Preses al carrer!

17 oct.

M’agradaria fer una reflexió al votant de les injustes detencions dels dos presidents, un de l’Assemblea Nacional Catalana, i l’altre d’Òmnium.

Primer de tot i abans d’entrar en matèria, ànims i màxima solidaritat companys, a vosaltres i al vostre entorn, família, col·legues, ànims de nou i força per als dies que vindran, els volem i els tindrem a casa.

Dit això, vull passar a la reflexió i és que de nou s’ha posat sobre la taula el marcat caràcter antidemocràtic d’arrel de l’Estat Espanyol, i és que el fet que sigui la continuació pactada d’un règim feixista, no és en va, és real i és palpa. Deien, aquells estadistes tant espanyols que van matar i inclús per la pàtria i en nom del govern, el Senyor X i tota la tropa, deien aquests estadistes -tot coincidint amb els estadistes que van venir després -váyase señor González-. Doncs deien uns i altres, que fora de la violència (la violència del poble, l’estatal no és qüestiona mai des del poder) hi ha diàleg, punts en comú, punts de proximitat i debat, llaços i tota la mandanga teatrera. I ara va, i t’apareix un moviment popular, sembla que amb el suport d’un govern, i amb altres partits i entitats donat-li suport, un moviment popular de caràcter marcadament pacífic, i resulta que l’Estat respon amb detencions, citacions, confiscacions, tancament de webs, repressió i brutalitat policial, i el que faltava, la cirereta del pastís: presos polítics.

Però senyores opinòlogues i tertulianes, el caràcter antidemocràtic de l’Estat no s’ha demostrat només gràcies a nosaltres. A l’Estat hi han preses polítiques de tota mena, de fet en algun moment n’hi han hagut més de 800 de basques, i inclús, encara que ens vam creure l’amnistia del Borbó, tenim preses vinculades avui en dia, a l’antifranquisme, com les del PCE(r). I com en Sànchez i el Cuixart, la majoria de preses polítiques són preses fruit d’un muntatge policial, polític i judicial. Que ja no recordem que l’Otegui va ser pres? Inclús quan ETA (organització de la qual TOT basc independentista en formava part segons l’Estat i els jutjats) havia deixat les armes, a les presons espanyoles (i franceses!) hi ha centenars de preses polítics basques, algunes amb malalties terminals, algunes encara es suïciden de tant en tant. I l’Alfon? Company de Vallecas condemnat a pena de presó fruit d’un muntatge policial? I l’Andrés Bódalo, condemnat a presó per ser sindicalista? I les preses gallegues? I les anarquistes? I el sumari 18/98? No vull equiparar i posar-les totes en un mateix sac, només vull remarcar que a l’Estat Espanyol des de sempre -com a mínim des de la restauració borbònica- sempre, sempre hem tingut preses polítiques, i sortir a la palestra amb discursos de «presos polítics al SXXI quin retrocés» em sembla vergonyant, ja que a totes aquelles que avui en dia resten preses per motius polítics progressistes, no se les pot oblidar de cap de les maneres i fer-ho és cinisme polític.

Cadascú plora el seus morts, cert, doncs per motius purament ètics, per mi tot pres polític, engarjolat per lluitar contra els estats feixistes, opressors, masclistes, racistes, antisocials…, tot, es un «mort» meu que està més viu que mai al meu cor i cap. En aquest estat -l’Espanyol-, utilitzis la violència en defensa legítima, el pacifisme o fins i tot sí crides a la calma en una concentració espontània, facis el que facis, si el que ell interpreta és que poses en perill la seva unitat, i els interessos de les seves oligarquies i partidets corruptes, si ell interpreta això -que ja veiem que no és massa complicat que ho faci-, rebràs multes, et tancaran la web, et fotran amb la porra i pots acabar pres polític.

No mirem cap a una altre banda com si nosaltres fóssim un bolet aïllat del món i la resta de lluites, enxarxem les lluites i trobarem les respostes a allò a que ens enfrontem, que no és altra que la naturalesa de l’Estat (espanyol sí, però burgés també i masclista també), el Jordis, que aquesta tarda serem als carrers exigint la seva immediata llibertat, no són els primers presos polítics catalans, n’hem tingut i en tenim -abraçades a la Lola i la Marina-, i malgrat ens agradaria que no fos així, no seran els últims, es cosa nostra, del poble, salvar-nos a nosaltres mateixes i sense la llibertat de les preses polítiques això és impossible, com deien Inadaptats i cada Nadal diem als carrers amb torxes a la mà, «no ens detindrem fins que tots els presos/ses estiguin al carrer! Motí avalot, a la presó espanyola! Motí avalot a la presó de pobles!».

Preses al carrer. Presos a la calle. Presoak kalera. Que voltem à casa!

Anuncis

Independència, a l’eslovena?

12 oct.

Quan posem exemples o fem comparacions en política i història, hem de mirar de ser curoses i no barrejar pomes i peres, si més no, no barrejar-les indegudament, la darrera barreja que m’ha sobtat molt, és el rollet aquest de la independència a “l’eslovena”.

Aquí se li acut comparar un moment històric, polític i social amb l’altre? Eslovènia formava part de Iugoslàvia. Iugoslàvia de l’òrbita comunista. Iugoslàvia estava en total descomposició que posteriorment n’hem dit “balcanització”. I Rússia i la OTAN pugnaven pel control dels estats que es creaven.
Aquesta pugna entre les potències imperialistes, la pròpia Iugoslàvia (Sèrbia) i els nous estats, va comportar una de les pitjors guerres civils i internacionals de finals del SXX a l’Europa del progrés. Uns 300 ferits i 60 morts per bàndol concretament a Eslovènia. Guerra i independència fonamentada amb l’ultranacionalisme i l’etnicisme, per a dividir a les classes populars de les diverses nacions de la federació, i així debilitar la vella Iugoslàvia per tal de que l’imperialisme hi poses les grapes, com fa a tot nou nínxol de mercat. Guerra i independència amb aspiracions reaccionàries pels dos bàndols, no com el procés polític actual, on al “bàndol català” hi ha marcats sectors progressistes amb molt de pes exigint el dret a l’autodeterminació del Principat i un procés constituent vertaderament participatiu. Guerra i independència amb armes als dos bàndols.

Si alguna es creu la pantomima de la independència “a la eslovena” (que fins i tot a La Competència a RAC1 se’n mofaven) que agafi qualsevol buscador a Internet o qualsevol llibre i s’informi. Veurà que s’està apel·lant a una fal·lacia historicista i vulgar, on s’estan comparant processos històrics totalment diferents i amb més aviat pocs nexes amb comú.
El fotut és que aquestes comparacions es fan per a donar-nos falses esperances al poble, davant d’una falsa declaració on es va trair la voluntat popular expressada l’1-O a les urnes i així tornar al processisme i al pactisme dels despatxos.

Dir-vos també i a més a més que la UE davant la bàrbarie de la guerra de Iugoslàvia, només es va limitar a condemnar i intervenir militarment i violentament amb l’OTAN per a aplanar el terreny al gran capital.  I cal recordar que el dia 1-O quan ens van agredir brutalment, la UE que ara ens ha de salvar no ma dir ni mu, justificant així les agressions patides posant-se del bàndol de l’Estat Espanyol.
Si alguna encara creu les paraules d’unes persones que incompleixen -o això sembla-, la “primera llei que aprova la autosuspesa República” i ens ho fa saber 10 minuts abans. Si alguna encara creu que la Unió Europea vindrà a salvar-nos, gràcies a que ens hem cregut cegament (o se’ns ha imposat) la falsa via eslovena, penso que a aquestes alçades peca d’ingenuïtat, però potser sóc jo el que hi peca. La història, de qual nosaltres n’hem de ser part activa, dictarà sentència al respecte.

Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit

11 oct.

Sóc una persona de dormir i molt, molt gros ha de ser el maldecap per a que no dormi planament.

Els dies 29 i 30 de setembre vaig tenir insomni, em costava dormir, estava nerviós, i tot era un barreja de poder popular, organització als carrers, autodefensa, por…

I vam sortir als carrers. I vam fer nit a les escoles. I vam defensar-les tot el dia. I ens hi vam deixar la pell. I sort, sort de nosaltres, perquè allò sense el poble actiu era un nyap.
I vam votar. I vam guanyar.
I ara un govern amb opacitat surt i ens diu que esperem setmanes (quantes?).
No me’n arrepenteixo ni un segon de tot el que vam fer. Però sento vergonya de les paraules d’ahir del president. 
Ara sense cap carta a la mà, a la mà companyes perquè de cartes a la màniga n’estem fartes, ara sense cap carta a la mà no sé on es va i no en tinc cap garantia.
No estic gens d’acord amb el que ahir va fer el Govern. Em cansen les maniobres obscures i “les cosas de palacio”. 
Però recordeu el que dèiem als carrers, “sols el poble salva al poble”, recordem-ho i fem-ho efectiu. Volen que anem a casa i que ja ho solucionarà la diplomàcia i els despatxos, diplomàcia i despatxos que no entenc com tenien previst fer el referèndum sense nosaltres als carrers i als col·legis.
Ninguna va dir que fos fàcil, ni que ahir ja ho tindríem tot; ninguna però, tampoc va dir que fóssim rucs, i és que no anirem seguint la pastanaga si això és el que pretenen. 
Seguim en peu de guerra amb 10000 policies al port esperant per actuar, un estat disposat a il·legalitzar-ho tot i no reconèixer res del que hem fet fins ara i el feixisme nazi desbocat i campant pels carrers (amb la connivència de l’Estat Espanyol) del nostre país, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.
Cap pas enrere degut a la desmotivació o sentiment de presa de pèl, com diu la dita popular:

“Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”. 

Seguim!

PD: no és cap reflexió teòrica-politica de cap organització, es allò que m’ha sortit només aixecar-me, tal com raja.

El noi de la clau

6 oct.

Cada cop veig vídeos nous. Cada cop imatges noves. Cada cop me n’adono que una companya va rebre aquí o allà. Molt fort. Per flipar. Sé que va passar, però encara no ho he paït. De fet serà difícil de pair, per una banda aquell dia no vaig veure res que no que fos Tarragona, per l’altre no vaig sortir en més de 24h del meu col·legi electoral. Però ho sabem, ens vau agredir com a poble, en el seu conjunt.

Per a «A» o per «B» jo tenia les claus. Jo era el garant de que l’Institut s’obrís, jo era el garant tècnic, el de la clau, el «noi de la clau», però la garantia real era el poble. Grata sorpresa. No vaig haver d’esperar al dia 1. La gent és va organitzar i va decidir fer nit a l’escola, per tal de poder celebrar l’endemà el que elles mateixes li dien «festa de la tardor». La festa del poble.

I vam fer nit. Totes les edats adultes eren allà, dormint, sopant, portant menjar, intendència, cafès, pastes, solidaritat. Vam fer assemblea, la primera de la seva vida d’algunes, i vam parlar de temes organitzatius, antirepressius, resistència passiva. Defensar les urnes. Defensar l’escola. Ningú, ninguna, s’imaginava que tenia sentit del tot el que fèiem i aprovavem, si més no, tant de sentit. 

Aixecat a les 5 de matí, cafès i més cafès, el dia comença, el dia més esperat d’anys de procés kafkià. I comença la bogeria. L’estrès. La defensa real i efectiva de l’Institut Pons d’Icart.

Segurament el pas educatiu va ser més aviat indigne, fluix, “vago i maleante” (eh! Jo m’ho vaig passar de conya!), però havia de ser la lluita, la que em tornés la dignitat en aquell institut, fortuïtament envoltat d’exprofessores meves que tenien de bensegur un altre record de mi. Segona vegada que creixia en aquell institut.

A partir d’aquí el xou. Arriba la gent a la porta, el poble, la il·lusió, les ganes de defensar allò que és nostre. Arriben les urnes clandestinament, unes urnes arribant d’amagat, així ens hem de veure. Ara ja ho sabíem del cert. Anaven a per totes, van a per totes. No tenim responsables de taules, les primeres 27 que entrin ho hauran de fer. Surten en un moment 27 voluntàries, aplaudiments.

 

 

Obrim, es vota i es paralitza tot. No tenim Internet. Anem amb els mòbils, tot molt surrealista. Ens tallen accessos a webs. Els restablim. Ens els tallen. Batalla virtual. Les primeres notícies ens venen de Camp Clar. Es veritat. Van a saco. A per totes. Brutalitat. Antidisturbis. les porres van i venen arreu de la ciutat. Obrim i es vota, entren les primeres persones a votar, eren grans, gent gran, jubilades, amb la il·lusió de viure i lluitar encara, aplaudiments. Aplaudiments i llàgrimes, com és podia estar impedint allò? L’estat espanyol es evident que de moment no te la intenció de partir-se

Hora clau, debat clau, debatem de nou que fem. Assemblea. I s’aprova defensar l’Institut fins a les últimes conseqüències. Mur de gent a fora. Portes tancades. I nosaltres assegudes allí, al terra, estàvem disposades a jugar a arrancar cebes. Qui no és vulgues exposar, cap al segon pis. Hora greu, càrrega brutal al IES Tarragona i posterior càrrega a la Imperial Tàrraco. De les càrregues més bèsties que en anys s’han vist a Tarragona, potser pitjor que el 2012 els mossos al Corte Inglés, a la Imperial bales goma incloses. Molt i molt bèstia, les notícies que ens arriben són esfereïdores. Fermesa.

Alerta màxima i ens preparem per a tot. La gent s’atrinxera davant de la porta. I de nou el poble comença a cridar que no te por. Pell de gallina. Cant espontani, l’Estaca, redoble pell de gallina. Per sort no venen. Nervis i tensió. Ho superem. Guanyem. Centenars de persones davant de l’insti. Brutal.

Hora de dinar. Que no dinem. Ja he i hem obert i tancat la porta de l’Institut tranquil·lament 100 o 200 vegades, obre-tanca. Cafès i tensió. Imatges i més imatges. I comença la tarda. Debat, amaguem les urnes? Amaguem vots? Que fem? Guanya l’opció de no obrir cap urna, no amagar cap urna, no buidar cap urna, tot quiet. Nosaltres a defensar-ho fins al final i si entren que ens ho prenguin tot sense manipular, nosaltres amb el cap ben alt. No tancarem abans, a les 20h tancarà el col·legi. Seguim. Més cafè. Entrem a mitja tarda, moviments de policies per Tarragona, ningú sabia on anaven. Ens centrem i ens posem de nou en alerta. Tothom es quadra davant. Una padrina amb cadira de platja portava des del matí allà asseguda, molt gran. Primera vista d’un furgoneta, esclat de furor, crits de pau, de no tenir por, se’n va, aplaudiments. Posem ordre fora, cap provocador ens ha de fer perdre l’objectiu. Totes juntes. El poble barra carrers i portes amb contenidors. Més gent que ve i ve a votar, és un riu de gent, és l’efecte resposta de la repressió matinal? Més tensió i més calor a l’ambient. La gent immòbil, cada cop més gent, tothom esperant el moment, érem més de 1000. Si arriben a venir, ens intenten destruir a totes mitjançant una escabetxina, i a les dins ens trepitjen. Érem un exemple de dignitat popular, érem allò que més mal fa als poderosos, érem poble organitzat contra un estat despietat. Vam guanyar companyes.

Per sinó fos poc, apareixen els herois de la setmana (o uns dels herois i heroïnes), i venen els bombers, més de mil persones cridant «els bombers seran sempre nostres», pell de gallina. I els obrim. Ens venen a protegir!

Tanquem l’Institut és l’hora del recompte, més d’un miler de persones al davant. Cridant «hem votat», «els carrers seran sempre nostres», etc. Els Segadors vàries vegades. A dins fent el recompte més ràpid, violent i carregat d’emocions de la nostra vida. Em quedo una urna, la donaré al Casal, total són com tupers.

Sortim amb tot el que havia de sortir i ens dissolem amb la massa, sempre ho havíem estat. Ens reben com herois, els herois son elles, som totes, som el poble.

Cap paraula, ni res que es pugui dir o expressar, és capaç de sintetitzar aquell dia. En tot cas són moltes i les recordarem perquè vull i perquè no se’ns oblidin: amor, voluntat, resistència, companyerisme, ràbia, solidaritat, empatia, fermesa, actitud, lluita, dignitat, força, felicitat i sobretot, sobretot, sobretot autoorganització popular. Com ja portem dient aquests dies i no de boquilla sinó de pràctica als carrers: «sols el poble, salva al poble». Aprofite-m’ho ara que el vent ens bufa a favor.

Gràcies Pep, Teresa, Adrià, Natàlia, Contxita, Estefania, al noi -del Serrallo- que no sé com es diu però va estar allà tot el dia, a les voluntàries, a les que també vau dormir i no m’en recordo del vostre nom, a la gent que ens vau portar de tot i més, als amics de tota la vida que de nou vam tornar on ens vam conèixer, a les de fora, a les que vau fer el mateix i millor a d’altres col·legis electorals, i a les que vau estar tot el dia davant de l’Institut. Si així seguim, farem coses molt grans. Que ningú, mai més enlloc, intenti decidir per nosaltres. Que de nou, perdrà.

Ens veiem als carrers. El noi de la clau.

La faixa torna a estar de rebaixa!

29 set.

Me la busco i valga’m déu! No me la trobo! Deia La Trinca amb to humorístic parlant d’una persona que anava votar, tot fent-nos dubtar sí estava a una casa de barrets o no. I es que tot això que està passant em recorda molt a La Trinca. A La Trinca, i al feixisme. Al feixisme, sí. Al que és va viure, al que és viu, i al que és viurà sinó sortim als carrers.

I dic que és viu, no només perquè és tanquin webs, és detingui a persones per demanar votar, trencar ous o cremar papers, perquè s’intervinguin impremtes, perquè s’assaltin seus de partits polítics, perquè es citin a declarar 700 alcaldes, perquè es cancel·lin els comptes de la coordinadora de Colles Castelleres, no, només per això estem vivint el feixisme, sinó perquè a més a més algunes es passegen amb banderes franquistes i espanyoles pel carrer cridant que el seu barri serà la cuna del feixisme.

Alguna condemna a aquestes actituds feixistes per part dels els que és fan dir demòcrates? Alguna? No, elles estan ocupades, ocupades dient que mai s’havien sentit tan aplaudides per festes (wtf?), ocupades sense el Mingo, però ocupades. Les rates feixistes surten al carrer, i els que es fan dir demòcrates estan en plan budista repetint el mantra contínuament que nosaltres som els autoritaris i feixistes.

Primera reflexió, a a tota aquesta colla de polítics que ara van de legalistes i parlen de garanties, els hi hem de dir dues coses:

a) algunes no hem decepcionen, fa anys que lo de socialistes és una broma de mal gust, totes sabem que Felipe Gonzàlez va dir que s’havia d’evitar de totes totes que els polítics, un cop sortissin dels parlaments no podien anar als consells administratius de les grans empreses i totes sabem on és ell, en vaixell, fumant-se un pur i tirant-se al mar.

b) Aquelles que ho sou de cor i encara els voteu, penseu en els vostres avis i àvies, i penseu si com a socialistes que eren, permetrien que feixistes és passegin pels barris cridant «una, grande y libre», pense-hi i veureu que a moltes socialistes, per impedir-ho, van morir, estan en cunetes i ningú ha assaltat cap cuneta per veure si encara hi són.

Segona reflexió: el feixisme és combat als carrers. I als carrers hem de ser. On també és defensarà el referèndum. Quan hem estat desposseïdes de tot mecanisme legal per a fer efectiva la democràcia -la senzilla democràcia d’una persona un vot-, quan hem estat desposseïdes de tot això, els carrers seran sempre nostres i hem de ser-hi. Hem de ser-hi, ja no defensant les urnes -que també- sinó que com que la cosa ja s’ha tornat un despropòsit, hem de ser-hi en defensa dels nostres principis, i l’autodeterminació en tot, és i serà un d’ells. Per això, pobles d’Europa i del món, el dia #1O ompliu els carrers i places de les vostre viles en defensa del legítim dret dels pobles i les persones, a determinar el seu futur. Arribats en aquest moment, a tota aquella que no ho faci, serà còmplice de la barbàrie i la derrota. Derrota moral de totes com a societat. Com classe treballadora. Com a individus pensants que som. Com homes i dones amb la capacitat de decidir.

A cada ciutat, poble i barri estan apareixent els Comitès en Defensa del Referèndum. Baixa als carrers i organitza’t amb elles. No ens quedem a casa. No anem a votar i fem un vermut i després paella. No. Malauradament -o no- sempre és el context els que ens obliga a ser conseqüents amb nosaltres mateixes. Ara totes som necessàries. Res ja no ens pot aturar. Ens veiem als carrers, amb el sac i la tenda i fent nit on toca fer-la.

Tercera reflexió: hem cremat les nostres naus, i estem en un punt de no retorn. La lluita no ha acabat, ni ha començat, a mutat, a mutat en una situació que ni tant sols votar ens han deixat. Per això, i només per això el dia 2, 3… d’octubre hem de ser als carrers de nou. No acabem etapa. Comencem etapa. I el Tour és llarg i llarg. Fem-lo plegades cadascuna al seu ritme, però plegades, la setmana vinent anem a la vaga general i paralitzem el país, la vaga és de les poques eines col·lectives que ens queden per fer, i l’hem de fer, perquè només anant totes al uníson podrem aturar la barbàrie.

Quarta i última reflexió: Quan els bombers d’un territori es posen tots al costat del poble i contra el govern central, és que l’estat central ha fet figa, s’ha trencat i no és pot tornar enrere. Aprofitem l’escletxa, colem-nos-hi i trenquem ja d’una i per totes aquest règim castís, masclista, demofòbic, autoritari i feixista que és diu «del 78», però que no és res més que l’Estat Espanyol fent de «poli malo», perquè l’Estat, faci el paper que faci és l’Estat, i ell te els seus interessos -massa grossos- per a que ara vinguem una colla de sediciosos i el trenquem. No ens deixaran trencar-lo, ni reformar-lo, si més no reformar-lo de tal manera que en sortim beneficiades de debò. Cap pacte. Cap re-encaix. Les naus ja són cremades i la cosa ha arribat massa lluny. L’Estat, ara per ara, ha perdut, seguim i perdrà del tot, seguim i serem una nació sencera autodeterminant-nos, seguim i serem un país viu, alegre i combatiu, un exemple als pobles del món, com ells ho han estat per nosaltres en tantíssimes vegades.

Lenin deia, però segurament ho ha dit molta més gent, que el que no passa en dècades a vegades passa en una setmana. Com ja és de costum, tenia raó, com també la tenia l’Allende quan deia que som nosaltres qui fa la història, els pobles, i no pas ningú que no siguem nosaltres, ni cap oligarquia, ni cap Estat autoritari ni ningú més que nosaltres: homes i dones. Ja no estem cagades de por. Farem l’indi, malgrat que vinguin els Set de Cavelleria i aprofiteu que la faixa de nou està de rebaixa!

Surrealisme & Tarragona:  aquí no passa res.

12 set.

El gran mestre Rubianes va dir un cop que «aquest país era molt surrealista ja que ha tingut, i té, com a símbols un goril·la blanc i una verge negre». Sembla que això del Dalí, de moment pel que sembla sense filles, el surrealisme, és contagiós. Tant contagiós que a Tarragona se’ns ha contagiat. I tenim un Jocs Mediterranis del 2017 al 2018 i un alcalde que es fa dir socialista i pacta amb els ultra-catòlics i amb els ultra-espanyolistes.

Bé, no només m’he fet venir bé el senyor Rubianes per que em queia bé, sinó que era un personatge -i és- que en aquests temps obscurs que corren ens ve molt bé, i és que ell era un gran amant de la sàtira, aquella sàtira que molesta al poder, no la sàtira racista de Charlie Hebdo que tant s’aplaudeix, no aquella sàtira «concebida como un lujo cultural por los neutrales, que lavándose las manos se desentienden y evaden», sinó aquella sàtira «que toma partido hasta mancharse» i que les maltractades de la història ha utilitzat segle rere segle. I és que el senyor Rubianes ja va conèixer el preu de la sàtira, se’n diu Audiència Nacional i si et passes i cremes un paper potser acabes allà, però si fas broma o dius que trenques ous, potser també i si utilitzes una titella també, i vigila, que el Twitter és un contuberni judeo-masònic i el carga el diable! Això, això molesta el poder, on vas parar, que es una titella al costat d’una planta de fracking que provoca terratrèmols? I és que les armes de destrucció massiva no eren a l’Iraq, fet acceptat inclús pels mateixos terroristes que ens van perjurar i perjurar que hi eren, sinó que són a Barraques, les té Arran i s’amaguen sota d’urnes inexistents o en butlletes a Constantí o a Valls a la seu d’un diari convergent.

I és que des de sempre, la sàtira ha estat perseguida i ja ens ho recordaven els Dames i Vells al seu espectacle dels 500 anys -sembla que per segle entre Felips, Alfons i Balmontes se’ls ha prohibit com a mínim un cop-. I ja ens ho recorda el poema del Joglar que passava pel poble tot cantant la cançó «ai del poble ai de la vila que té un lladre per senyor, si vol pau que sigui justa l’haurà de guanyar amb suor». Es per això que Salomó, el Rei d’Israel, ja tenia una bona opinió del riure, «és una bogeria», deia. De fet també ens ho recorda La Bíblia quan diu «Jesús mai va riure». També, ens ho recordava la dictadura feixista i orquestrada pels yankis al Paraguai, justament l’any que vaig nàixer, el 84, ens ho recordava, quan va censurar una obra de teatre perquè atemptava «contra el orden, la disciplina, el soldado y la ley», la obra era «Les Troianes» escrita per Eurípides 2400 anys abans. O ens ho recorden els dibuixants del Jueves, quan parodien a la Monarquia i se’ls cita a judicis. Com també ens ho va recordar en cada cançó la Trinca quan parlava del «Califa, el Rei de l’Enganyifa» i «vinga a fer al·legories i vinga a fer filigranes!» Tot per evitar la censura feixista.

Però tornem al surrealisme, ais perdó, tornem a Tarragona volia dir. Som una ciutat surrealista. La majoria de dies tenim dos sols, o el que es pitjor l’Ull de Sauron a 10 putos quilòmetres de casa. Un dels sols surt per l’est i es pon al salvatge oest més enllà del Francolí. L’altre, que no tenim el plaer de gaudir-lo cada dia està situat més o menys cap a l’oest. No és pon ni surt. Ens il·lumina quan Déu Repsol ho decideix i si cal ens empastifa amb la plàcida olor del botafumeiro, això sí, carregat de sofre. Algunes nits, és tal la llum d’aquell sol nocturn, que si han caigut quatre gotes, sense llanterna pots agafar cargols als prats de la Canonja i La Pobla de Mafumet, encara que jo dubtaria si menjar-me’ls, no són dolços i coents, sinó dolços i pudents diuen alguns. Malgrat tenir dos sols i un esperma misteriosament molt ineficient, sembla que millor no dir res, si diem alguna cosa encara ens quedarem sense festes patrocinades i censurades per la petroquímica o pitjor, ens faran el concurs de castells al Camp Nou, Barcelunya. Millor callar que a Tarragona no passa res, i si passa alguna cosa és mala cosa, sinó mira aquesta colla de perroflautes veneçolans de les Barraques, quins barruts insultant a funcionaris intocables com l’Eliot Ness.

I és que tornant al surrealisme, les Barraques i els nostres sacre sants funcionaris, tenim un cos exemplar que sempre, sempre ho fa tot bé, va dir en Ballesteixon. Tant i tant be que a una noia -tot elogiant a Manolo Escobar- li deien que «on anava amb aquella minifalda». O tant i tant i bé que va confiscar butlletes simbòliques del referèndum mentre gent de la CUP les repartia pel carrer, si has de repartir res, millor flaiers d’una festa loca universitària al Tàrraco Arena, si poses una noia amb biquini i tanga talla 38 al flaier, diuen, diuen, diuen que és un atenuant de l’ordenança cívica. O tant i tant bé, que els urbanos és van asseure al banquet dels acusats, si, un jutge va veure, que hi havia indicis d’agressions a manifestants, no només un jutge, unes periodistes de TV3 també, però també les vau tractar de mentideres. ASEMIT «o estas con nosotros o estas contra nosotros». Així van les coses a la yupilànida tarragonina.

I tant i tant surrealista, que tenim un pàrquing intel·ligent i aquest ho és de debò. Penseu que ell solet ha arribat a la conclusió que el treball mata, per tant ruc no ho és, i intel·ligent un bon grapat, i és que per a ell no és una llauna el treballar, ell en sí mateix s’ha tornat en una llauna i no precisament per treballar. Però amics i amigues aduladores de Satanàs, no féssim broma del pàrquing i el Sant Magí follant, que ens vindrà el senyor Prats amb el Rosari i ens farà resar 20 Ave Maries. Osti tu, quin pàrquing, intel·ligent i intel·lectual, tant intel·lectual que en breus el veurem fent d’opinòleg, l’ofici de moda dels que són intel·lectuals i no treballen, com el pàrquing. Els tarragonins, fent crida de la nostra gran admiració cap a Isaac Asimov i la intel·ligència artificial, hem pagat la mòdica suma de 30M€ pel famós munt de ferralla. Però clar, a Tarragona segueix no passant res, i si passa res són aquella colla de desvergonyits de Barraques que gosen utilitzar el nom dels funcionaris en va. Amén. No féssiu sàtira amigues, que els cartells van cars i després els haureu de tirar a la brossa, o no.

Però malgrat tot, això no es tot amics. El surrealisme es tal, que un home que es fa dir socialista pacta amb ultranacionalistes espanyolistes i amb ultra-catòlics directors d’escoles privades. Un partit que es fa dir socialista li permet a l’Església no pagar IBI. Un home que es fa dir socialista aplaudeix la guerra dels vaixells de l’OTAN del port de Tarragona, mentre suspèn els actes de Sant Magí -el Nàstic-Almeria per això, si que es va jugar-. Un socialista fet i refet, al més pur estil Iceta -sense ballar Queen de moment-, Susanna Díaz o Sánchez, socialista fet i refet que si cal ens impedirà el 1O que exercim el nostre legítim dret a decidir. Un home que és fa dir alcalde, amb un govern que es diu a sí mateix que governa, però cedeix contínuament a les pressions del sindicat de la Guàrdia Urbana.

Uns socialistes que censuren -no ve de nou, els hem vist en altres indrets matar d’amagat fins i tot-, censuren, apunten i disparen, dispara a aquelles que pensen, viuen i entenen les festes com un sàtira, com un espai per a la crítica. Aquelles que pensen que una altra festa es possible i necessària, i que fa més de 12 anys que és fa. Un espai legitimat per bona part de la ciutadania i un espai que algunes ens sentim molt nostre, però nostre no amb el sentit de propietat, sinó nostre amb el sentit de ser-ne part, de ser una peça més d’aquest engranatge popular i col·lectiu, que malgrat les dificultats de cada any, cada any fem i cada any, de la forma que es trobi convenient, farem. I per si algú no és creu que molestem i que cada cop molestem més, que miri els cartells de Barraques anteriors i les vegades que hem fet sàtira de personatges tant intocables com la Monarquia, però vaja, aquell any encara no érem ningú a la vista de la Bego de torn. Però ara sí, i ara ja no importa que ens tirem un pet pudent o que fem crítica de les actuacions dels agents de la Guàrdia Urbana, ara, plogui o faci sol, ens volen xapar les Barraques, sigui com sigui.

Ràpid Ballesteixon! Crida al Blásquez! Que la «xusma se te ha vuelto a sublevar». I és que aquesta xusma de Barraques, Arran i tota la tropa d’amargades i perroflautes, no té gens de consideració i una vegada més han dit veritats com a punys, vull dir que han pecat als ulls del nostre apreciat arquebisbe tant amic d’algunes regidores. I han posat en evidència que la Terra gira al voltant del sol. Però a la Tarragona que tant ens esborrona som encara geocèntrics i terraplanistes, i la Santa Inquisició,aquella que deia «es torturarà a l’acusat que vacil·li amb les seves respostes» ens segueix governant, i nosaltres, amb cartells gens ofenosos, tises o pancartes ho seguirem dient: Eppur si muove.

Jo ja veig a l’Ale Alejandro tornant a Tarragona. Tornant per homenatjar a aquell Camilo José Cela que tant li deu agradar. El veig al despatx, amb una bandera espanyola i un cartell d’un kebab tatxat penjats a la paret. A la taula un plat de gambes sacrificades de cara al Constitucional i amb el bolígraf vermell preparat i munt de papers. En aquest munt hi podrem trobar: els versots dels Diables. Els versots dels pastorets. El parlament de l’enterrament de la Sardina, el guió de Dames i Vells. Els versots del Ball de Gitanes, etc. Tots ben apiladets. I ell, amb el boli vermell en una ma i la gamba de Tarragona peladeta a l’altre, i molt catxondo de la seva nova feina: passant la censura a tots i cadascun dels guions i parlaments de cadascun dels Balls de la nostra tant estimada -i surrealista- ciutat. Que feliços que serieu tu i la Bego juntets vivint a la teva casa de paper, de paper amb escrits censurats. Vigileu Balls parlats, com en el poema de Bertol Brecht, primer anaven a pels comunistes i en algun moment els següents sereu vosaltres, o sigui que hem d’anar tots a una. A sobre, no tot és govern, de caspa a l’oposició també n’hi ha. Ja que veient les declaracions de la joventut demòcrata, catalana i europea pel Twitter, al respecte dels nostres estimats funcionaris, si mai manen sembla que en comptes de Cela tindrem Eugeni D’Ors.

I mentrestant nosaltres que? Doncs… com deia la cançó: hem d’estar d’alegres! Com unes pasqües! Que si estem tristos minem la moral, del pobre Ballesteixon, la Bego, el Jaume Pujol i el gran capital! I yuhu! I visca el Chartreuse que des de que el patrocinem ens surt més car! I visca Santa Tecla i el seu gloriós braç incorrupte! I és que…

Santa Tecla (que no era santa) gloriosa, mare de tots els tarragonins… que tenim demà per dinar… ESPINETA AMB CARAGOLINS!!! Això sí, dinarem callats. Muts i a la gàbia. Sinó correm el risc que aparegui un holograma de la Bego i ens digui que el dinar la pagat ella i que el suspèn, prohibeix, censura o treu de programa de festes, especialment si continuem dient que la terra es esfèrica i que el sol és al centre del sistema solar.

Un breu història d’una història no tant breu (i cruel)

15 ag.

La gent passa gana! Reforma agrària! Pa! Terra! Pau! Escola! Dignitat! I una llista llarga i infinita.

I així van derrocar el tirà. Tirà que era un titella. Titella de l’antiga metròpoli. O de la no tant antiga metròpoli. Tirà que robava. Matava. I venia. Venia tot allò que era de totes a la metròpoli. O a les metròpolis. Aquí i allà. Tot per elles, tot per ell.

I així van derrocar el tirà. Però no tots igual. Algunes van fer revolucions armades. D’altres van guanyar les eleccions. D’altres insurreccions militars. D’altres van demanar ajuda a d’altres. D’altres van fer cops d’estat. Algunes van combinar varis mètodes i intents. Algunes van armar al poble. D’altres no. Unes més d’esquerres. D’altres menys. Més reformistes. Menys. Més pacifistes. Menys. Més demòcrates. Menys. Amb més culte al líder. Amb menys. Més nacionalistes. Menys. Amb clares motivacions econòmiques de la petita burgesia local. A clares motivacions revolucionàries dels moviments populars. Però tots. Totes. Una per una, compartien varies idees. Els recursos naturals de la nació, són de la nació. La terra ha de ser per qui la treballa. El poble ha de tenir dret a una sanitat, educació i cures universals i públiques. Els pobles han d’autodeterminar-se cridaven. La sobirania de les nacions, recau al poble de les nacions. Les dones han de tenir els mateixos drets que els homes. I la raça, tribu, religió o cultura no són motius de divisió, ans el contrari, poden enriquir el comú.

I llavors no els va quedar altre que expropiar. Nacionalitzar. Estatalitzar. Redistribuir la riquesa. A vegades reprimir. A vegades agitar. A vegades solidaritzar-se internacionalment amb les causes justes del món. Prohibir. Governar. I equivocar-se. Assaig-error. Lluita i dialèctica.

I és que res en aquest món és pot interpretar com un bloc únic i rígid. Tot són contradiccions. Pugnes i lluites pel poder n’hi ha allà on hi hagi poder, sobretot poder corromput per la sacietat capitalista. I res és pur i perfecte. I de corruptes i lladres. Aprofitades i sàtrapes ni ha a tot arreu, «en todas partes cuecen habas».

Però clar. Això no va agradar. La independència. La sobirania dels pobles no va agradar a l’imperi. Les metròpolis no estaven a gust. Al cap i a la fi elles no veien nacions enlloc. Veien carbó, or, coltàn, petroli, coure, ferro, sal, urani, fusta, vaques, fruita, aigua, mà d’obra barata, dòlars i més dòlars. Inversions i més inversions. I van haver de parar-ho. Per tots els mitjans és van dir a sí mateixes. I van engegar les maquinàries d’estat. Premsa. Ràdio. Tele. Opinòlegs. Articulistes. Serveis secrets. Operacions encobertes. Finançaments il·legals a tota mena d’oposició, ja fos ultra-religiosa, de dretes o de la tribu del costat. I van anar aprofitant totes i cadascuna de les contradiccions d’aquelles que van derrocar el tirà, i armades amb tota la legitimitat del món van anar fent caient els règims com a mosques o a trompicons. Van fer cops d’estat. Tortures. Van ocupar militarment països. Van finançar dictadors de dubtosa salut mental. Corruptes. Sanguinaris. Oposicions de tot tipus, democràtiques, demo-cristianes, demo-islamistes, islamistes, sectes, falsos nacionalistes. Van enviar lobbys de les seves empreses a aconsellar. Van bombardejar inclús amb napalm. Van finançar atemptats. Pactar amb el dimoni infinites vegades. I majoritàriament, tot, tot, tot, ens ho vam tragar. Amb guarnició, pa, aigua, vi i postres.

I de nou, per «A» o per «B» tornaven progressivament a dominar a aquelles nacions. Es van desfer les velles aliances internacionals, anar amb governs terroristes, o de l’eix comunista, o de l’eix del mal no era bona idea i era sancionable. Les organitzacions combatives es van reprimir, massacrar, exterminar, fulminar i van quedar en xarxes ultra-clandestines perseguides arreu del món. La força de la raó va ser desplaçada per la raó de la força. Van dividir al poble en contradiccions que van inculcar com a irreconciliables, criolla-indígena, xiïta-sunnita, musulmà-hindú, àrab-persa, hutu-tutsi, negre-blanc, groc-negre, país del nord-país del sud… tot basat en principis irracionals. Sobre unes divisions reals i existents, que juntes i no sotmeses unes a les altres, sumaven, sobre aquestes divisions es fonamentava un nou règim que les posava per sobre de les opressions de classe o gènere i per tant, s’aplicava la màxima del “divideix i guanyaràs”.

Van enviar emissaris del Fons Monetari, del Banc Mundial, lobbys empresarials i els van assessorar per a fer les coses be, tal i com Déu nostru sinyor:  El Dòlar o el Marc, el Franc o la Lliura, mana.

Van aconsellar privatitzar. I van privatitzar i vendre-ho tot. En alguns estats en un any es van privatitzar 290 empreses estatals. Tot allò de totes. Tots els recursos. Tots els bens. Tots els serveis públics. Tot va deixar de ser de la nació, de totes, de l’Estat o universal. Tot va passar a mans privades de les grans corporacions mundials. O d’amics locals d’aquestes. Els amics locals tots eren amics dels nous membres dels nous governs, que havien derrocats els antics i ineficients règims idealistes. Va nàixer la corrupció sistematitzada des de d’alt cap a baix. Vols una empresa? Jo te la privatitzo a preu de xatarra i te la venc. Posteriorment m’hi endolles a mi. Al meu tiet. La meva consogra. A la meva tribu. Al meu clan o a la meva secta religiosa. Això va activar les inversions del mercat. No del local i de proximitat, sinó el mercat mundial, aquest va veure nínxols de beneficis i oportunitats en aquestes privatitzacions o més ben dit saquejos. Va ser un atracament en tota regla.

Van aconsellar revertir totes les reformes agràries. Van recomanar prescindir de tots els contractes d’arrendament estatals de la terra, terra expropiada a latifundistes que la mal gestionaven. Van començar a posar traves i traves al procés de redistribució de la terra, potenciant de nou que els latifundistes poguessin recuperar les seves terres a preus irrisoris, ja que els preus dels contractes van entrar al mercat lliure. L’autosuficiència alimentària va anar en detriment, el monocultiu en augment. Les explotacions petites van desaparèixer. Ja no es produïa allò que és necessitava, ja no es diversificava el mercat, ara tot anava lligat a les fluctuacions dels mercats mundials, que volíem plàtan perquè ara pujava aquest, totes a plantar plàtan. Empitjoraven les condicions laborals, ja que de nou, s’expropiava als camperols dels seus mitjans de producció, i se’ls feia anar a treballar amb el latifundista. En general tot passava per a que aquests països no poguessin tenir sobirania alimentària i així dependre del mercat mundial occidental. Als països saquejats se’ls hi va prohibir subvencionar l’agricultura. A Europa tot el contrari: és va subvencionar, fent d’un mercat poc rendible un de molt rendible  aguantat amb subvencions. Europa exporta a baix preu cap a «sud», i el propi «sud» és incompetent per a competir amb els preus del «nord» i es veu obligat a comprar-li.

Van aconsellar la ma de ferro i el guant de seda. Van aconsellar reprimir. Massacrar les poques cultures mil·lenàries que quedaven. Derogar drets socials adquirits per la classe treballadora. Prohibir els sindicats obrers. Les organitzacions combatives. Sindicats universitaris. Tota mostra de dissidència d’esquerres. Tota mostra cultural revolucionària. Van tallar llengües a cantautors. Van espoliar milers de fills i filles a militants comunistes i gent humil. Van violar a moltes dones. Van finançar paramilitars afamats de poder per a destruir guerrilles. Van matar i torturar. Amb total impunitat. Milions de persones avui en dia són al mar, en cunetes, en voreres, en poblats desapareguts, en museus exposant cranis. Van imposar fonamentalismes religiosos. Irracionalitats. Misses, catolicisme, creus, arquebisbes, burques, guillotines i aristocràcies, homes i només homes. Milions de desaparegudes. Milions.

Tots aquests consells dignes de la gran sapiència espoliadora europea, van suposar. L’augment de la pobresa. L’augment de l’atur. L’augment de les desigualtats socials. L’augment de misèria. L’augment de la gana. L’augment dels suïcidis. L’augment de la delinqüència. L’augment de la prostitució. L’augment del consum de droga. L’augment de les màfies de prostitutes. L’augment de les màfies de droga. L’augment de les armes. L’augment dels negocis de la guerra. L’augment dels senyors de la guerra. L’augment de les morts. L’augment dels crims. L’augment de la inestabilitat. L’augment de zones de confort per al turista. L’augment de l’especulació amb els diners negres de les armes, drogues i treballadores sexuals. L’augment dels cops d’estat i pugnes maquiavèl·liques i ultra-violentes pel poder. L’augment de la intervenció militar en nom de la pau i la democràcia. L’augment de la balcanització de tot plegat. I en general l’augment dels beneficis d’aquelles que van fer fora les que havien fet fora el tirà, però no aquelles que tenien DNI de la colònia de torn, sinó aquelles que vivien i viuen lluny de la metròpoli, o de l’estat titella, o del continent, o del món que governen.

De tot això només en podem treure una conclusió inequívoca: la culpa de tota aquesta misèria del món mundial la té Maduro, Kim Il Sung i el Xiisme iranià. I qualsevol opinió que digui el contrari, es populisme, demagògia i amb la clara intenció de «menjar-li el coco» a tota persona oient. Serà millor, que si alguna persona pròxima a tu, te la gosadia de donar aquesta opinió en públic, que truquis al 112, i facis venir immediatament als Mossos i que el facin detenir i tancar per a ser un comunista-anarquista-ETA-populista-terrorista que milita a Endavant que són els més durs de la CUP amics dels cadells d’Arran. Potser tancada, la impertinent pija de papà que ha gosat alçar la veu per a dir tal ximpleria, és curarà d’aquesta malaltia que és la que porta occident a la decadència: el pensar.

600px-Neocolonialismo1.jpg