La CUP traeix la nació al no aprovar els pressupostos de JxSi?*

1 jul

És una situació preocupant. No que la CUP no aprovi els pressupostos, sinó la constatació de que el relat valent i segur que acompanya aquesta decisió és quasi absent. És cert que hi ha hagut honroses excepcions, però precisament perquè som un moviment encara amb molt camí per estar arrelats i desplegats al territori, les nostres accions sovint poden quedar incompreses, i per tant, algú altre pot explicar-les, manipulant-les.

L’independentisme socialista i feminista entén que la nació no és un universal que plana pels aires i que s’invoca de tant en tant en algun acte multitudinari. Per a nosaltres la nació som la classe treballadora, el poble, les persones, les cases, les fàbriques, les escoles i hospitals, els recursos naturals, la llengua, la història… Precisament per això ens volem independents dels qui entenen la nació com una mercaderia per a extreure’n benefici privat. Per a nosaltres la nació és un bé comú que ha de ser propietat comunal.

Un dia la CUP, i amb ella l’Esquerra Independentista, va aparèixer per la tele i es va dir d’ella que era anticapitalista. Però i què és ser anticapitalista? Ser anticapitalista és comprendre que els termes d’“homogeneïtat social”, “ciutadania”, “objectiu comú”, “primer la pàtria i després ja en parlarem”, “la nació és una cosa neutral”,… són expressions de l’hegemonia ideològica de la burgesia. Aquestes expressions les transfereixen al camp popular, les acceptem com a normals, naturals, com a inevitables, i només pensem la realitat des dels paràmetres i conceptes que ens ha imposat la burgesia.

Hauriem de parlar de dues nacions?

A principis del segle passat hi havia un senyor, un rus, que s’estava exiliat a Anglaterra mentre planificava la revolució al seu país. Als matins anava a la biblioteca a estudiar filosofia i a les tardes passejava pels carrers de Londres. Per una banda veia les grans avingudes, la vida a palau, la societat de corones i anells i d’or, i per altra banda, veia escenes sortides de les novel·les de Charles Dickens. “Dues nacions, dues nacions” es repetia. Efectivament, en una mateixa nació, i també en la nostra nació catalana (que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i s’anomena Països Catalans) hi conviuen internament dues nacions enfrontades, irreconciliables, i amb elles dues concepcions diferents de nació. En qualsevol nació hi ha els explotadors i els explotats, els enriquits i els empobrits, els qui entenen la pàtria com una mercaderia que pot ser venuda i comprada, i els qui l’entenem com un bé de la humanitat més enllà de la transitorietat històrica de la civilització burgesa. I a sobre, en una nació oprimida nacionalment i econòmicament, la classe opressora autòctona s’alia històricament amb la classe opressora invasora contra la classe treballadora nacional. Això si, comptant amb alguns membres dins del poble treballador afectats per la ideologia de l’amo.

Mao Tse Tung i el Partit Comunista Xinès, el FLN algerià, els vietnamites,… van col·laborar amb les respectives burgesies nacionals per aconseguir les seves respectives independències nacionals. En aquell moment i context històric les organitzacions revolucionaries i el poder popular estaven força més avançats que ara, el socialisme era respectat i temut, estaven en contextos de lluita armada i per això els exèrcits invasors assassinaven la població civil. Aliar-se amb les burgesies nacionals, molt dèbils en societats de domini camperol, va servir als i les comunistes per a imposar la seva hegemonia. Memorable és l’anècdota de com Mao Tse Tung va pactar amb l’alta burgesia. Ho explicava amb l’analogia del gat i el pebre: “Com aconseguir que el gat (l’alta burgesia) es mengi el pebre (es subordini a la revolució)? Ruixarem el gat tot de pebre perquè li comenci a coure la pell, provocarem que es comenci a llepar per intentar-se calmar la coïssor”. La genialitat del marxisme, però, és que a part de fer anàlisi de la història política també en fa d’economia. El capitalisme d’avui és posterior al Consens de Washington de la dècada dels 19901. Així doncs, si avui volem ser independents, sobirans, és a dir, que els desposseïts siguem propietaris de la nostra nació, de que la terra sigui per qui la treballa, hem de ser independents del capital. Això, en una nació oprimida al centre de la Unió Europea i sense ni Rússia, ni Xina, ni Veneçuela a la vora, avui es concreta en que hem de ser independents de l’economia financeritzada. Hem de ser independents de la bogeria ultraliberal dels mercats financers. Tomas Feo ens diu que “El domini de l’economia financera sobre l’economia real ha provocat una nova perspectiva i una descapitalització de l’estat (burgès). El domini de l’economia financera sobre l’economia productiva també ha modificat el paper de l’estat-nació en l’economia dels països enriquits”2. I segueix: “Des de la dècada dels 90 l’economia financera va arribar a representar 250 bilions d’euros, 6 vegades més la quantitat de la riquesa real mundial. (…) Mentre que l’activitat productiva real creixia a escala mundial al voltant del 3% o 4% entre 2002 i 2007, la borsa experimentava creixements d’entre el 15% i el 25% anuals”.

Necessitem desendollar-nos d’aquest irracional! Això del capitalisme és una paranoia col·lectiva que emmalalteix l’espècie humana! Ja estem a les portes de la següent crisi! Necessitem independitzar-nos mentalitat!

L’enemic, la burgesia internacional, té BigData, satèl·lits, bombes d’hidrogen, exèrcits privats, agències d’intel·ligència a carretades, està organitzada i tot això no ho fa com nosaltres a partir de les 19.00 de la tarda quan acaba de currar… no volíem ser independents? Qui ha dit que fos cosa fàcil? Però la vida només aflorarà si som capaces de desfer-nos del capitalisme en crisi, si ens independitzem. De quina independència sinó hauríem d’estar parlant? De quina independència ens parla JxSi? D’una independència dependent? Estem reflexionant els significats metodològics del que comporta un procés d’independència o simplement seguim com un ramat les consignes dels mitjans de comunicació? Som víctimes del nacionalisme? A qui beneficia el nacionalisme i a qui perjudica? Seria bo recordar que durant la I Guerra Mundial el kàiser alemany va ser capaç de convèncer la classe treballadora alemanya, liderada pel partit socialdemòcrata més important que hi havia al món en aquell moment, perque anés a matar la classe treballadora russa. El nacionalisme va ser una eina brutal d’alienació popular. El nacionalisme és la ideologia burgesa per exaltar la consciència nacional i ocultar els interessos de classe que té la pròpia classe dominant per ser la propietària de la nació. El militant de CDC Santi Vila ho ha reconegut obertament: es van inventar això del procés per eclipsar les retallades. Nosaltres no som nacionalistes, som independentistes internacionalistes, estem a favor del dret a l’autodeterminació dels pobles. Ser comunista avui als Països Catalans significa desenvolupar un procés d’independència nacional de classe.

Regla número 1: mentre existeixi burgesia cal ser desconfiades

Aquest “no” de la CUP ha estat un encert. Però tampoc no ha estat cap assalt al Palau d’Hivern. Ha estat un símptoma de que dins de la debilitat profunda de l’esquerra internacional hi ha una mica de llum. Però totes sabem que les postures classistes dins la CUP no tenen perquè durar sempre. Gràcies a Edward Bernstein sabem que la ideologia burgesa s’escola fàcilment dins de les organitzacions revolucionàries, sobretot les que juguen en el camp de les institucions enemigues. Cal que avancem en construir i desplegar encara molt més poder popular i construim les institucions amigues. Construir poder popular ja és de fet avui independència en procés. Per això és interessant recuperar aquestes paraules de Rosa Luxemburg de 1906, que per cert va ser assassinada pels socialdemòcrates que abans havien estat del seu partit:

<El terreny de la legalitat burgesa del parlamentarisme no és només un camp de dominació per a la classe capitalista, sinó també un terreny de lluita, sobre el qual ensopeguen els antagonismes entre proletariat i burgesia. Però de la mateixa manera que l’ordre legal per a la burgesia no és res més que una expressió de la seva violència, per al proletariat la lluita parlamentària no pot ser res més que la tendència a portar la seva pròpia violència al poder. Si darrere de la nostra activitat legal i parlamentària no hi ha la violència de la classe obrera, sempre disposada a entrar en acció al moment oportú, l’acció parlamentària de la socialdemocràcia [llegeixi’s comunista] es converteix en un passatemps tan espiritual com extreure aigua amb una escumadora. Els amants del realisme, que subratllen els «positius èxits» de l’activitat parlamentària de la socialdemocràcia per utilitzar-los com a arguments contra la necessitat i la utilitat de la violència en la lluita obrera, no noten que aquests èxits, per més ínfims que siguin, només poden ser considerats com els productes de l’efecte invisible i latent de la violència>3.

Als i les comunistes no ens cauen els anells per mentir a la classe opressora, mentir a l’enemic no és un problema per nosaltres. No tenim cap problema en pactar amb ella i en trencar aquests pactes. Precisament el nostre objectiu és eliminar la burgesia de la història, aniquilar-la, com podem pactar amb ella la seva dissolució?. Ens hem de situar en un altre plànol. Ens hem de situar en un context en la que ellaa, immersa en les seves complicacions, en invita a pactar, i nosaltres, segons el moment de l’ofensiva en que ens trobem podem trobar convenient fer aquest pas. Així doncs hem d’aprendre a passar a l’ofensiva, deixar de comprendre els pactes des dels paràmetres de la burgesia, em de deixar de ser crèduls i crèdules, a no acceptar com a interlocutora vàlida la doble moral burgesa. La doble moral burgesa ens diu als explotats: “respecteu els Drets Humans, perquè així els rics podrem anar a assassinar pel món per aconseguir dimanats, petroli o coltan”. “Aquests del Banc Expropiat han utilitzat la violència i això no és acceptable, només la nostra violència, la que desnona i treu ulls, és acceptable, legal i desitjable”. La situació amb que se’ns presenta la classe dominant és la que determina la manera com combatre-la, també en el camp de la moral. No podem caure al seu parany.

Com sempre la història és la joia que ens regala exemples a cabassos de pactes no complerts per les classes dominants, i també la constatació de que les classes oprimides no poden quedar esclaves dels pactes que fan amb els opressors. Hem de jugar amb els opressors, fins i tot en el terreny dels pactes, hem de situar-nos moralment per sobre dels representants i beneficiaris d’aquesta societat malalta. La moral burgesa no és com la moral proletària, doncs nosaltres ens devem únicament a la nostra classe.

El primer exemple que interessa rescatar és la vergonyosa Carta de l’Atlàntic. Va ser un acord entre Roosevelt i Churchill el 1941 per combatre el nazi-feixisme. Les dues potències necessitaven pau a les respectives colònies però sobretot necessitaven la sang dels colonitzats, necessitaven que fossin els condemnats de la terra els qui anessin a morir als camps de batalla. Per tal de persuadir els habitants del Carib i Àfrica la Carta de l’Atlàntic recollia principis que s’haurien d’aplicar un cop s’acabés amb Hitler. <Respectar el dret dels pobles a escollir el règim de govern sota el qual han de viure, desitjant que es restitueixin els drets sobirans i la independència dels pobles (…). Esforçar-se perquè tots els estats, grans o petits, victoriosos o vençuts, tinguin accés igual al comerç i a les matèries primeres del món que els siguin necessàries per a la seva prosperitat econòmica. Permís de tots els home del món de creuar lliurement tots els mars, i abandó per totes les nacions del món de l’ús de la força, demanant ajuda i ànim a totes les mesures pràctiques que puguin alleugerir la pesada càrrega dels armaments als pobles que estimen la pau...>. La història parla de la veracitat d’aquest pacte. L’imperialisme yanki no només va incomplir el seu pacte sinó que va provocar desenes de milions de morts en el que va ser una guerra no tant freda: Algèria, Vietnam, Corea, Kenya, Sud Àfrica, Afganistan, Angola,…

Un altre exemple que hem volgut destacar per la perspectiva històrica que ens ofereix és el de que <Tucídedes explica que els espartans van oferir una festa a 2000 esclaus ilotes que havien acceptat la proposta d’obtenir la seva llibertat a canvi d’abandonar la clandestinitat des la que resistien. Van acceptar i els espartans van complir la seva part del tracte, però només unes hores, perquè durant la nit, els 2000 ilotes van ser assassinats un a un. Es van creure les promeses dels amos i explotadors i es van donar a conèixer. Milers i milers d’oprimits han estat assassinats per creure’s les promeses dels opressors i abandonar les mínimes precaucions>4.

L’objectiu de tota la nostra acció: generar consciència de classe

Però tot i així, perquè diem no als pressupostos? Respondrem la qüestió d’una manera senzilla: perquè votar-los no ens serveix en el nostre objectiu de construir la independència socialista, perquè votar-los no ens apropa a l’increment de la consciència de classe. En canvi votar en contra si que ens hi apropa, votar en contra facilita demostrar que la nació, però molt oprimida que estigui per l’estat espanyol, internament també està fracturada en classes econòmiques anatgòniques. En paraules de Georg Lukács a la seva Història i consciència de classe de 1923 vindria a ser que <l’aposta de la lluita del partit comunista és la consciència de classe del proletariat. La seva separació organitzativa de la classe no significa, en aquest cas, que vulgui combatre en lloc de la classe, pels interessos de la classe. Però si tot i així ho fa, que pot succeir en el curs de la revolució, no és en nom de la finalitat inanimada de la lluita en qüestió, sinó per fer avançar i accelerar l’evolució de la consciència de classe. Doncs el procés de la revolució és, en escala històrica, sinònim al procés de l’evolució de la consciència proletària. La separació organitzativa del partit comunista, descansa en l’heterogeneïtat de la classe des del punt de vista de la seva consciència; al mateix temps és allí per fer avançar el procés d’unificació de les estratificacions al nivell més alt possible>5.

I Lukács, un dels millors filòsofs marxistes del segle XX segueix <Però la por de que el partit perdi el seu caràcter comunista a l’apropar-se massa a les consignes aparentment reformistes i a signar acords tàctics amb els oportunistes, demostra que la confiança en la teoria correcta, és a dir, en el coneixement de sí del proletariat com a coneixement de la situació objectiva en una etapa determinada del desenvolupament històric, en la immanència dialèctica de l”objectiu final” a tot l’ordre del dia analitzat de manera revolucionaria correcta, no està suficientment arrelada en amplis cercles comunistes. Demostra que encara pensen en actuar de manera sectària, pel proletariat, en comptes de fer avançar amb la seva acció el procés real de l’evolució de la consciència de classe. Doncs aquesta adaptació de la tàctica del partit comunista als moments, en la vida de la classe, en que precisament la consciència de classe correcta sembla emergir, ni que sigui amb una forma falsa, no significa que hi hagi el desig de complir incondicionalment l’única voluntat momentània de les masses. Al contrari, precisament perquè tendeix a arribar al punt més alt del que és objectivament i revolucionàriament possible -i la voluntat de les masses és en això l’element més important, el símptoma més important- a vegades està obligat a prendre posició contra les masses i mostrar-li la via correcta per la negació de la seva voluntat present. Està obligat a tenir en compte que el que hi ha de correcte en la seva postura no arribarà a ser comprensible a les masses sinó després, després de nombroses i amargues experiències>6.

Per últim hem d’actualitzar quin és el nostre objectiu. No perseguim una independència sense contingut. Perseguim un alliberament humà, un desplegament de les potencialitat humanes. I això en capitalisme és impossible. Ja des d’avui podem treballar per un procés centrat en les persones i no “en l’esperit de la nació”. L’esperit nacional, una mercaderia que ens ven JxSi i que en Jordi Basté enllustra cada matí, és un objecte inanimat que ens presenten amb vida pròpia independentment de nosaltres, de la classe treballadora i la resta del poble treballador. La nacions del món no som ni esperits ni mercaderies, les nacions del món som nosaltres, els explotats de la terra, la nació som un subjecte, no un objecte, no se’ns pot abstreure de nosaltres mateixes i presentar aquest contingent sense contingut com una eina per prendre’ns el pèl als pobres per seguir enriquint als rics.

1TOMAS FEO, La financiarización de la economia, el dominio de la economia financera sobre la economia real. Pàg. 5

2TOMAS FEO, La financiarización de la economia, el dominio de la economia financera sobre la economia real. Pàgs. 2

3LUXEMBURG, Rosa. Debate sobre la huelga de masas, PyP, nº 62, 1975, p. 110.

4GIL DE SAN VICENTE, Iñaki. Aprender y atreverse a pensar bien. Recetario útil y oportuno para no pensar como tontas y tontos 1997

5LUKÁCS, Georg. Història i consciència de clase. Instituto del libro. La Habana. 1970. Pàg 321

6LUKÁCS, Georg. Història i consciència de clase. Instituto del libro. La Habana. 1970. Pàg 323

 

*ARTICLE DE JORDI ROMEU OLIACH

Conte neoliberal*

27 mai

Temps era temps hi havia en un poblat neoliberal, un burgés de mala jeia que ningú volia mal. Amb carrosses d’or i plata, passejava tot superb pel seu Estat mentres el poble moria atontat i famolenc. En aquest poblat, tant, tant, tant estrany els habitants no podien gaudir del que feien amb les seves mans; per aconseguir remeis per a les malalties que hi havien s’havien de prostituir (treballar assalariadament); follar pel cul estava perseguit quan no mal vist quan no relegat a perversions sexuals cibernètiques; ser dona era castigat si feia falta, i feia falta massa sovint, amb la mort i el displaer; i als oceans habitaven petroli, plàstics i immundícia competint amb la biodiversitat per l’espai.

En aquest poblat tant tant estrany governava el lladrocini.

El lladrocini dirigia els aparells polítics del poblat. Hi havia estructures de més de desenes de milers d’afiliats (li deien partits polítics) que estaven organitzats per a robar a tota la població. Ho feien de varies maneres, algunes, ben senzilles (passar la factura d’un croissant al ecònom del partit) o d’altres més complexes (anant creant i creant societats fantasma fins enredar-ho tot tant que l’ultima societat tenia forma de butxaca particular). El lladrocini era total i sostingut, uns culpaven a altres, altres culpaven a uns i entre uns i altres robaven a tots. Era un festival. Robaven, val a dir-ho, en benefici propi i de la seva tribu (o millor dit classe). I no només, a més a més, un cop es cansaven de tant robar il·legalment, els hi trobaven un lloc, en un alt consell de savis d’una societat legal, d’una empresa que després en parlarem, cobrant vint vegades més que una habitant ras.

El lladrocini, no acabava allà, seguia, hi havia unes altres estructures, amb desenes de milers d’afiliades també, aquestes però majoritàriament de la tribu oposada a l’abans exposada. Aquests estructures, altrament dites sindicats, van ser, encara molt més temps abans, eines del canvi, motors de la revolta i la justícia, anys després però, eren també estructures de lladrocini, amigues dels partits polítics anaven de la ma amb la tribu oposada. Aquestes estructures, servien per adormir al poble i fer-li creure que l’única possibilitat de canvi real, és aquella que es pacta.

Però encara anirem molt més enllà, perquè existia un lladrocini més perfeccionat, més ben elaborat i molt sofisticat. Aquest, consistia que per llei, dret i força; la llei de l’oferta-demanda quedaria sempre decantada pel que comprava la tant preuada mercaderia, la més preuada d’aquell poblat, força de treball. Totes les compradores podien estafar per llei a les venedores. L’estafa era senzilla, una part d’allò que produïes amb la teva força de treball no et pertanyia a tu, per contracte era del comprador, se la quedava ell, tot argumentat l’esforç que li havia suposat muntar el xiringuito (altrament dit empresa), i que seria molt injust, que ell que ho ha muntat tot per generar beneficis, ara els hagués de repartir. I per tant, i utilitzant els altres companys (a partir d’ara amigots) de viatge, els dels partits i els dels sindicats; es reservava el dret a robar-li una part d’allò que produïa el venedor. Sinó, fàcilment, un altre famèlic venedor, ocuparia el lloc d’aquell que no li semblava just el tracte. I així sempre podria girar la roda.

El lladrocini però, no només es donava mecànicament i únicament, en el sí d’aquestes estructures, era plenament acceptat per la majoria de les habitants, i ho era perquè les habitants l’havien assumit com a tal. L’hegemonia del lladrocini, de la injustícia, de la submissió, estava terriblement estesa, i els tres amigots definits anteriorment, tenien unes eines brutals de control i emissió d’ideologia.

Unes d’aquestes eines se’n deien mitjans d’informació (mass media). Ni havia que es veien en pantalles, d’altres escrits per una xarxa dita internet, d’altres impresos amb paper, d’altres emetien per ones radiofòniques, però casi, casi, casi tots els majoritaris coincidien en una cosa: partits, sindicats i empresaris en general (no en concret, en concret cada mitjà en criticava un i n’aplaudia un) són bons, són genials i sense ells no hi hauria ordre ni justícia.

No eren les úniques eines, ni havia moltes més. Hi havia, per exemple, la repressió política. Tots tres amigots tenien un cos armat, i entrenat per a matar, aquest cos era popularment conegut com a Gossos (el nom tenia a veure amb l’obediència a l’amo, no com a desprestigi cap els nostres animalons tant apreciats: els gossos). Els Gossos, amb una trucada responien i anaven a defensar els interessos de la tribu dominant. I anaven amb armes que causaven lesions lleus, d’altres de greus i d’altres de mortals; però totes, causaven lesions. Que estan pintant una silueta al terra d’una dona morta, TRUCADA, PALLISSA I SEGRESTATS A UNA GÀBIA. Que fan activitats diàries per al poblat en un espai que estava abandonat, TRUCADA, RÀFEGA DE BALES I TOTES HOSPITALITZADES I DETINGUDES. Que parem la producció perquè volem dos dies de descans, TRUCADA, PORRES I TOTS EXPEDIENTATS, i així suma i segueix.

Cada cop que els trucaven, però, feien dues trucades, una a als Gossos i l’altre als mass media:

“- Ei col·legues! Que enviem als Gossos a resoldre pacíficament -hahaha ja ens enteneu-, el problema, ja sabeu, truqueu als opinòlegs!

+Oks! Ja sabem, trucare als capos Raholus i Sanchisus i que diguin el de sempre: molts Gossos ferits i cap manifestant ferit! Tot són bretolades. Etc.” -Deien els mass media-.

Alhora els empresaris trucaven als mass media:

“-Ei! Recordeu qui us paga, oi?

+Sempre ho hem tingut present Lord Vaider” -Recitaven monòtonament els mass media-.

I els sindicats trucaven als polítics i als empresaris i els deien:

“-Bones, no patiu, consigna de sempre passada, hem demanat calma i tranquil·litat, i els hi hem dit que amb una mica de sort l’any que ve tindran dos microones al menjador i llagosta congelada per cap d’any.”

I total, que amb 4 trucades tot estava de nou al seu lloc, tothom tranquil i tothom en pau.

Necessitaríem una llarga història per a seguir furgant i trobant més eines de control, una però és essencial i no me’n puc estar de citar. L’educació. En aquell poblat l’educació no era universal, ni laica o atea. No es guiava pel mètode científic. Desinformava com els mass media. Educaven als nens ni nenes deixant-lis clar que l’empresari te a raó i que aquella part que ens estafa li pertany. Separava a homes i dones i les tractava diferents, unes havien de ser febles i atentes, altres forçuts i autoritaris; unes portaven faldilles, d’altres pantalons, el que no es sentien home tot i ser-ho o viceversa eren menyspreats i portats al suïcidi en el pitjor dels cassos, etc. Tot això, era bàsicament degut, a que els tres amigots, compraven, especulaven, retallaven i limitaven l’educació. Si a tot això li sumem que bona part dels educadors ja havien estat educats amb aquells paràmetres, que una altre part tenia por, que una altre estava lobotomitzada pels mass media i molt ben acomodada, i una petita part tenien els Gossos trucant al timbre cada cop que decidien canviar-ho, si li sumem tot això, el resultat era una terrible equació amb una terrible solució: immobilisme i reproducció de la misèria.

Un cop, dos joglars van passar pel poble avançada la tardor (no eren els primers que passaven, òbviament, ni tenien la raó universal, però van saber sintetitzar i desenvolupar les idees molt be), duien barba i és deien Carles i Frederic; d’ençà d’aquells joglars, n’han passat moltes més, homes i dones, blancs i negres, grocs i marrons. Moltes altres més joglars van sortir del mateix poble, fins que una petita, però gloriosa munió d’habitants és consideraven joglars a si mateixes, eren alegres, crítiques, vives i combatives. Anaven amb guitarra, llibre, còctel molotov i sempre pensaven col·lectivament, sense mai perdre el sentit crític que aporta cada individu. A aquelles joglars no els hi agradava gens el que passava en aquell poblat gestionat per lladres.

A vegades les joglars decidien participar de les estructures dels tres amigots, però sabien a què hi anaven, perquè sabien que s’hi havia de desconfiar sempre. Però no sempre se’n recordaven, ja que masses vegades van confiar-hi i es van precipitar a l’abisme; quan passava això sempre anava acompanyat d’un drama sagnant i violent, però si observem la totalitat de la història, tard o d’hora tornaven a haver-hi més i més joglars amb un nou exemple per a estudiar, i no repetir errors. Sempre apareixien perquè en realitat les joglars mai havien marxat, estaven de vacances, i quan tornaven  es posaven de part dels bons fins a les següents vacances. Fins i tot i havia països sencers hivernals on els joglars van intentar-ho i aconseguir planta cara als amigots, o països amb joglars tropicals que  resistien al poder dels amigots. Això sí, tots, hivernals i tropicals, seguien els savis consells i anàlisis d’en Carles i en Frederic. Hivernals i tropicals van ser intents de joglarisme, i com que els joglars sempre tornaven, ara podien analitzar que havien fet els hivernals i els tropicals bé i malament i intentar-ho de nou, orgullosos dels seus avantpassats.

Per a posar un exemple concret del món estrany que us estic explicant:

Una vegada hi havia un empresa d’un amigot empresari, que especulava amb armes que mataven a pobles sencers. Especulaven amb menjar, mentre gent sense menjar moria de gana. Invertien en centrals d’energia que posaven en perill l’ecosistema. Feien fora habitants de les cases i aquestes es tiraven pel balcó. A més a més, és va fer famosa per vendre milers de productes (actius) que és deien preferents i que no valien res, arruïnant així a milers de famílies. Quan van veure que estaven arruïnats per vendre actius sense valor, els seus amigots polítics van donar-lis 12.052 milions d’€ i no per ajudar a les famílies arruïnades, sinó per a poder seguir usurpant i especulant. Un vegada, un grup de joglars van recuperar una seu abandonada de l’empresa en qüestió, van considerar -sense consultar cap codi de lleis- que així retornaven al poble, una petitíssima part dels milions que els hi havien donat. Un cop allí no es van muntar cap xiringuito particular, ans el contrari van socialitzar-lo. I van fer activitats, xerrades, conferències, ioga, i assajaven uns companys que practicaven una dansa ancestral -el ball de bastons-, adornaven el carrer com feien totes, etc. Creaven hegemonia de joglar. Hegemonia dissident. Diferent. Alternativa. Tot un perill pels amigots. Llavors van fer allò de les trucades, es van trucar tots, van parlar-ho tot. I va decidir expulsar el joglars de la seva nova seu. A l’esdeveniment van acudir joglars de tota la macroaldea, i van plantar cara als Gossos que defensaven els amigots empresaris. Van volar cadires i taules, però sobretot van volar bales, bales de “broma” deien els Gossos. Però rebentaven. Rebentaven dits, cares, culs i abdòmens. Uns anaven camuflats, amb perilla, sense tratge, armes il·legals i armes mortals. Els mass media, van criminalitzar des del segon 1 als joglars. El sindicalistes estaven desorientats com sempre i no van cridar a la vaga. El barri es va esbarotar, i llavors cada nit anaven a la seu, i cada nit els Gossos els feien fora, i cada matí els mass media aplaudien els Gossos i insultaven als joglars. No sabem com va acabar la història, però com ja hem dit els joglars sempre hi som. img_1157El que si sabem, i que encara fa més estrany aquell món, és que els amigots van intentar vendre la moto que hi havia una mena de caixes, on la gent hi tirava la brossa, inclús si volia classificada. Aquestes caixes, acollidores de brutícia, davant la barbàrie d’aquest poblat estrany, cruel i governat i dirigit per lladres psicòpates i violents, van ser les grans víctimes dels joglars, aquests homenots i donotes dolentes que calia combatre. Calia procurar sobretot, que la resta d’habitants, que no miraven massa be als joglars però tampoc massa malament, es solidaritzessin amb les caixes i odiessin als joglars. Moltes van sucumbir a la pressió i el caos en les converses de bar es fer visible, n’hi havia uns que criticaven l’essència del poblat neoliberal i volien transformar-la, d’altres -la majoria- eren acèrrims defensors de les caixes que els hi deien “containers”. Així, els amigots van aconseguir marejar la perdiu i que una vegada més, ells sortissin de tot això igual o més lladres que abans.

Un joglar molt savi va dir: “cuidem-nos dels mass media, o sinó faran que odieu als joglars i estimeu als amigots”.

Qualsevol similitud amb la realitat no és pura casualitat.**

*Adaptació del Conte medieval d’” Els Esquirols”.

**Una menció especial a totes aquelles que sou sindicalistes, polítiques, professores o periodistes i sou crítiques, honestes i lluiteu per a canviar aquesta societat. L’article no anava precisament per a vosaltres, que també sou herois quotidians ergo joglars quotidians. Als polis no, si sou crítiques, honestes i lluitadores, deixeu el cos siusplau, que sou el braç armat de la barbàrie neoliberal.

Contra el foc de l’avarícia, amb el foc de la il·lusió.

24 mai

Doncs això, escric l’article des de tot l’odi i tota la ràbia que genera veure per les xarxes socials i teles, la brutalitat de l’estat, la brutalitat organitzada i criminal que amb total impunitat, aquella colla de bèsties exerceixen contra companyes i contra veïnes.

Fartes n’estem que la impunitat sigui a l’ordre del dia, que imperi la injustícia per llei i la sang per solució . A Tarragona des del dilluns 24 de maig i fins encara no sabem quan, estarem il·luminades, no per “nostre senyor” d’allà d’alt, sinó per “nostre senyor” d’aquí baix, el foc de capital, el de l’avarícia, d’una empresa que ens empesta i empesta cada dia tones de fum fosc i tòxic, les falles de Mordor, la immundícia feta realitat i legalitat. I, no, no es un atac cap a les companyes que allà esteu pencant, sou classe treballadora, som classe treballadora. Es un atac contra la impunitat total d’aquestes empreses que han expropiat -okupat- l’aire com sí no fos de totes, sense aportar cap be comú a cap de nosaltres, el petroli no és cap be comú, és una mercaderia i el treball tampoc, que és l’esclavatge del capitalisme (o dit millor: malvendre la força de treball). No, només produïu i només produïu, i només veneu i només veneu. Però la URV no fa estudis sobre la merda que respirem, el Diari de Tarragona us aplaudeix, i l’alcalde us llepa cul. Totes callen. Com a rates finançades pels dissenyadors de ratoneres. Ja n’hi ha prou, volem saber que respirem. Que es aquella flama i que suposa. Volem notícies crítiques amb allò, ho volem, però no ho esperem, perquè sabem qui us paga.

En canvi, de foc sí que n’heu parlat, heu parlat de foc a Gràcia (tal i com ho vau fer a Grècia), de motos cremades, de containers, incívics, vagos i maleantes, okupes bruts. No el foc de les falles de Mordor que tant adoreu, sinó el foc de la Khalessi cremant els esclavistes. Prou de farsa. Parleu de boles de goma, de projectils de sonat volant pel mig barri, d’un projecte amb tres anys d’arrelament i tasques al barri, d’una seu d’un banc -banc que expropia cases a ciutadanes que després han de tirar-se pel balcó-, banc, que, que… també us paga? Que us paguin i us facin tenir xapada la boca, no ve de nou, i no us justifica, ens reafirma i ens fa augmentar la nostra ràbia.

Car, el capitalisme és així, cruel i inhumà, inhumà com els militars de Mobuto Sese Seko quan violaven a les companyes Lubumbistes. Inhumà com el tracte de l’Amancio Ortega a les seves treballadores de Bangladesh. Inhumà com el tracte del DAESH armat per l’OTAN a les camarades Kurdes. Inhumà com les botes que va matar al senyor Benítez. I nosaltres ho sabem, i fa temps que ho diem. No us volem ni aquí, ni enlloc. Ni a la taula de negociació. Ni als ajuntaments, i encara menys dirigint un nou pseudopaís. Us volem a la claveguera de la història, a vosaltres i als vostres “perros del orden y la ley”. No veig projectils contra el senyor Brufau per fer foc de 25m d’alt. En canvi els veig contra companyes autogestionades. Es un derbi entre rivals de sempre això, no hi ha “ni-nis”, tots no podem guanyar i a tots a la vegada no se’ns pot desitjar sort.

Res, si aixó es el vostre procés, nosaltres anem a Gràcia, i prenem bàndol a la barricada literal, com moltes van fer el 36., a la barricada de la dignitat, la coherència i l’anticapitalisme de carrer.

El Banc resisteix, la classe obrera també, si ens toquen a una ens toquen a totes, avui dimarts 24 a les 19:30 al carrer Sant Francesc. Totes amb Gràcia, barris, viles i ciutats en peu de guerra!

Els pressupostos no ens faran lliures.

14 mai

Vist que ara les notícies, els partits, els governs i desgoverns, les candidatures i els mitjans ja comencen a dir coses sobre el pressupostos de la Generalitat, en aquest sentit m’he proposat dir quatre cosetes al respecte.

El debat dels pressupostos no és un pas debat qualsevol, és un debat que omple pàgines i pàgines de la història de les esquerres que han fet lluita institucional, que si votem-los/que sí no, que el pressupost de guerra l’hem de votar en pro de la nostra nació, etc. No és més important que la resta de debats tàctics-estratègics que ens anem trobant en el dia a dia de la nostra pràctica militant, però és ben cert que és important. El debat dels pressupostos en aquest moment històric concret, no seria el mateix si no ens hagués tocat l’escenari de la crisi per una banda i per l’altre -i en certa mesura com a conseqüència- el “procès”; però segurament la nostra incidència -més mediàtica que real- tampoc seria la mateixa sense la pròpia crisi i el “procés”. El fet, és que ara som aquí i hem de dir la nostra, perquè dir el que pensem ha de ser sempre un dels principis que ens guii. Ja sabeu, sinó diem el que pensem acabarem pensant el que diem que diuen els Dijous Paella.

No és cert que donar suport al pressupostos sigui un pas cap a l’assoliment de la independència.

I no ho és, perquè aquests pressupostos no parlen d’independència. Parlen una vegada més en el llenguatge de la metròpoli, de l’ocupant, parlen en el llenguatge de la classe dominant burgesa, i com no: en un llenguatge masclista i repugnant. Parlen d’obediència (al TC o a la Troika), parlen en definitiva, en el mateix llenguatge que al 78, en el llenguatge dels pactes de Toledo, submissió i acceptació del marc d’explotació capitalista com a únic i inqüestionable. No cal que ens estranyem, això serà així fins que el poder popular no es pugui enfrontar de tu a tu amb el poder dominant, llàstima que llavors no perdrem el temps fent pressupostos, en una Generalitat segrestada per l’estat Espanyol i la UE, i representant del mes digne autoritarisme, des que les èlits catalanes medievals van decidir crear-la.

El senyor Jonqueres, deia per la ràdio que no farien uns pressupostos “ficticis” ja que incloure allò que recaptaria la Gene amb les lleis suspeses pel TC, era idealista ja que no disposarem d’aquests diners, que significaria demanar “peras a l’olmo” (acordar de bones tot fent el cercle de l’amistat amb l’ocupant la teva segregació misteriosament no ho és) . És la típica voluntat del seny i la tolerància per damunt de tot, seny i tolerància que perden quan han de desallotjar Can Vies, fotre BCN World, dir que la vida d’un israleià val més que la de deu palestins o bombardejar Líbia, curiós. Ja n’hi ha prou. Fins i tot en la mentalitat burgesa, la del pensament burgés que va incitar al poble francès a sortir al carrer el 1789, és necessària la desobediència per a tal d’aconseguir els nostres objectius polítics, com ara un estat independent -en la teoria, perquè en la pràctica, qui impera és el capital globalitzador que fa impossible aplicar el terme independència-. Però anem al cas, voleu que tingui -i com jo moltes altres- el mínim dubte sobre que fer amb els pressupostos, com a mínim tingueu la decència de redactar una proposta desobedient, trencadora, rupturista, més social, etc; com a mínim! Hem pensava que els pressupostos a 15 mesos de viure a la illa d’Utopia de Tomàs Moro, serien…, no sé, diferents. Però veig que no, que seguirem pressupostant partides a TV3 que li paguin 7500€ napus al nefast Sala i Martin per a vomitar neoliberalisme -imparcial, no ideològic i neutre-. O seguirem donant pasta a la concertada per molt que hi hagi un crucifix a cada aula o que cada matí resin, com qui no va la cosa, el neutral Parenostre. O permetrem que Telefonica (la que maltracta als subcontractes) o La Caixa siguin presents a les escoles de primària i secundària impartint competitivitat. I així faríem un llista llarguíssima, no tant com el procés, però deunidó.

Una de les partides pressupostàries més bones i catxondes (sí es que us va el Marqués de Sade) són les d’interior. Per començar perquè finançarem – armarem, dit sense utilitzar eufemismes- un cos policial, que ni tant sols obligarem a ser fidel a la Comunitat autònoma de Catalunya (fet sentenciat per Junts pel Si), quan aquesta d’aquí 15 mesos, ja sabeu… sigui un… un com li diguin. Però aquest és un mal menor, les tropes processites armades fins les dents, ja sortiran a defensar la pàtria a toc de somatent. Hi ha un mal pitjor. La neutralitat dels cossos de seguretat. O més ben dit, la falsa neutralitat. No ens enganyem, l’estat no és neutral, i els seus cossos repressors encara menys, si votem els pressupostos i la seva partida a interior, cal posar sobre taula que estarem pagant i finançant aquelles porres que quan diguem no al TTIP en rosaran amb amabilitat la cara o la cuixa. O aquells ariets que trenquen portes per a fer fora companyes okupes o desnonades. O aquelles botes monstruoses que a cops maten a ciutadans al Raval. Cap dilema moral? Tants dilemes o més que escarabats hi ha a la faç de terra, i si consulteu als llibres veureu l’estranya predilecció dels deus –quan ho van crear tot– pels escarabats . Cap dilema físic? Sí, haver votat pagar la porra que hem farà experimentar la tercera llei de Newton en primera persona del present. Com veieu no tot és moral.

Trencar amb el procés? Faria falta veure de que estem parlant. Si per procés s’entén un pas ferm cap a la construcció del socialisme feminista als Països Catalans, no, trencar no, llavors, aprofundir. Ara, sí procés s’interpreta més a lo kafkià -curiós que el Procés i El Procés de Kafka comparteixin nom i la filosofia del dia de la marmota-, llavors sí, trenque-m’hi ja, de fet ja tardem. Trenquem i posem sobre la taula la necessitat de l’autoorganització popular, de la construcció del poder popular i de la creació de la nostra pròpia institucionalitat: desobedient, socialista i feminista. Un projecte ambiciós, cert; però propi, de les classes populars, i sobretot amb calendari propi. Tota política que no fem, serà feta contra nosaltres, doncs el mateix, tot calendari que no ens marquem, ens vindrà marcat. Diguem-ho clar. Hem tingut la il·lusió de desenes de milers de persones per a començar a treballar pel canvi real -des del 15M al procés- i hem caigut en parany de la institucionalització -que no de la lluita institucional-.De creure’ns allò -les institucions-, com allò neutral i que representa per igual a totes les ciutadanes. Lo de la pastanaga i el ruc, ens l’han posat davant i ni hem dubtat en seguir-la, o com a mínim mirar si era transgènica. Però no patiu! Som a temps, a temps de marcar línies i trajectòries oposades i independents. No hem de pactar engrunes, perquè no tenim la necessitat política, perquè mai ens han alimentat molles; perquè les engrunes i la obediència no beneficien al projecte independentista, però tampoc a la classe treballadora. Podreu posar tota la carn a la graella, tota l’artilleria processista del Grup Godó o tot el masclisme recalcitrant que ens aplaudeix pel suposat processisme fins que parlem de la regla o educar en comunitat; podreu fer-ho, i de fet ho fareu, però algunes il·luses ens vam creure allò del Governem-nos, i amb uns pressupostos com aquests ens seguiran governant la troika i l’Estat Espanyol, no nosaltres.

No cal ser marxista-leninista per a defensar la desobediència, Thomas Jefferson, papà de la pàtria yanki, va dir -o això diuen- “Quan la injustícia és llei, la rebel·lió és un dret”, ell ja ho tenia clar quan lluitava contra el colonialisme britànic, llàstima que el papà, no atorgués el mateix dret als seus compatriotes indis autòctons d’Amèrica del nord. Ara és porta més lo de la mordassa, “quan la injustícia és llei, la rebel·lió és multa” i lo més fort, ho acatem i pressupostem acatar-ho. I així anem venent la moto que els traïdors som els que no volem votar-ho, que farem descarrilar ja no sé quin tren i que posem pals a rodes. “Dicen les gobernantes que el problema solo es ETA, menuda jeta, jeta, jeta, jeta” que deien els Potato. I ara que la cosa va de grups del rollo, a diferència del que criden els Antipatiks, -en el seu nou tema ridiculitzant l’art neutral tant de moda al Principat- “el punk rock ens farà lliures!”-, els pressupostos no ens hi faran.

Els límits del reformisme

22 Feb

Unes anem despullades cap al mercat a vendre, i venem, venem l’únic que podem vendre cada dia, a cada segon: la nostra força de treball. D’altres ja hi son al mercat ben vestidetes, de fet, elles són el mercat i elles han posat les regles d’aquest mercat. Els altres, les que ja hi són, el que fan és comprar força de treball, comprar-nos la força de treball. Dit aixó, el tema és ben senzill (és una simplificació òbviament!), no cal ser una doctorada o tenir estudis “oficials” per a entendre-ho, si jo venc i l’altre compra, si nosaltres venem i les altres compren, jo vull vendre el millor possible i l’altre vol comprar el millor possible. Volem vendre el més car possible, volen comprar el més barat possible. Contradicció. Xoc frontal. Interessos oposats. Dret contra dret. Hi qui guanya en aquest cas? Com deia Marx, en aquesta situació guanya qui té la força i el poder.

I qui té el poder i la força, és qui controla i utilitza l’estat per a reproduir-se en el poder i així matxacar-nos amb tot l’ordenament jurídico-militar per a comprar-nos a preu de misèria la nostra força de treball -tot per la competència-, i qui controla i té el el poder de l’Estat és també qui ens envia els matons amb porra, multa, decret, sotana, càmera i micròfon, bala de goma o vestits de sindicalistes a callar-nos per la força legal, i aixó passa independentment de qui gestioni el govern, perquè gestioni qui el gestioni, no podrà saciar la gana insaciable del mercat.

Senyora Colau les aspiracions de la classe treballadora, les que venem la força de treball, mai són desproporcionades. No ho són mai perquè són justes i perquè lluiten contra la desigualtat. L’estat lamentable de les companyes manteres i la seva voluntat de sobreviure i organitzar-se per a fer-ho, mai és desproporcionada i pel contrari enviar-li els cossos de l’estat és de facto executar el terror capitalista amb guants de seda i rams de flors. És de facto ser una garant de l’ordre, l’ordre capitalista. Qui et va veure i qui et veu. Del “si que es pot” eteri al “si que es pot real”, “si que es pot” dir que ets d’esquerres i enviar els goriles a matxacar treballadores en lluita, sort en tens de les teves sòcies de govern d’ICV, elles saben molt be que és ser d'”esquerres” i repartir cops de porra i brutalitat a les manifestants.

En canvi l’angoixa que suposen els contractes de merda de 1,2,3 o 4 o 10 o 11 o 12 hores diàries, amb salaris de merda al Mobile World Congres; l’estat de les companyes treballadores de TMB; les condicions inhumanes de les treballadores de les mines de coltan; l’aberració diaria que pateixen les treballadores d’Apple a Xina o l’estat de les companyes del Correscales, sí, sí que és desproporcionat i no veig jo que estigui a la teva agenda política revertir-ho, i no ho està perquè bàsicament el teu model polític és limitat i és limitat perquè no aspira a la superació del capitalisme, sinó que aspira a una millor gestió i redistribució de la misèria capitalista.

Dir a la classe treballadora que no s’organitzi (tal i com recomana la CEOE), faci vaga i vulgui aspirar a més i més fins abolir la desigualtat de classes, és recomanar-li a la víctima que estimi al botxí, al toro a estimar al torero, al desnonat que tant defensaves a estimar al banc, i en definitiva és negar que vivim en un sistema de classes, ja que és negar que qui compra la força de treball, just en el moment de negociar el seu preu amb el venedor, té el poder de l’Estat a la seva disposició -sindicats inclosos- i el que la ven és té a ell i para de contar.

I a més, us reafirmeu en la negació perquè penseu (o creieu?) que l’estat és neutral, i que gestionar-lo amb bones intencions i ja està amainarà la tempesta i beneficiarà al 99% de la gent/ciutadania/multitud -maltractador inclòs-, però no, l’agreuja, perquè el que volíem fer i dèiem durant la campanya, ara no podem fer-ho, ja que ara ens trobem amb els límits de la gestió de la misèria, i com que ens trobem amb els límits i estem amb l’aigua al coll, millor mirem de posar pau, de fer de mediadors amb calces, que els del Mobile World Congrés paguen molta pasta i aquesta la necessitem, la necessitem per a… hospitals? Millor transport públic? Més guarderies?…. No. Per a pagar el salari als antidisturbis municipals que envies a desallotjar els manters, per això i res més: necessites la pasta del capital per a defensar el capital -per a que sinó te la donaria?- i així fins a l’infinit, matant-li dos pardals d’un tret a l’enemic -més aviat creditor teu- de classe.

Però el problema no només recau en aquest fet concret que -sembla que- els hi està passant a tercers, va més enllà, el problema el tenim també nosaltres. El fallo evident i continu dels governs dels bons socialdemòcrates, o porta a que pugi l’extrema dreta passats quatre o vuit anys o tot el contrari, pot passar que la ciutadania passi el mort a socialdemòcrates més radicals, partits més a l’esquerra i altres aliances similars o dit d’altra forma ens passa la patata calenta a nosaltres.

Per això, nosaltres hem de marcar diferència i línies roges. I des de ja, dir als quatre vents que la conquesta del poder polític no passa passa per gestionar governs de la misèria, ans el contrari passa per construir el poder popular. I això ho farem: omplint les organitzacions feministes de militants. Bastint els nostres mitjans alternatius. Construint la nostra literatura. Militant en organitzacions revolucionàries. Participant dels sindicats combatius. De les lluites laborals. Organitzant els nostres cursos de formació. Ampliant la base social cap a la independència per a canviar-ho tot. Apostant per l’anticapitalisme de base, crític i combatiu. I sobretot teixint ponts i creant les nostres estructures de poder popular que operin i actuïn fora de la dinàmica institucional. I encara molt mes, marcant-nos com a unica fita possible per a que tot canviï la superació del sistema capitalista patriarcal.

La història ens ha brindat -desgraciadament de nou- amb l’exemple de Syriza, Podemos i BeC, utilitzem-ho i fem el nostre relat. Posem tots els punts sobre les “is” perquè si no ho fem ara, i des de ja ens vacunem contra el reformisme, nosaltres com tantes altres companyes serem engolides. Ho tenim a les nostres mans i és cosa de totes, la lluita ha de continuar perquè és l’únic camí.

Tot el suport a les companyes del correscales i les companyes de TMB.

Amb Endavant

5 Gen

Vist que ara ja hem passat de l’insult que suposava el #pressingCUP, a insults (molts d’ells masclistes) i difamacions diàries contra companyes de militància, cal dir ben alt i clar: tot el suport. I cal dir ben alt i clar que som d’Endavant.

Durant els meus 12 anys i pico de militància, bàsicament l’he fet tota a Endavant.

Amb Endavant, i amb moltes altres companyes que sense elles hagués estat impossible, vam fer el Casal Popular Sageta de foc. Que ja té 10 anys de història. Que hi participen 5 col·lectius de la ciutat, té una comissió d’activats dinàmica, té un cor, el Cor Sageta de Foc i una secció de futbol sala. És un referent organitzatiu a la ciutat i ara, des de que tenim bar de tapes autogestionat pel propi Casal i les sòcies, un referent també d’un oci alternatiu i popular. El casal és un model real i efectiu, que demostra que existeixen espais de contrapoder i que el model assembleari és possible.

Amb Endavant, i amb moltes altres companyes que sense elles hagués estat impossible, vam iniciar i seguim treballant, en el projecte “Barraques Tarragona”, l’única taca d’oli revolucionaria, en unes festes cada cop més externalitzades i mercantilitzades; l’oci alternatiu, crític i tarragoní el trobaràs a les Barraques i cada any som més gent i cada any omplim més. Les Barraques són un altre exemple de que l’assemblearisme i l’associacionisme són projectes vàlids, útils i no utòpics; són també la mostra que la unitat popular va molt més enllà de les institucions.

Amb Endavant, i amb moltes altres companyes que sense elles hagués estat impossible, vam començar a fer l’únic -llavors- acte en suport l’autodeterminaciò l’11 de setembre a Tarragona. Fins el moment només hi ha el ranci homenatge a l’estàtua apartada de Rafael de Casanova. Es des de fa ja 7 anys, que a Tarragona al matí de l’11, tot d’entitats: colles castelleres, assemblees feministes, col·lectius independentistes, sindicats, col·lectius per la llengua, Agrupaments Escoltes,….; munten paradetes al carrer Merceria i es fan concerts, parlaments, cercavila i un dinar popular. Omplim els carrers de Tarragona d’autoderminació. De Països Catalans.

I no nomès això, sinó tantíssims projectes que hem deixo i que tantes hem construït plegades, cadascuna des del seu punt de vista, amb la seva crítica i autocrítica i aportant el que creia; des de l’oposició al Pla Urbanístic, la campanya pel NO a la constitució Europea, l’assemblea per l’habitatge digne, el NO rotund a l’Estatut del 2006, el rebuig al feixisme els 12 d’octubre, els 8 de març, els 25 de novembre, els 28 de juny, els 1ers de maig, la manifestació dels 300 anys d’ocupacio de Tarragona per part de les tropes borbòniques, les diverses coordinadores anticapitalistes, les classes de català gratuïtes al casal,  antifeixites Tarrgona, la campanya Independència per canviar-ho tot, la campanya Desobeïm! I moltíssimes coses més; com el suport a la creació de l’assemblea de Joves de Tarragona, la CUP Tarragona, Cau de Llunes, Arran Tarragona, el SEPC URV o Pons d’Icart o Martí Franquès, el CSO L’Espina, l’Esquerra Independentista del Camp, el nostre total suport i participacio al 15M, etc, etc, això hem fet i quedo molt, molt curt, falten centenars de coses!

Però militant a Endavant també ens hem endut hòsties reals -no les del #pressingCUP-. M’han citat a l’audiència nacional, he tingut 5 judicis i encara en tinc dos pendents on a mi i altres companyes de l’esquerra independentista ens demanen presó, he acumulat més de 2500€ de multes l’ordenança cínica i incívica que mai pagaré voluntàriament, ens han tancat a dins d’un portal i la Guàrdia Urbana ens ha maltractat física i verbalment, el 14 de novembre durant la Vaga General davant del Corte Inglés, les porres dels Mossos ens van passar ben a prop -a d’altres de només 13 anys massa a prop-, i així moltes més, i no només a mi, sinó a moltes altres companyes d’Endavant i de tants altres col·lectius i organitzacions que treballem plegades.

Però nosaltres venim d’on venim, i cap insult de merda ens molesta. Nosaltres no estem aquí per alliçonar de “revolucionarisme” a ningú. No repartim carnets de cap filiació, cadascuna se’ls reparteix. No venim a jutjar qui és més o menys independentista. No venim a posar nota a altres companyes que fan cadenes o recorren de punta a punta Barcelona. Nosaltres no som els garants de l’independentisme i anem classificant qui ho és o no en funció de la seva ètica. Són els fets i la història qui posa a cadascuna al seu lloc.

Nosaltres estem aquí per a transformar. Canviar. Fer un reset. Acabar amb les relacions de poder injustes, les que emanen de la dominació capitalista i patriarcal. No fem això per moda, o per interessos partidistes, o per amagar retallades. Ho fem per convicció, perquè entenem que la independència i el canvi social són totalment indestriables, les dues cares d’un mateixa moneda.

No ho fem per partidisme, Endavant no és cap finalitat en si mateix, ni Endavant ni cap altre organització socialista, sinó que és una eina, un mitjà el qual moltes considerem útil per a les nostres aspiracions, però que algun dia potser deix de ser-ho, però l’ésser humà és un ésser amb molta capacitat creativa i col·lectivament encara més, per tant ja crearà altres d’eines necessàries en altres moments.

Estem organitzades per a construir una societat socialista i feminista, no per dir qui ho està per això i qui no. Es per això que ara, com abans, seguirem mans a la obra en aquest objectiu, des de ja, al dia dia, des de dins de matrix, i des de fora, però sobretot des de l’anticapitalisme organitzat i amb totes aquelles que el defensin i s’organitzin per a defensar-lo. No hi haurà el senyor Mas al capdavant d’aquest moment històric i és un gran pas, però no hem guanyat ni hem perdut, ja que la lluita és ben llarga i hem decidit -en assemblea al casal, a les places, a la uni o on faci falta- anar lentes, perquè  anem lluny, molt lluny; i es per això que només ens queda dir: endavant en la lluita!

Cap vot

31 des

Cap vot a les ENGRUNES. “Ja no ens alimenten molles” dèiem, doncs les molles són el que CDC i JxSi ens ha posat sobre la taula. I és fals dir que podem investir a Mas i passar de les engrunes.

Cap vot al XANTATGE. Mas, Artur Mas ens fa xantatge fins al punt extrem d’obligar-nos a posicionar-nos contra tot allò que sempre hem defensat. No, senyor Mas vagi-se’n. Aparti’s. No posi traves a aquest moment polític, aprofiti les portes giratòries i desaparegui de l’esfera pública. A quina mútua, vas?

Cap vot al IMMOBILISME. Esquerra fes alguna cosa! Estem veient que Esquerra reprodueix allò de la vella política tant nova últimament. Com és que no us moveu? Que us van donar a Poblet? No veieu que teniu la possibilitat de portar la batuta? No veieu que podeu fer un pas a l’esquerra i ampliar les bases socials del nostre procés d’alliberament?

Cap vot a la TRAMPA. No veiem que això és el típic joc del segrest? Ens volen segrestar els principis i que paguem per ells. I un cop haurem pagat, i per tant accedit al xantatge que he esmentat abans, que ens garanteix que no ens facin xantatge contínuament? Que farem amb els pressupostos -tant importants per tirar endavant el procés- que finançaran escoles de l’Opus i màfia organitzada? Que us penseu que faran llavors els (Artur) mass mèdia? Fem el que fem, a partir de ja, el #pressingCUP formarà part de la nostra cotidianitat. No a la trampa.

Cap vot SUBMISSIÓ. Sense desobediència no hi ha independència. Com podem fiar-nos d’aquelles que ni tant sols es dignen a desobeir el fet de que pengem una estelada en una finestreta*? Com podem refiar-nos d’aquelles que van anar cames ajudeu-me a recórrer un sentencia del TC contra un acord que invalidava el propi TC? Com? #Tenimmemòria.

Cap vot al PATRIARCAT. Cap vot a una gent que ni tants sols s’ha dignat a aplicar la llei LGTBI que va aprovar al parlament. Que ha fet una proposta d’acord on l’avortament quedava relegat a la categoria de RES. On el seu líder desprèn un aire de patriarca tribal, de caire místic, inamovible i profundament autoritari.

Cap vot al PACTISME. Aquelles que ara per purs interessos econòmics de la seva classe s’han passat al bàndol sobiranista, aquelles com CDC, són això unes interessades. No s’hi val la maleïda afirmació de que elles són necessàries per a la independència. I mireu, podrien ser-ho, però no és el cas, són pactistes, i no dubtaran en cap cas en treure el millor tall del pastís espanyol per a la CAC (i sobretot per elles) i posar-nos sobre la taula una nova reforma més “federal” a lo tercera via -que tant inversemblant trobem i tanta mofa fem d’en Navarro- i votar-hi a favor. Qui hipoteca a qui? Què hipoteca la independència? No posem a aquesta colla de pactistes al capdavant, perquè la doble bufetada que ens endurem serà terrible.

Cap vot a cap HIPOTECA. Podem parar un segon i veure d’on venim? Posar -encara que sigui amb el nas tapat i críticament- a CDC i a Mas al capdavant d’això no hipoteca el nostre futur revolucionari? No tira a la brossa anys de complicitats, teixir xarxes i lluites populars? Portem anys lluitant fermament i ara cedirem davant d’aquesta conjuntura?

Cap vot a la CONTRA. A la contra de tota aquella gent, que és moltíssima, i que dia a dia ens diu aguanteu. Aguanteu. Aguanteu. Us vam votar per això, i en això heu d’estar.

I en definitiva cap vot a Mas, a CDC, al seu acord paupèrrim, al seu procés paupèrrim i a la seva comandància negligent. No podem deixar tota aquella feina municipal i que ens fa ser el que som, de banda, en un racó per culpa d’aquest home. Totes aquelles que pensem que la CUP és l’eina sobretot municipalista hem de restar unides contra l’ofensiva dels mitjans, contra el xantatge diari i contra tota ofensa que vingui cap a nosaltres, vingui d’on vingui. Les amenaces i la por, no poden estar sobre la taula dels nostres debats, sobre els nostres ordres del dia, no, som assembleàries i tota aportació és necessària, aquesta però no pot venir de la ma de la por, perquè la por ens pertorba la ment i ens enfosqueix els anàlisis, res a canviat del dia dels canelons a avui perquè no seguim defensant la independència de les classes populars vers l’explotació, res i com que res a canviat hem de seguir fent-ho, fins a les últimes conseqüències, que no són cap drama, són anar a Març. Sortim amb una proposta que ens porti a Març. Ara però, recluim-nos, tanquem-nos totes, reflexionem totes i donem-li tombs a “on no ho hem fet be”, “estàvem preparades?”, “quins passos en fals hem fet?”, “que ha de ser la CUP”, “que hi fem les anticapitalistes a les institucions?”, etc. Fins que el conjunt del que representa la CUP no tinguem aquests debats, la patacada serà reiterant. Cap vot.

*Enllaç de l'”acció” d’avui dia 31 de desembre de penjar l’estelada a la Diputació de Tarragona: https://youtu.be/OyOcfBEf9hI

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.