Un any i mig de pandèmia i de jugada mestra en jugada mestra.

Any i mig de pandèmia. Onada fred. Pugen els preus de la llum. Onada de calor pugen els preus de la llum. Endesa ens recomana els ous poche, el ous ferrats fan pujar la factura. Guanys millonaris per les empreses elèctriques i de subministraments. Si baixa el consum perquè en pandèmia hem consumit menys, pugem el preu de la llum i consumint menys, pagarem igual. Jugada mestra.

Any i mig de pandèmia. És demostra que del turisme no s’hi viu sense estar dins d’una bombolla. Però hem d’ampliar l’aeroport. No hi ha espai per tant d’avió, sobren els flamencs del delta. O avions o flamencs. Però avions per a que? Farem més gran la bombolla del turisme? Mentre a França tothom s’arruinava per la fil·loxera, aquí tothom vinga a plantar vinya per vendre vi a França i forrar-se, però clar, ningú va pensar que podria venir cap a aquí el bitxo? No hi ha cert paral·lelisme?

Anys i mig de pandèmia. Uns portem des de l’octubre cobrant ERTO, pitjor el maig encara ni l’hem cobrat. Per no dir que durant el 2020 també vam estar uns 3 mesos amb ERTO. Feu números si treballes a mitja jornada. Altres es fan fotos menjant ostres com qui pica uns kikos. Us imagineu que tingués deutes? Família a mantenir o hipoteca? És el cas comú. No podria viure sense ajudes, o treballant en economia submergida a la vista de tothom. Segurament estaria més estressat, nerviós, tens. Així de cop, per «un virus», arruïnat, sí entre cometes perquè és «el virus del capital». «Vas gastar més del que podies», diran, com si fos cosa únicament meva. Com si tot no funcionés a base de deute.

Any i mig de pandèmia. ERTOS i més ERTOS. Lligats a desnonaments. Desnonaments que malgrat la prohibició, s’executen. No deu estar pas prohibit, o condemnarem a jutges, bancs i mossos per desobeir? Dilluns es va suïcidar un home. No és ben bé un suïcidi, és un assassinat. Ha mort una persona perquè no podia pagar el pis on vivia, en un Estat on governa el govern més progressista de la història i on, l’habitatge és un dret garantit constitucionalment (hahaha), al final si que els haurem de condemnar per desobediència. Però bé, els grans tenidors, guanys, de nou millonaris. I nosaltres, tirant-nos pel balcó i no prement gallets. Jugada mestra, incomprensible, però real.

Any i mig de pandèmia. I el senyor Bezos si que podrà viatjar, i a l’espai, a 100km però cap a d’alt, 28 millons de dòlars la brometa. Mirarà la Terra i dirà «allà on miri, hi tinc repartidors», mentre s’eixuga les llàgrimes amb bitllets de 100 dòlars fruit de la suor de tothom menys seva. Tocant de peus a terra a la Terra, 100km més avall, un rider repartirà burguers de tofu o vedella a una parella que no té temps o li fa mandra cuinar, en un patinet elèctric que el paga a minuts a la nova aplicació de patinets, que el consistori verd de torn ha posat a la seva Smart City. Tot en ordre. Els algoritmes funcionen i les butxaques dels Bezos cada cop més plenes. I nosaltres feliços de poder treballar avui a Milà, demà a Berlín o Lisboa, tot amb un mòbil i 24-7 disponibles, com les màquines 24h. Recontrajugada mestra.

Any i mig de pandèmia. És demostra que la Sanitat és el bé comú més necessari de tots. Però per una banda se l’aplaudeix i per l’altra és retalla. Per una banda se li pengen medalles i per l’alta no s’hi inverteix. I que llavors? Si la Sanitat està com està es perquè fins a dia d’avui uns l’han venuda a mal preu i els altres, uns i altres ben amics, l’han comprat tirada de preu. I no hi ha millor negoci que aquell que com la salut, és necessari cada dia. De nou guanys millonaris però, aquest cop les farmacèutiques i subvencionades pels estats per a treure una vacuna el més aviat possible, per reactivar de nou la roda del mercat (tot sigui dit que això de les vacunes amb Fidel Castro, no passaria). Ull amb el detall, necessito una vacuna, subvenciono i ajudo a qui la pot fer, que llavors la ven al preu que vol, inclús a mi, que li he finançat la investigació no em fa cap descompte o millor, no comparteix la fórmula. Megajugada mestra.

Any i mig de pandèmia. I que, som millors persones? Ouh mamma! Molt més solidaris, tant que acatem quan ens pugen la factura de la llum, tot pensant amb el pobre polític enxufat a Endesa que sinó encara li hauran de fer un ERTO. Si n’hem sortit més bones persones, ja ho veurem, però més pobres segur. O més rics els altres. I més obedients. Oju, que una cosa són les mesures de seguretat i l’altra un toc de queda irracional acatat en pro del fals bé comú. Però res, els gols que ens estant colant no són gols com els d’Iniesta al Chelsea, a última hora, és una jugada assajada, no per reptelilians ni massons amb antenes 5G, per capitalistes i estats còmplices. I doncs? A què esperem? Deia un molt ric i poderós de les altes esferes de Wall Street: «és una guerra de classes, i l’estem guanyant». Han aconseguit que els únics que no ens creiem això de les classes siguem precisament, nosaltres, això sí que és la super hiper ultrajugada mestra, la resta collonades.

I el jutge que ordena un desnonament a un home en risc de perdre-ho tot, que? Com dorm? I el mosso que l’executa de la mà d’un nazi de desokupa? I els de les alarmes que són amics de la Caixa que a la vegada són amics dels grans tenidors, com dormen? I el polític que no vota o fa oposició a una llei tant senzilla com la del lloguer? Com dorm? O el d’Endesa que se li mort una client a Reus per no poder pagar la factura, que? I els del Consell d’administració de Pfizer, que vendran vacunes a Israel perquè paga però no a Chad, que? I l’Alt funcionari del SEPE que el seu retard en pagar la prestació, ha causat ansietat a milions de persones? Pren melanina per dormir? Us ho diré, des del Borbó al de les alarmes, des del Consell d’administració d’Endesa fins al gran tenidor, uns i altres dormen bé, de conya, i sinó és així, no és la consciència el que els impedeix fer-ho, deu ser l’addicció als beneficis. I tots, dormiran bé perquè no és una qüestió de bona o mala consciència, «es el mercado amigo».

I nosaltres que? Com deia La Trinca «hem d’estar alegres, com unes pasques, que si estem tristos minem la moral» del gran capital acabava. Alegres, comprant, treballant i endeutant-nos, alegres i submises. Alegres i callades, que sinó encara els hi farem trontollar el seu marc mental i econòmic. I sinó estem alegres, doncs suicidem-nos i deixem de molestar per impagaments, ja pagarà el deute el teu fill o filla o el teu pare o mare o qui sigui, però tu no, que ets una amargada, que no saps gestionar bé els teus ingressos, ets una trista que sempre ho veu tot negatiu, perquè tot, TOT, anirà bé, bé si tens calers, perquè el món està organitzat així i no podria ser de qualsevol altre manera.

Fals, prou mentides, canviem, alegres sí que ho hem d’estar, però vives i combatives també. Dormen, sabeu perquè? I nosaltres, no dormim, sabeu perquè? Perquè a elles les deixem dormir i a nosaltres no ens deixen dormir, perquè una no dorm sabent que demà li giren la hipoteca o la quota d’autònom o les dues i li queden 100€ per passar el més. En canvi una sí que dorm sabent que no perillen els seus guanys, perquè té tot el sistema a favor. O sigui que a sobre nosaltres no podem dormir i elles sí? Just a la fusta. De nou i com tot en aquest sistema pervers, jugada mestra espectacular.

L’alegria de l’esfondrament de Ciutadans.

Extra! Extra! Ciutadans s’enfonsa. Extra! Extra! Cada cop menys diputades. Ciutadans està en liquidació! Cada cop menys militants. Cada cop menys vots. Cada cop menys suport. Rivera se’n va. I el tonto de Toni Cantó també. I el Viñuales. I la Roldan i els de Múrcia i els de la executiva, els bots i tot quisqui desapareix, i «bye bye me voy a otro partidito».

I vinga bandera i vinga conflicte i vinga fer el número i vinga Marta Sànchez. I res. Caiguda en picat a 9,8m/s2 o més. I em fa gràcia, molta. I em posa lleugerament content. Perquè no?

Anàlisi racional: Doncs no és per celebrar-ho perquè clar els votants hi són i ara voten als feixistes de Vox, o als corruptes espanyolistes del PP o fins i tot al PSC o Comuns. No és per celebrar-ho, perquè al cap i a la fi s’apuntala el règim del 78 i del bipartidisme. I no cal celebrar-ho ni tirar coets, perquè al cap i a la fi, que? El règim segueix i no és que els haguem vençut, tant sols han mutat. Que no s’arruinaran elles, que totes enxufades i vivint de conya per allí o per allà. Que si, que si. Que tenim les mateixes o similars condicions amb uns agents tant sols lleugerament diferents a sobre del tauler. Que si. Que ja ho sé. Que és obvi.

Però. Anàlisi més passional i amb l’estómac: Però, ho celebrem. Ho celebro. Veure-us en la ruïna total com a partit m’alegra. Em fa com un no-se-que, papallones a l’estómac? Mola. Mola veure el castell de cartes esfondrat i tots marxant ràpid a buscar aixopluc allà on millor els paguin. Mola que els pronòstics electorals del Molt Honorable Pitonis Quim Torra eren certs, 6 o 7 deia. Mola posar la olla al foc amb oli d’oliva i sal, i fer unes crispetes i saborejar-les tot gaudint de l’esfondrament. Tota la bilis que vomitaveu per la boca ha quedat en res. Bilis que veiem al parlament. Als parlaments. Als ajuntaments. Arrencant llaços en comandos nocturns. Tota aquesta bilis ara és un suspir. L’últim suspir de vida d’un partit moribund. I sí, poder-ho dir, mola i molt.

Com sí nosaltres estiguessim a punt d’assaltar el cel? No pas. Ens queda molt. Però saps que passa? Com diu l’anunci, «aquesta era la vostra forma de viure». No la nostra. No la meva. No mesuro les meves victòries en resultats electorals. Les mesuro en conquestes. En petits passos. En feina de formigues. No crec amb les dreceres ni amb la màgia de les institucions. El canvi ve i vindrà, tard o d’hora vindrà, dels carrers, i encara que us amagueu, ens enrecordem de la bilis. No sóc un titella d’un banc. Ni de l’Ibex 35. Les opcions polítiques que defenso i en les quals participo, no depenen de bancs. Ni dels interessos d’una classe dominant, que no té companyes de camí, sinó interessos. No m’inflen i si demà no acompleixo els requisits em desinflen. És per això, que tot i que la CUP ara per ara ja té més diputades que vosaltres, la cosa no va de diputades, però encara que no hi vagi, us fa ràbia, eh? Perquè tenir menys suports al Principat que la CUP us ha de fer ràbia. I què us faci ràbia, no ens enganyem, també mola.

Quan un partit passa de ser la força més votada de la història, a ser un reducte, es fa evident que aquest partit es un artifici buit de contingut. No en els seus incis, que quan van començar, inclús atreien gent d’idees esquerranoses i cosmopolites, sinó alhora de créixer a qualsevol preu. Arran d’això, heu acabat que no sabeu ni el que sou. Perquè no sou res més que un artifici sense sentit, més enllà de l’oposició amb xou al independentisme i a vegades al podemisme. Com a mínim, si a les primeres eleccions haguéssiu pactat amb Pedro Sánchez un govern, haguéssiu mamat més poder i haguéssiu pogut viure del xou 4 anys més. Però res, ni això tant evident vau calibrar bé. I que us equivoquessiu, cosa humana, també mola, i molt. Hahahah.

I res que òbviament que la vostra pàtria no està en perill i que demà no proclamarem la República. I que aquesta no existeix. Però, darrere de la política, hi ha persones. I aquestes tenen egos i aspiracions personals, i veient com deuen estar els egos dels que aneu al capdavant i no podeu abandonar el vaixell, em poso molt content. Cruel? Una mica potser. Més cruel és enviar persones a la presó, fomentar l’odi o no deixar decidir a un poble el seu futur. Així que, estampeu-vos una i mil vegades i obriu ja el paracaigudes o l’hòstia s’escoltarà des de la meva estimada Havana comunista.

Besis😘!

La crema catalana, la nostra millor arma.

El gran cuiner i historiador de la cuina dels Països Catalans, Jaume Fàbrega, ens apunta molt bé que arran de l’ocupació espanyola el 1714, a poc a poc, plats tradicionalment catalans, s’han anat «castellanitzant» fins al punt que per exemple molta gent ja associa el gust, nom i textura de la crema catalana a les natilles.

Uns anys ençà, però, passa un fenòmen molt curiós, la crema catalana és substituïda per la salsa arrabiata italiana, que si bé crema a la boca, no és una crema com a tal. D’aquest fenòmen tant curiós, especialment en fan constància els Mossos en els seus arxius i carpetes negres. Carpetes on moltes hi sortim segur. Fins ara, donar-me nacionalitat italiana, potser seria la bestiesa més gran que hauria sortit en un expedient, però és que per molt que gaudeixi fent pizzes, putanesques i focaccies, no sóc italià. I tampoc sóc anarquista, tot i que hem cauen bé els anarquistes, catalans o italians, no distingeixo ni pregunto «que pone en tu anarkoDNI». Ara s’entén l’èxit dels provolones al Casal.

El problema, senyor feixista Garriga, no és la islamització de la Catalunya que voleu destruir. El problema és la italianització de Catalunya. Tenim centenars d’okupes, anarkos i demés italians campant per Catalunya, organitzant tumults arreu del territori i vosaltres, encara parlant del salafisme i el contuberni jueu. No n’encerteu ni una. Permeteu-me però, que em faci un algunes preguntes si més no inquietants.

D’on surten els anarquistes? Són del nord d’Itàlia o del sud? Que hi fan aquí? Perquè volen organitzar la revolta aquí? Perquè no a Itàlia? O a Lisboa? Sofia? Berlín? Doncs no, venen aquí, però per què? Hi ha una escola anarquista clandestina italiana que envia anarquistes des de petits, com Guerrers de l’Espai, i un cop crescuts organitzen la revolució a Barcelona? I què hi guanyen? Qui hi ha darrere aquest cop? Putin? Bill Gates? George Soros paga anarquistes? L’esperit de Saco i Vanzetti? Venen pel clima similar? Es més fàcil organitzar la revolució als Països Catalans, concretament a Barcelona? Ve d’aquí el pizzendres? Ens estan fent pagar els plats trencats per dir-li pizza a allò que fa Tarradelles? I sí aquí venen d’Itàlia a Itàlia, d’on venen? Pel Twitter m’han dit que a Itàlia diuen que venen de Grècia, i a Grècia? Que diuen? Que venen de Barcelona i és tanca el cercle? Lo més preocupant pel moviment anarquista italià, és que a allà, no en deu quedar ni un d’anarquista, els tenim tots aquí «armant barullo». En serio, li fots patada a una pedra en mig del Montsant, i cuidado si fa calor, que a sota pot sortir-te un pizzaiolo anarquista cuinant espaguetis a la molotov.

Tot pot fer molta gràcia i és un obvi sense sentit que no té ni cap ni peus. Però si encara ho fan servir és que encara funciona. Funciona la por. L’enemic exterior i interior a combatre que justifica la repressió i l’abús de poder. Funciona la criminalització. I funcionaran les detencions. I els grans operatius. I rebran les de sempre.

Tot pot fer molta gràcia, per res més lluny de l’humor sempre tant necessari, la pura realitat. Sinó pregunteu-li a la Núria Pórtules, de Girona, pregunteu-li per la detenció il·legal que va patir. De la llei antiterrorista que li van aplicar. De la por i sofriment personal, de l’entorn i de la família. Deien que la Núria tenia una llibreta blava, no era Mokeskine, però també va servir per assenyalar i reprimir. El cas és que la llibreta blava subversiva relacionava a la Núria, com no, amb el contuberni italiano-anarquista, i això, la va fer ser una terrorista i sobre ella, va caure tot el pes repressiu de la injustícia espanyola, tot amb la col·laboració dels Mossos i del Conseller d’Interior, Joan Saura que mai es va disculpar per «l’error». Així que, ja de pas sigui dit, us podeu posar interior per on us hi càpiga, que això no ve de nou.

La Núria però, també ens va demostrar que on hi ha lluita hi ha repressió, però on hi ha repressió també hi ha solidaritat. Arreu dels Països Catalans és van organitzar concentracions, a Tarragona als despullats, manifestacions també, com la multitudinària de Girona, on tantes ens hi vam desplaçar. És va fer una caixa de solidaritat i es va vincular el teixit associatiu de Girona i rodalies a la campanya demanant la llibertat de la Núria. El cas de la Núria va ser molt sonat, tot i que ara sembli que la repressió ve de nou. Però la resposta va ser també molt sonada.

Criminalitzeu-nos. Deteniu-nos. Dispareu-nos. Jutgeu-nos. Colpejeu-nos. Empresoneu-nos o envieu-nos a l’exili. La solidaritat, sempre serà a la barricada que ens veiem obligades a fer per defensar els nostres drets. Perquè contra la injustícia, la crema catalana, és la nostra millor arma. I mentres patiu més per un contenidor o una furgona que per un ull buidat o un sense sostre assassinat d’un tret, hi haurà crema catalana per estona. Mestre llibertat. Hasél llibertat. Llibertat preses polítiques. Tombem el règim.

De la ràbia a la ràbia organitzada.

Aquests dies l’establishment comunicatiu ja afirma que això que passa no va només d’en Hasél i es veuen obligades a parlar de la crisi social que patim, i és que tot i que és el cas d’en Hasél el que encén ella metxa, certament no va només d’en Hasél. Us ha costat arribar-hi, eh? Enhorabona i benvingudes al món real.

Molts s’omplen la boca de parlar de l’atur juvenil. I també n’és causa. No tants però, parlen del fracàs i com d’estafada és sent la gent amb el procés. I també n’és causa. I també parlen de la pandèmia. I també n’és causa. Pandèmia. Violència masclista. Multicausal.

Aquests fets i d’altres en són causa i la conseqüència és als carrers. Cada nit des de fa ja una setmana. I fins quan? Ja veurem. Que no sigui per mi que s’apagui. Però les coses de caràcter més aviat espontani van i venen. I la lluita va i ve. I l’important és el que és queda. Que s’organitzi el que és queda. I això és cosa de totes.

Les protestes per la sentència, tampoc eren tant sols per la sentència. Obvi. I aquestes tampoc. Però unes i altres són reactives. Contra l’Estat. Contra tot els que ens porta a la misèria. I està bé, eh? Perquè conformar-nos amb un trosset del pastís? Volem el pa sencer.

Però no conformar-nos. Voler el pa sencer. No és contrari a posar demandes a les nostres protestes. Demandes les quals no ens conformarem amb elles, però que seran de gran utilitat. Perquè demostraran que si lluitem: podem. Demandes assumibles en relació a la nostra força. Demandes, diguem-ne, reformistes. Però mai demandes per quedar-nos amb elles i tornar cap a casa a celebrar-ho i ja està. La demostració vivent de que lluitant, és guanya, i de que guanyant, és creix. Tot i que no sempre és guanya, òbviament. Però en la derrota digna, també és creix. 

Se m’entén? Passar de ser reactius a ser proactius. Agafar un programa de mínims i lluitar i més lluitar fins que es vagi obligant, sí obligant, a l’Estat i al govern regional de torn a acatar totes i cadascuna de les nostres demandes que milloraran la nostra vida. Però per això, cal organització. I per això, a més organitzades, més perilloses.

Perquè la repressió, no té altra finalitat que posar-nos la por al cos, a nosaltres, al nostre entorn i família, i amb la por al cos, tornem cap a casa. I un cop a casa, estirats al llit a punt de dormir, pensem, «ho hauré fet malament?» «qui hem demanava a mi posar-me en aquest fregao?». Cortar por lo sano. I si tallen pel sa, evitaran que ens organitzem més i millor. Perquè és el que més temen. Un gran moviment popular, anticapitalista, feminista, etc. Prefereixen pagar el preu de finançar l’extrema dreta nacionalista de Vox a que creixem nosaltres, prefereixen que el descontentament vagi a Vox abans que a nosaltres, perquè Vox apuntala i nosaltres trenquem. Si han finançat la contrarevolució per doblegar lluites a molts llocs, com no han de fer això aquí? Si se’ls hi envà de les mans, ja desembarcaran a Normandia, o a la Savinosa.

Volen evitar de totes totes que això passi. I per això és important recordar que tot això comença amb en Hasél. Que comença amb la crítica a un règim, que comença amb l’empresonament d’una cantant i que al cap i a la fi, al carrer s’esmena un règim podrit. No ho oblidem. Perquè sí despolititzem la mobilització i la reduïm únicament a descontentament social/juvenil, banalitzem la protesta des d’un paternalisme pedant. No és només descontentament, no, com tampoc no ho era només durant la setmana tràgica o el Maig del 68. Però això també depèn de nosaltres, de les que protestem o estem als carrers. Dotem-nos de demandes clares, senzilles i unitàries. Anem a per elles, i disputen-li l’hegemonia a l’estat.

I quedi clar, tampoc estic esmenant el que ha passat i s’ha fet tots aquests dies, ans el contrari, tot el que ha passat és més necessari que mai, i sobretot és molt beneficiós perquè té moltes conseqüències, a destacar per exemple: decantar l’opinió pública cap a formes de protesta que a la tardor del 17, eren impensables que un gruix tant important de la societat fes seves o defensés, i només per això -tot i que és molt més que això-, ja ha valgut la pena. Com el 15M, que només pel sol fet de perdre la vergonya a ocupar places sense demanar permisos, ja va ser un pas endavant important.

El 15M però, va acabar en un batibull d’idees on els moviments populars van créixer, però també va acabar canalitzant bona part de la frustració en opcions electorals, que venien el fum del canvi possible mitjançant una transició pacífica, semblant al de la llei a la llei que deia Junts Pel Sí, però pel que fa al Règim del 78. I ara tenim el govern més progressista de la història o tindrem el més independentista de la història. I la repressió segueix. Com a en Hasél o el Marcel Vivet. I l’atur segueix. I les quotes d’autònoms pugen, i la reforma laboral segueix, i la llei Mordassa, i l’autonomisme, etc.

Arribats a aquí, com una part de la població, especialment el jovent, no ha d’estar als carrers protestant, sí en 10 anys hem anat a pitjor, pel que fa els nostres drets i llibertats? I a sobre moltes han estat espectadores pacients i obedients amb tot el que es feia i s’ha fet. Com?

Acabo tornant a fa uns paràgrafs, el que més tem l’Estat i el Règim, no són aquestes explosions populars de ràbia i indignació, que també, el que més tem, es que aquesta evolucioni cap a formes d’organització popular permanents, que creixi l’entorn sociològic que reivindica aquest canvi, que aquest rebutgi activament els únics mecanismes que ens proporciona el mateix Estat com a úniques «eines de canvi», que de la ràbia, passem a la ràbia organitzada. Doncs fem-ho, ens hi va la vida i llavors sí, haurem fet un gran salt endavant.

#LlibertatPabloHasel [Parlament artistes Tarragona]

Parlament dels artistes i músics de Tarragona per a la manifestació #LlibertatPabloHasel. Mil gràcies per col·laborar!

Si el rei vol corona, corona li darem, que vingui a Tarragona que el coll li tallarem, cantàven els Mesclat i ai, si ho cantessin ara.
La llibertat, és un Rei en tren marxant cap a l’exili, recitava Joan Margarit.
Perquè avui és un gran dia, que canten els Crim.
I és un gran dia, perquè som en acte de protesta, som mans fredes vora foc, som la veu de la revolta, netes de la por i el dol, que diuen les Roba Estesa.

Perquè se’ns ha trepitjat. Perquè se’ns nega allò que ens fa humans, la paraula, la crítica. Perquè impera censura. Impera por, a la raó. La presó, a la veritat, i és que a aquí se li escapa la veritat? A nosaltres no. Los borbones són unos ladrones, deia en Pablo Hasél. I a la presó l’han portat les seves paraules, les seves lletres. I per això, companyes, som avui aquí.

Però avui ja no tenim por, perquè com diuen els Eterns, tots els que avui no som res demà ho serem tot. Ho serem tot, perquè haurem perdut la por, perquè ni jutges ni presons, ens faran tirar enrera, perquè és molt el que tenim en joc, ens hi va la llibertat, la llibertat d’expressió, i si avui nosaltres callem, demà serem les que seurem a la banqueta de les acusades per cantar, per actuar, per dir la nostra. Sinó, els hi podem preguntar als Dames i Vells, que casi que s’hi asseuen o els Titiriteros que s’hi van asseure.

Quieren cortar-nos la lengua. Para que nadie nos pueda escuchar. Para que solo se oiga su mensaje. Y nadie pueda dudar. Cantaven els Soziedad Alkoholika, i als jutjats van anar i censurats van estar.

Però diem prou. Que per a qui no hi passarem. Que el règim del 78, és l’hereu de la dictadura i de la censura que cantava La Trinca. Censura que torna. Que torna mès ferotge que mai. Deia en Lluis Llach, que a ell, mai el van posar a la presó per l’Estaca. Ara en Hasél és a la presò. En Valtonyc a l’exili. I moltes companyes pendents de judici per no cantar glòries a Espanya. Perquè qui no canta les glòries a Espanya i posa el dit a la nafra està en perill. Està en perill perquè l’Estat Espanyol, és demofòbic i autoritari. Perque a l’estat espanyol de tot no és pot parlar i hi han coses intocables. La unidad. La corona. El Ibex. La iglèsia. En definitiva, els pilars del règim.

Maldigo la poesia concebida como un lujo cultural por los neutrales, que lavandose las manos se desentienden i evaden, maldigo la poesia de quien no toma partido hasta mancharse, deia en Paco Ibáñez. I per això ens empresonen. Per no ser neutrals. Per prendre partit, perquè com deia Rosa de Luxemburg, qui no és mou, no sent les cadenes, i nosaltres ve que les sentim.

Les sentim perquè ens movem. Perquè cantem contra un rei que mata elefents. Perquè cridem contra una monarquia hereva del franquisme. Perquè representem als esceneris amb humor les misèries dels borbons. Perquè diem que ja ni ha prou, que volem República, que volem decidir, que volem poder dir que volem república i no monarquia. Perquè cantem quan el Rei fuig com un lladre a l’estranger. Perquè recitem poemes de lluita quan ens roben. Perquè és insuportable, vergonyós, arcaic, masclista, patriarcal, feixista i autoritari.

Perquè cantem i cridem per la llibertat d’en Pablo Hasél, d’en Valtonyc, de la Insurgencia i tantes altres. No callarem. No ens fareu callar.

Libertad de expresión.
Tomando posiciones.
Que retumben las prisiones.
Los borbones son unos ladrones.

Llibertat d’expressió.
Prenem posicions.
Que ressoni a les presons.
Ni jutges, ni fiscals, ni borbons.

Llibertat Pablo Hasél! Llibertat detingudes! Prou repressió! Tombem el règim!

Mantingueu la pau social

Diu Miquel Samper que mantinguem la pau social.

Vam protestar pacíficament, pujant a sobre d’un cotxe i vam dir a la gent que no tires cap paper a terra: a la presó i a l’exili.

Vam fer cançons posant-hi tota la nostra ràbia i dient les veritats com a punys: a la presó i a l’exili.

Vam posar urnes perquè el poble decidís el seu futur democràticament: porres, exilis i presons.

Vam fer vagues generals, 3O, 8N, 21F… mobilitzacions, totes i cadascuna pacífiques i multitudinàries: colpejats, citats a declarar, jutjats, exili i presó.

Vam fer les 1001 performances, vam pintar amb guix al terra, fer cadenes i vies: a la presó, multats, jutjats i citats. Mantingueu la pau social. Mantingueu-la. Mantingueu-la.

Una vegada però, vam trencar la pau social. La vam trencar, i desenes d’empresonaments. I violència policial. “Veniu que som de pau, veniu”. I van volar ulls. “Mantingueu la pau social” ens van seguir dient. Mantingueu la pau, sempre ens diuen. I mentrestant acataven sentències que inhabilitaven al President, investien Pedro Sánchez o feien d’acusació particular contra indepes. Ens vau intentar silenciar, però no vau poder. La batalla de Urquinaona, encara us fa tremolar.

Però llavors, fins quan se suposa que hem de mantenir la pau social? I que coi hem de fer? Quin és el camí? Confiar amb les cúpules del sobiranisme oficial? Amb els sindicats grocs? Votar-vos cada cop que hi ha eleccions i tornar a casa fins la propera performance del 11S? Fer una botifarrada i ja està? Posar-li una catifa vermella a Vox quan ve a passejar pels nostres carrers? Exigir Sit and Talk deixant anar globus al Camp Nou? No? Digueu, no? Envieu a la societat a un precipici amb un tren sense maquinista, i clar, llavors veniu i dieu, que “mantinguem la pau social”. I jo em pregunto, de que ens ha servit mantenir-la? Si anem abocats igualment al precipici?

Com deia Rosa Parks, a més cedir més rebrem, ho havíem de d’experimentar, però. El 27 d’octubre vam enviar la gent cap a casa i acatar el 155. Ens hem entregat inclús per anar a la presó. Però totes? No un petit gal d’una petita Seu gal, que cantava pestes i dimonis a la corrupta monarquia borbònica va decidir que no. Que aniria a la presó, però no per voluntat pròpia. Com moltes hem defensat, “si volen que declari senyors magistrats, veniu-me a buscar”, com han fet la Laia Estrada o l’Edgar Fernández de la CUP.

I clar, ara ens diuen que mantinguem la pau social, i podem veure com mantenir-la no ens ha servit de res. Al contrari, més hem rebut. Ergo, per quin motiu hauríem de mantenir-la? Que encara no hem assumit, que intentar trencar amb l’estat i mantenir la pau social, són contraris? Potser és que vosaltres hi perdeu, sí és trenca la suposada pau social? Nosaltres ja hi perdem cada dia. De fet la pau social és la pax romana. Tots en pau. Callats. Muts i a la gàbia i tots amics, ben amics. Que sí no dansen els sabres o dansen les togues, més 2.0.

Perquè clar si davant dels desnonaments que patim hem de mantenir la pau social, hem de deixar-nos desnonar. Sí davant dels assassinats masclistes, hem de mantenir la pau social, potser és que ens hem de deixar assassinar. Sí davant de l’explotació d’empreses com Glovo, hem de mantenir la pau social, potser és que hem de treballar per un plat de llenties. Sí davant del feixisme, hem de mantenir la pau social, millor llavors acceptem-los a tot arreu, com a la tele per exemple. I sí davant de l’empresonament de cantants, hem de mantenir la pau social, potser és que no cal que és canti i així ho acabarem ràpid. M’enteneu?

Però que diu la consigna més necessària que mai? No justice, no peace, pronunciat en el meu bad inglish, que deia Hugo Chávez. I com que no hi ha justícia social, senyor Samper, doncs no hi haurà pau social. I de moment, vosaltres, més que repartir justícia repartiu boles de foam i cops de porra. Així que no vingui ara suplicar que tornem cap a casa o ens concentrem un dia mitja hora i ja està, perquè és evident, que amb només això, no avancem, i a sobre, igualment intenten engarjolar-nos, així que la pau social, sí alguna cosa hauríem de fer, és rebentar-la, capgirar-la i trencar amb el maleït règim del 78, que tal i com van les coses, és més del 78 que mai.

I no patiu tant pels contenidors i patiu més pels drets vulnerats. Pels ulls buidats. Per les desnonades. Per les detingudes. Per les colpejades. Pel jovent sense futur. Pels cantants empresonats o a l’exili. I #LlibertatPabloHasél una i mil vegades de la forma que sigui, que som gent de pau, però no submises ni idiotes, que ja n’estem fins als nassos del demanar siusplau, presentar recursos i mocions i que volem més, de fet, ho volem tot, i sí, trencarem la pau, sí és que mai n’hi ha hagut, per sortir del pou.

Que no sé si ho veieu però està apareixent una generació frustada amb al processisme o el podemisme, una generació que s’uneix als que fa anys que diem que això és una merda que no rutlla. Una generació rabiosa i tancada a casa per una pandèmia, que ens ha deixat en una posició inhumana degut al neoliberalisme i les retallades. Una generació farta de veure que no avancem i portem ja 4 anys des del 1 d’octubre. Fartes estem. I fartes protestarem. Que si portessiu 5 mesos en ERTO i sense esperances de recuperar potser no parlarieu de pau social i estarieu cremant contenidors.

Corona per copalta.

Entre tota la parafernàlia televisiva que rebem durant el Nadal, canelons, galets i tions al TN Migdia, sempre hi ha la notícia dels «nostres» polítics independentistes, o això diuen ells, homenatjant a Francesc Macià el 25D. L’avi va morir un dia de Nadal de l’any 33. Clar, la situació els hi va de conya de cada any, per sortir a dir que l’hereu de Franco el dia abans no va fer un bon discurset.

Sense entrar a fer política ficció, i valorar que en pensaria un home que abans de ser president, és va reunir amb la URSS i va voler invair el Principat des de Prats de Molló, sense entrar a valorar això, en Quim Torra, aquell que no sabem quin càrrec ocupa perquè tot és molt simbòlic avui en dia, va dir que tenim la mateixa disjuntiva que Macià, o Monarquia espanyola o República Catalana. Encara avui en dia l’esperem proclamant repúbliques des del balcó i no penjant pancartes.

Sempre m’ha semblat un exercici arbitrari citar un SOL fet històric, com la disjuntiva de Macià, per justificar un moment històric determinat present. O sigui, amb un exemple històric X justifiquem una situació Y present i ens quedem tant amples? O només ens interessen certes disjuntives històriques i d’altres les silenciem? Si bé ens trobem realment en una disjuntiva molt similar a la que plantejava Macià, també ens en trobem en una altre encara més similar i obviada per Junts, ERC, el Govern i la dreta socialdemòcrata republicana catalana.

Tinc la delícia de poder dedicar el temps al llibre que ha editat Tigre de Paper i que ha escrit en Vidal Aragonès sobre la vida de Francesc Layret. Molt n’haurem de parlar de Layret. Però avui no. Resulta que en un escrit de Francisco Madrid, periodista, dramaturg, guionista i director de cinema, doncs en un escrit titulat Las últimas 24h de Francisco Layret, sobre el republicanisme del senyor Layret en diu, i copio mitja cita per no atabalar-vos:

«A Catalunya se salven [els republicans] perquè defensen idees més socials més adequades al nostre moment històric. Però si el republicanisme no renova els seus programes o no galvanitza els seus idearis, desapareixerà com a la Gran Bretanya o a Itàlia. La gent no és mou ni mourà pel simple fet de canviar la corona d’un rei pel copalta d’un president. Les repúbliques que s’implantin han de tenir alguna cosa més. No n’hi ha prou amb la democràcia parlamentària. Cal oferir a les multituds programes de contingut social. Les idees socials prevalen sobre les polítiques. Sobretot perquè l’alliberament porta amb ell l’alliberament polític.»

Veiem com aquest text reflexa clarament un disjuntiva plenament real i obviada per l’independentisme oficial o tractada amb hipocresia i mentida. I dic mentida. Perquè no pots anar predicant independència transversal de dia i Llei Aragonès de nit. No pots dir que ets ecologista de dia, i de nit aplaudir BCN World. No pots dir apreteu de dia i reprimir de dia i de nit. No ens pots parlar de la República de totes mentres desnoneu a persones. Al final, és un problema sempre social, no essencialista.

Ara venen eleccions i els polítics surten a vendre fum. Però bona part de l’independentisme social de caràcter no organitzat, es passa el dia a les XXSS dient contínuament botifler i ñordo, aquell partit que no digui que si guanya sortirà a complir el mandat del 1 d’octubre i farà un Macià. I jo em pregunto, no deix de ser nacionalisme essencialista, el que precona que tant sols volem canviar la corona pel copalta d’un president? Tant sols volem això i ja restarem contents i en pau? S’acabarà així la violència masclista? Deixarà Glovo d’explotar? El que la sabiesa popular, simplifica meravellasoment com sempre: “mismos perros, distintos collares».

Avui en dia més que mai, tenim aquest dilema real que defuig de l’essencialisme per passar al terreny de l’existencialisme, perquè? Perquè vivim les conseqüències de l’explotació que patim, del lladrocini organitzat que ens ha deixat amb una sanitat tocada o la manca d’una economia planificada que gestioni una pandèmia que ens arruinarà. El dilema sobre la República Catalana o la monarquia espanyola és vigent i real. Però per la seva correcta resolució passa pel segon dilema, el de Francisco Madrid i Layret, o la República és vertaderament social o no servirà per a res. I avui en dia, vertaderament social, només pot ser anticapitalista i feminista.

Construïm un vertader programa feminista revolucionari que realement millori les condicions de les classes populars, i més amb la emergència de la situació actual. Un programa que posi la vida pel davant del capital. Construïm-lo i defensem-lo i potser, llavors potser, a banda d’engarjolar-nos com ara, potser caminarem cap una República catalana que ens beneficiï a la majoria. Caminarem a més a més sense gent que fa trilerisme al nostre costat, perquè com deia en Salvador Seguí, «a nosaltres la independència de la nostra terra, no ens fa por» a ells, els trilers, em temo que sí.

Que construir l’esmentat programa sona a marcià i poc te a veure amb la República Catalana? Bé, és que fins ara tot el que ha fet l’independentisme oficial excepte el 6 i 7 de setembre del 2017 i el 1 d’octubre, tot, també m’ha sonat a marcià. I anar cridant DUI! DUI! DUI! Buit de contingut, no sona a marcià? Si i perdoneu però algú ho havia de dir. I no, res tinc en contra de qualsevol embat amb l’estat, òbviament plantejem-lo, però amb intel·ligència i no caiguem ens els errors de fa no res, quan ja al 1920, ens escrivien que de res serviria canviar corona per copalta. Només així, oferint solucions reals a la població i no banderes i emocions (tal i com fa el unionisme, a més a més), només així i no incorporant repressors a les nostres files, només així, ampliarem la famosa base, que no només s’ha d’ampliar, també s’ha d’organitzar. Aquest és el nostre mentrestant i no cap altre.

Els nous temps.

«Amb els nous temps que venen i la nova Era haurem d’adaptar l’economia a la Terra i el mercat a les persones, tot sense cedir, això sí, cap quota de poder, el capitalisme verd i responsable ens salvarà «.

«Amb els nous temps els treballs seran més líquids i multidisciplinars. Els cuiners hauran de saber fer escales mecàniques i els enginyers aeronàutics fer massa mare de sègol. Qui no s’adapti quedarà fora de la roda, l’haurem de mantenir socialment».

«El crowdfiding, el mindfunless i l’squirting seran les noves formes d’organització social i laboral, o ens passem al deadfinding o no ens adaptarem als nous temps i restaren en el passat, que en els nous temps el passat llunyà serà el segon anterior».

«El teletreball és el present. Són els nous temps. Treballarem a casa. A totes hores i ens pagarem, inclús, nosaltres mateixes la llum i l’Internet. No ens relacionarem amb ningú que no sigui la família nucelar, si en tenim. Serem més lliures i al no desplaçar-nos, contaminarem menys, serem més verds, del poc que ens tocarà el sol».

«Follarem amb la realitat augmentada. Imprimirem les nostres pròpies calcetes. Ens rascarem els ous amb la nova aplicació d’Android. La nevera estarà connectada al 5G. Mirarem sèries al rentaplats. Serem lliures als nous temps. A tota hora i amb tot aparell podrem comprar qualsevol artilugi per comprar».

«Abolirem els gèneres i les opressions de classe. Serem tots un codi, no una classe i un sexe. Serem un dada més del bigdata. Totes serem iguals davant la pantalla, excepte les sordmudescegues, elles encara no. Però als nous temps serem lliures. Perquè radere d’un mòbil, no sabem qui hi ha, pot ser qualsevol, un lloro fins i tot».

«Ho deslocalitzarem tot, tant que al principi ens costarà trobar les coses, però les trobarem. Treballarem una hora a la empresa X, una més a la empresa Y i quatre segons a la empresa Z. Els horaris seran de 1 a 2 horari de Welligton. De 8 a 10 horari de Tokyo. De 17:23 a 17:25 horari de Buenos Aires. Els microminijobs són el futur, els nous temps, perquè encallar-nos al mateix curro tota la vida patint l’aburriment, i sobretot la seguretat que això suposa? «.

«Ens hem de reinventar contínuament, mal del qui no és reinventi, perquè una taula ha de ser una taula? Perquè? I un calçador? No pot ser un tornavís una clau anglesa? Als nous temps desllorigarem aquesta absurda realitat limitadora. Perquè com deia el poeta, tot està per produir i tot està per vendre».

Aquí cada personatge de cada reportatge merdós de com la pandèmia afecta a la partícula més petita o al gegant més gran, la diu més grossa i més absurda. Jo ho veig tant, tant evident que ens estan colant l’enèsim gol a la classe treballadora, que mentres estem esperant amb candeletes el número de la Grossa o el Gordo, les hòsties van i venen. Que de nou, quan tota la jungla estigui ja en flames, anirem amb un got de xupito apagant focs.

Vist lo vist, prefereixo els vells temps de la CNT o la URSS, sincerament, que no aquesta falsa modernitat que supura ultra explotació, misèria i uns nous temps més vells que l’anar a peu. Però com que la cosa no només va de vells o de nous temps, deixaré els referents històrics a una banda per parlar del present, el ara i el aquí.

No ve res que no coneguem, està tot als llibres d’història, com deien Al Tall, això sí, ve exponencialment aguditzat per un greu situació i maquillat per les noves tecnologies. Per tant, ara més que mai, cal parlar menys de metàfores estranyes o en termes anglosaxons i més de revolució, no en el sentit romàntic del fet en si mateix, sinó totalment pràctic. De millorar les condicions de vida de les classes populars. D’organitzar-se. De crear estructures de poder popular. Casals i Ateneus. Sindicats de l’habitatge. Grups en defensa de la Sanitat Pública.

Misteriosament, d’això, pocs reportatges televisats en hores decents en parlen, no és el que toca dir. Curiós i divertit seria que és digués al Sense Ficció «als nous temps tallarem els caps als reis». «Als nous temps tocarà nacionalitzar la indústria i planificar l’economia per salvar la terra i a les persones». «Als nous temps abolirem el tàndem capitalisme-patriarcal, instruirem a totes les dones en autodefensa feminista i tots els homes cursaran estudis de noves masculinitats, obligatoris com anar a classe». «Als nous temps haurem d’armar-nos, amb la raó però també amb força, els poderosos no cediran el seu poder únicament persuadint-los o si els hi demanem siusplau». «Als nous temps, s’ha acabat això de parar la galta i cap paper al terra, la màxima dels nous temps, serà: poble armat, poble respectat».

Res d’això no passarà perquè ara, toca parlar dels nous temps postpandèmics, com uns temps super estrafolaris que no entenem massa res però sembla ser que seran guais i virtuals, i a poc a poc i com qui no va la cosa, a cop d’una mica de Huxley i d’una mica d’Orwell, et voilà! Gol per l’esquadra i ja estem un mica pitjor!

Potser que ens plantem, no?

Vivim una situació sanitària extrema. La situació la provoca un virus, cert. Però cap de les conseqüències que patim arran del virus, és nova. Ei! I que no sigui una cosa nova, no vol dir que no patim coses que mai hem patit o que el que ens passa/passi d’ara en endavant sigui idèntic allò que ha passat a d’altres vegades. Però la situació, de fet, és una agudització d’un sistema en el qual ja hi vivim i que posa la vida per sota del capital.

M’explico. Tu pots voler fer una truita de patates. I per fer-la has de fer les patates, la ceba (que seria una truita de patates sense ceba?). Posar els ous en un bol, batre’ls i afegir la patata, la ceba i la sal. Poses la truita a la paella que sempre has fet les truites, i patatapam, s’enganxa, no és pot girar, es un desastre i et cagues en Déu una i cent vegades. Com pot ser? Has portat la paella que per fer un bistec, uns xampinyons saltejats o un salsa va bé, al límit. L’has exprimit i malmès i possiblement no l’hagis cuidat com cal o fa masses anys que la utilitzes. I llavors l’has portat al límit per fer una elaboració tant delicada com una truita. I que ha passat? Que no ha funcionat. I lo fort, cuidant-la millor o canviant de paella quan fos necessari, ens haguéssim estalviat tal desastre culinari.

Amb les nostres vides. Amb la nostra salut. Amb els nostres serveis públics. Amb la nostra organització social. Amb totes i cadascun d’aquests casos i més, ho hem portat tot al límit.

Vivim en una vida que es fonamenta en el deute. Moltes treballadores i autònomes viuen al dia, del que venen cada dia. En un enriquiment especulatiu i no productiu. En un sistema de subministres privatitzat. On som el parc temàtic i geriàtric d’Europa. On l’hosteleria i el turisme són el nostre monocultiu. On 4 lladregots i dic lladregots perquè no només són bèsties privatitzadores, sinó que són voltors que viuen de la carronya quan privatitzen i s’han enriquit venen la sanitat als seus amigots. On han privatitzat llum, gas i aigua. On han privatitzat comunicacions, telefonia i Internet. On l’escola pública ha de competir amb la concertada i amb la privada. On la llei mordassa ens impedeix protestar. I la sola intenció de desobeir et porta a anys de presó. Aquí vivim. «Así son las cosas i así os las hemos contado».

I ara bé el Covid. I és una emergència sanitària. I és una prioritat passar la pandèmia de la millor forma possible. I diuen, «quedeu-vos a casa o es col·lapsaran els hospitals». I que porta dient el Grup en defensa de la Sanitat Pública durant anys i panys? I les doctores? I les zeladores? I les infermeres?

I ens diuen, cal de nou un estat d’alarma i ara un toc de queda. Molt bé. I que més tragarem? I ojut! Ho traguem de bon gran perquè lo primer, lo primer primer primer és la salut. Que quedi clar, no sóc negacionista i sí, lo primer és la salut. D’aquella que te el pare a l’hospital. D’aquella que està tancada a la seva habitació confinada. D’aquella que dóna classes davant de 30 alumnes. Lo primer la salut.

Però… la salut és un concepte integral malparits que ens arruineu. La salut també es arribar a final de mes. I la salut és tenir un habitatge digne. I la salut és treballar dignament. I la salut és que t’atenguin dignament a un CAP. I la salut és no està sola a casa. I la salut… és la vida i la vida és salut. Com allò de Madrid és Espanya i Espanya és Madrid, però de debò, sense retòriques centralistes.

Així que ja podeu començar a posar fil a l’agulla i deixeu-nos de vendre la moto mentre morim. Perquè nosaltres morim per la vostra mala gestió, pel vostre capitalisme salvatge. Volem ajudes. Volem condonacions de deutes. Volem no pagar lloguers. Volem aturar desnonaments. Volem una punyetera vida digna i com que això del fil i l’agulla va per llarg o serà un engany com tants altres, jo em planto. I si m’he de mobilitzar amb totes les mesures de seguretat durant el toc de queda o el pito de sereno, ho faré. Si m’he d’arruinar, callat i quiet no ho faré. Au, ja ho he dit. Penya, ens hi va la vida de debò, omplim els carrers!

Ah! I avís per a navegants, no penso que haguem de protestar per protestar. Ni protestar per fer-li un flac favor a l’extrema dreta i no tant extrema. Ni perquè Madrid es malo i Barcelona es bueno. Ni res per l’estil. Protestes sí, però sobretot organització, organització encaminada a bastir un poder popular que planti cara tant a l’extrema dreta com al possibilisme polític que ens ven duros a 4 pessetes.

[Publicat a l’Avenc] Cargols dolços i picants de Ca la Claudina

Plovia. Tronava. Llampegava. L’aigua queia a bots i a barrals i els trons eren a sobre nostre, com sí els deus estiguessin enfadats. El cel s’omplia de bassetes, i com deien abans «quan lo cel fa bassetes, senyal de gotetes». Jugaves a contar els segons entre llampec i tro, possiblement havies sentit al Món d’en Beakman, que així es pot saber la distància que la tempesta està de tu, i més o menys és cert. La calor de l’estiu seca de La Febró, es barrejava amb la humitat de la pluja i feia com una mena de xafogor, però de les Muntanyes de Prades, alguna cosa apuntava a que plouria, els homes i dones del temps amb estudis de la vida, no havien anat a regar aquell matí, ells i elles ho sabien.

A la nit, en aquelles nits de pluja, aquelles nits de tardes plujoses, havíem de tenir les espelmes localitzades, la llum marxava al poble i tocava il·luminar-nos a la vella usança, una espelma i uns mistos. A l’estiu, la por a que marxés la llum és veia contrarestada per les hores de llum, que arriben a quasi quarts de déu vora l’agost, a l’hivern, aquelles tardes de pluja amb possibilitat de quedar-nos a les fosques, és feien curtes i fredes, perquè vora a les 6 de la tarda, les espelmes ja estaven disposades a ser utilitzades. A tot això, les que vivien a l’any 2000, llavors ens semblava el futur llunyà, tenien un Càmping Gas a casa, que els protegia de la foscor.

Però en aquests dies plujosos no tot eren espelmes, confinament i caminar a les fosques. També hi havien galledes de plàstic de qualsevol tipus, des de les de fer castells de sorra a les de color blanc que semblaven més aviat pots grans de pintura. Galledes i lots o llanternes. Evidentment, de les d’estil, ara vintage, petaca. Després de la tempesta, la llanterna i la galleda eren les nostres aliades per anar a la caça, a la caça del cargol.

Tocava posar a lluir els bombos de rentadora que teníem a casa, bombos o aquella mena de gàbies recobertes amb tela mosquitera, que servien de cel·la de depuració per aquests bitxos que s’arrosseguen pel terra, vaja, que caguessin fins a quedar-se nets per dins.

I és que qui no ha anat a collir/buscar cargols? O encara més, qui no ha vist movent-se sigil·losament com una actriu d’Oceans Eleven o una ninja a aquella padrina entre les herbes amb una lot i una galleda tot collint el preuat i bavós tresor? Una llum aquí, unes passes allà, i tiberi cargolaire assegurat.

Diuen que els cargols o t’agraden o no, però com en la política, també hi ha equidistants dels cargols (disculpes anticipades als meus amics i amigues de l’oest de Catalunya), jo en sóc un, això sí, en aquest cas no li faig el joc a l’estat opressor. I és que mai he estat massa de cargols, bé de petit no era massa de res a diferència d’ara que m’ho menjo quasi tot. I ara, doncs tampoc en sóc cap apassionat ni friki que va de restaurant en restaurant en busca de l’arca perduda del cargolaire. Si n’hi han, alguns provaré, sinó ni han, no em traurà pas la són. Però menjar-te’ls amb equidistància és una cosa, collir-los n’és una altra, i més quan ets una criatura.

De cargols se’n mengen arreu dels Països Catalans. Te’ls trobes a la paella valenciana o la cargolà a la platja, a la cargolada de dilluns de Pasqua a la Catalunya Nord, l’Aplec del Cargol de Lleida, també se’n mengen a Andorra i a les Illes, com els cargols aguiats amb herbes de Mallorca. I és que ja l’escriptor romà Plini el Vell, afirmava que els cargols eren un bon remei per a la tos i els problemes estomacals, sempre que se’n mengessin en nombre senar i resulta que part d’aquesta antiga creença, ens diuen l’Antoni Tugores i la Mª Antònia Sureda, encara perviu a Mallorca. Ja per acabar, al gran receptari, ja un clàssic, de «La Cuynera Catalana», hi apareixen 4 receptes de cargols, amb ceba, amb arròs, i dues «sopes», cal apuntar, que cap de les receptes són amb carn, ja que era considerada un àpat de quaresma.

La meva àvia els feia de vàries formes, però normalment a la llauna/paella/forn, que llavors els cargols servien per dippejar un bon all i oli que tota la tarda et recordava el dinar o també un romesco, romesco d’aquells que més tard van fer furor a les calçotades febronenques. L’altra forma de fer-los, la que més triomfava, eren els dolços i picants, que també és coneixen com dolços i coents. Avui en dia, muntes un restaurant, poses una tapa de cargols amb xocolata, menta, avellanes i ametlles, carquinyolis i canvies el bitxo de sempre per la salsa picant tailandesa Sriracha (dolça i picant) i entres al pòdium de la cuina avantguardista de la barreja de sabors exòtics, però les nostres àvies, sense ser-ne conscients ja ho feien, i ho feien, perquè més enllà de les modes dels mass media, la cuina dels Països Catalans, fa segles que ha descobert la sopa d’all de la barreja de sabors, com l’agre-dolç de la sobrassada amb mel i vinagre, el mar i muntanya dels calamars amb trompetes de la mort o el pollastre amb escamarlans i el «dolç i coent» que ara ens ocupa. Amb els cargols amb salsa, passa també l’efecte «callos», no ho heu sentit mai? «No m’agrada la textura dels callos, però la salsa està per sucar-hi 200 barres de pa». A casa, amb la normal divisió de fanàtiques i maniàtiques dels cargols, en una cosa hi havia consens, el pa d’aquelles barrots de Prades volava sucant la salsa. Un vist i no vist.

Com ja vaig dir l’any passat, amb la cinquè sentit de la cuina, el record, el record de la pluja, la galleda i possiblement el diumenge que és menjaven amb tota la família, no s’hi pot competir. De fet, no pretenc dir quins són «els millors cargols» i no és l’objecte de la cuina en sí, que no és cap competició, ans el contrari, és un gaudi, és una creixement col·lectiu i eclèctic de trucs, receptes, posa i treu, fins que cadascuna trobi la que més li agradi, sempre, sense perdre els orígens. Feu i desfeu la recepta, i sí sou celíacs en traieu la farina i els carquinyolis, si sou al·lèrgiques als fruits secs ja sabeu, i sinó us agraden els cargols, doncs no en mengeu. Cal dir que les receptes de les àvies parteixen de la paciència, que és la mare de la cuina i l’eina per estar a la cuina, per tant, si aneu amb preses no feu aquesta recepta. Cada pas feu-lo amb temps, amb cura i calma, com feia la meva àvia, que si havia de posar el foc al mínim o apagar-lo -i allargar encara més la cocció de la ceba- per estendre una rentadora, ho feia, perquè els fogons de ben aviat que ja s’obrien, aconseguint uns sabors de tot plegat, que l’estrès, la pressa i la immediatesa de la vida 2.0 no coneixen.

INGREDIENTS:

1,2 Kg de cargols depurats i nets collits a La Febró.
2 cebes mitjanes de l’hort.
4 tomàquets madurs de l’hort o en el seu defecte 4 tomàquets de la conserva.
150g de xocolata negra (jo ara la posaria al 70% de cacau).
40g d’avellanes de La Febró.
40g d’ametlles.
2 carquinyolis.
Pa fregit.
1 ramet de menta.
1/2 bitxo
Sal al gust.
1/2 cullerada sopera de farina de blat.
Un bon raig d’oli d’oliva verge extra.
Aigua fins que cobreixi els cargols.

ELABORACIÓ:

1. Un cop ja estiguin els cargols depurats i ben nets, els posem dins d’una olla i els cobrim amb aigua freda, amb sal i el ramet de menta fresca. Enganyeu-los deixant que l’aigua arrenqui el bull. Reservem una part de l’aigua. Rentem els cargols a raig d’aigua freda.
2. Tallem la ceba a brunesa i la sofregim ben a poc a poc en una cassola amb l’oli d’oliva. Un cop la ceba estigui ben cuita, és el moment de tirar el tomàquet. Quan el tomàquet hagi reduït, és el moment de tirar la farina i deixar que és cogui un moment. Ara és el moment d’incorporar l’aigua i els cargols, pugem el foc i quan bulli el baixem i deixem fer xup-xup una bona estona.
3. És el moment de fer la picada. És pot fer a morter o amb una batedora elèctrica. Posem dins del pot de la batedora, el bitxo, els alls, les avellanes i les ametlles, el carquinyoli, la xocolata i el pa fregit. Mullem-la amb suc de la cassola per deixatar-la i triturem-la ben fina. L’afegim a la cassola, deixem que és barregi i espesseixi.

Llestos per menjar!

Si els voleu més picants, podeu afegir bitxo sec/fresc al sofregit quan la ceba estigui a mig fer. També hi podeu posar algun picant a la salsa com ser generoses amb el pebre negre o inclús Tabasc.
Si els voleu més dolços, podeu posar un raig d’anís quan comenci a fer el xup-xup. També hi podeu posar més xocolata, però us espessirà més.
Una recepta completa seria fer-los amb patates cuites a la cassola amb els cargols o fer aquest plat amb cargols i conill.

Bon profit!