mateixes capacitats. I sobretot, sobretot, sobretot, com va dir l’Iñaki Gil parlant d’Hèctor a la Ilíada cal que, davant de l’enemic, prenguem l’opció correcta, i aquesta és lluitar, lluitar i lluitar a mort si cal.