L’oposició democràtica​

19 maig

Un dels ex-assesors del First Interamericas Bank en Panamá era Rogelio Cruz. Un dels màxims accionistes d’aquest banc durant aquella​ època era Gilberto Rodríguez, un dels capos del Càrtel de Cali.

Doncs resulta que aquest ex-assesor, soci dels càrtels colombians era l’advocat de Luis Posada Carriles a Panamà a principis dels 2000. El senyor Carriles estava sent jutjat per intentar posar una bomba a la Universitat de Panamà on Fidel Castro hi feia una conferència davant de més de 1000 persones. Posada Carriles és membre de la famosa dissidència cubana.

Diu la democràtica oposició veneçolana, enemics de Cuba i Fidel i amics de la dissidència cubana, que l’altre dia a Madrid no cridaven “Franco, Franco” sinó “narco, narco”. Molt curiós, no sé que és pitjor. El govern veneçolà, des que Chávez va pujar al poder fins ara mateix, ha intentat extraditar a l’amic dels narcos Carriles que resulta, que quan es va exiliar del govern revolucionari cubà li van donar la ciutadania veneçolana, per tant aquest senyor és també ciutadà d’aquest país.

El motiu d’aquesta petició  d’extradició és que té un judici pendent per terrorisme, resulta que va atemptar contra un avió cubà on hi viatjava la selecció juvenil d’esgrima de Cuba, tota la tripulació va morir. Mira’t amb perspectiva no sé jo qui té més contacte amb narcos, ehem, tot plegat fa olor de xamusquina.

Més curiós encara és que:

  • L’oposició democràtica​ venoçolana crida al carrers de Madrid “Franco!, Franco!” o més hipòcritica  encara “Narco! Narco!.
  • Part de l’oposició democràtica​​ pro-UE ucraniana, són nazis declarats entrenats per el Mossad, la policia israeliana.
  • Part de l’oposició democràtica​ siriana són fonamentalistes islamistes -moderats això si-.

I en general:

  • Aràbia Saudita, Colòmbia, Turquia, Pakistan, Brasil, Rwanda, Marroc, Israel o Argentina: Exemples de democràcia, o si més no, ens es igual per on és passin els drets humans o com han estat escollits els seus governants: són amics nostres.
  • Veneçuela, en canvi: una tirania dictatorial, assassina i criminal.

Vivim uns temps molts convulsos on les idees sembla que no tinguin lògica. Nazis que volen ser de la UE entrenats per jueus, comunistes aplaudint acríticament a l’homofòb Putin, demòcrates al·labant a Franco o Pinochet i on es pot ser demòcrata i alhora fonamentalista islàmic. Lo blanc és negre i lo negre és blanc, quin merder.

Tot això “és fruit de la postmodernitat diran”. “La ideologia ha mort” també diran. “Aquests fets demostren que aquests conceptes -ideologies i tal- són caducs.
Bé​, aquesta convulsió ideològica té un toc surrealista ben curiós i ha engendrat una nova casta que es diu: oposició democràtica, capaç de defensar tot allo que no és gens democràtic en pro de la suposada democràcia.

Però vaja, hem dir-ho clar, el que es fruit de la postmodernitat, es el despiste provocat pels mitjans i sobretot pel 2.0 a la població, la resta, per confoses que ens puguin semblar les aliances, són les mateixes de sempre: burgesia burgesia per aplastar tot allò que per poc que sigui, qüestioni els pilars del capitalisme patriarcal occidental.

La nostra epopeia del barri

16 maig

índex

Totes les grans epopeies acaben amb l’heroi triomfant (poques heroïnes veiem) i guanyant havent passant un gran i èpica aventura. Però i després? Que va fer Manas un cop va vèncer el Kitay i els Kalma? Quan i com van tardar a reconstruir els estralls de tants anys de Guerra? I la Penèlope i l’Odisseu? Després de 20 anys, que? Tot normal? Un polvet i au? L’amor romàntic em sorprèn, 20 anys esperant i com si res. I l’Aragorn? Que fot amb tot el regne destruït pel Sauron, tot empestat de foscor i éssers estranys armats desorientats, que coi va fer?

Cada poble (i cada ciutat) té la seva (o les seves) epopeies, a Tarragona en tenim unes quantes. Però una de ben sonada és la del Mercat. Res uns retocs i au, com nou. 10 anys, vàries concessions i 30 milions d’Euros de sobrecost, són algunes de les èpiques que ha hagut de passar aquest projecte. Però i ara?

Deixarem la epopeia -com la resta- aquí? Varen menjar anissos i varen ser feliços? Varen fer una inauguració, amb cava i Dixie i tots feliços? I ja està, el poble ja té mercat per tant el poble ja és feliç?

I un be negre! Avui ja sortien dos noticies al diari, una que per Sant Joan no és podrà fer foguera. L’altre que apugen els preus dels lloguers.

Vaig a ser malpensat. Però ja ho diuen, malpensa i ho encertaràs, i en aquest capitalisme devorador, com més malpensis més ho encertes.

Diuen que no podrem veure enguany la festa de Sant Joan a la Plaça Corsini per motius tècnics, inclús diuen que la culpa és de Madrid, però tot malpensant, i si és que, als bars i a les terrasses no els hi convé? Com no els hi convenia a la Plaça de la Font. És més i aquí el debat de fons; quina Plaça Corsini volem? Se’ns ha preguntat a les veïnes? Serà terrassalàndia com la resta de Tarragona, podran jugar-hi els nens i nenes? Hi farem revetlles? Qui ho decidirà això?

Com és que pugen ara els preus del lloguer? O sigui ens esperem 10 anys i 10 anys després ens pujareu els preus del lloguer? Això no és tant senzill com el tema de Penèlope pel que veig. Ho heu posat tot molt maco, si més no pel que fa el mercat cal reconèixer-ho, i ara, com segueix l’epopeia?

Anant malpensant, penso en la resta de ciutats que s’estan modernitzant i tal, suposo que és això modernització, smart cities i etc, o dit d’una altre manera i més agressiva: gentifricant.

«Ho posarem tot ben bonic. Mercat tot nou. Un Mercadona a sota per la classe obrera. Tot ben peatonal. Tot polit. I ja de pas, com que Tarragona ha de ser una ciutat maca i bonica, haurem d’anar arreglant els pisets de la zona del mercat. I ja de pas, haurem d’anar canviant els negocis: merceries? Tintoreries? Bars estil «Manolo»? Tot això sobra, que no ven! Volem bars xics, amb tapetes xics. Volem franquícies. Terrasses i una ciutat per al turista, qui sinó voldrà venir? I com sinó és amb terrassa podrem pagar els nostres lloguers pujats de preu? I com sinó foten braves de merda i paellador servit ben xic podrem pagar els nostres lloguers?

I el poble? El poble que no pateixi. Miri els que sou ja iaios anireu caient com a mosques i deixant les vostres cases, de lloguers barats de nou als seus propietaris disposats a especular. Els estudiants, no n’hi hauran, ja aniran a algun altre lloc, no sé cap al Joan XXIII o sinó als barris. I la resta de poble, tenim la solució! El pla de la Budellera. Si ho volem posar tot ben bonic i adornat per al turista, ple de pisos turístics i lloguers elevats per a negocis guais, haurem de fer fora al poble ras del barri, i la millor forma, és destruint l’anella verda per a construir-hi edificis i cases a l’abast del poble en general, ja que al barri els hi apujarem el lloguer al renovar-lis el contracte, i no tindran cap més remei que anar cap allà. De pisos no en faltaran enlloc, no patiu».

Eh! Però ja ho he dit abans. Tant sols he malpensat. El capitalisme és una bèstia que ho devora tot i cada cop va veient i veient negocis per tot arreu, per a ell tot són mercaderies, i les nostres ciutats no deixen de ser-ho. Si això li sumem que a tot l’Estat hi han tropecientasmil trames de corrupció on persones i partits s’estan lucrant a base de remodelar barris, construir-ne i tot això. Si ajuntem la gana amb les ganes de menjar, doncs permeteu-me malpensar, i permeteu-me pensar que no tot és tant casual.

Al cap i a la fi el debat és el que és. Quins models de ciutats volem. Ciutats al servei de les classes populars; o al servei del negoci del turisme irracional i dels especuladors?

Ciutats per a les ciutadanes, o ciutats exclusives per a guiris al centre i amb unes perifèries decadents i unes perifèries benestants? Unes a ponent prop de la petroquímica i les altres a llevant prop de la platja?

Ciutats plenes de franquícies o ciutats amb petit comerç funcionant, on és potencia el cooperativisme i els negocis més de tota la vida? Aquells negocis que per a sobreviure ells sí que viuen una epopeia real.

La història, per això, ens ha demostrat una cosa: sols el poble salva al poble. I si a sobre ens referim a Tarragona, la resposta dels que ens han governat durant anys a quina ciutat volem ja la tenim. Es aquella ciutat que envia la Guàrdia Urbana a la Tabacalera per intentar desallotjar a la gent d’Oppida. Aquella ciutat de l’epopeia del Mercat, l’epopeia de Terres Cavades, l’epopeia Jaume I, l’epopeia Joan XXXIII, la de la Budellera i la de les Gran Runes. Aquella ciutat que envia a tres lluitadores a la presó i defensa a mort els abusos del seu cos policial. I en general aquella ciutat que es preocupa més pels ciris i els capellans que per l’aire que respirem.

Estem fartes de soroll, però el soroll i la «pamplonització de les festes» que deia aquell, són únicament conseqüència d’això, del model de ciutat que es construeix ara mateix, en un moment on el capitalisme necessita depredar més que mai per a refer-se de la crisi i competir amb altres mercats com Xinés o el Rus.

Deia Isaac Asimov que lo complicat no va ser predir que els homes i dones aniríem en el futur aniríem en cotxe, lo complicat va ser aquelles que van encertar com modificaria això el nostre entorn i les nostres ciutats.

O les veïnes fem de dic de contenció o serem depredades, o ens organitzem les veïnes del mercat, o se’ns imposarà un barri elitista, polit i de cara a la galeria turística. Les veïnes hem d’exercir la sobirania sobre el nostre territori, i les ciutats i els barris formen part d’aquest. Si som llogateres que perilla la nostra casa per culpa de l’especulació, ens haurem d’organitzar per defensar el nostre dret a l’habitatge. Si nosaltres hi vivim, nosaltres hem de determinar el futur dels nostres barris, nosaltres i ningú més que nosaltres.

Esferifiquem el teu salari

4 maig

Anem tirant cap al restaurant. Entrem. Ens asseiem. Quatre cambreres. Una per l’aperitiu de gelat de Martini de 50 anys amb olives de permacultura, l’altre ens dona la benvinguda, l’altre l’aigua del glacial de la «Mer du glace», l’altre el vi ecològic elaborat a Katmandú a 5000m d’alçada i deixat madurar amb bota de papaia i l’altre definitivament, la carta.

La carta conté uns quants menús degustació, cadascun a preu de ronyó deconstruït. I molts vins i cerveses artesanes. A la carta res ha estat maltractat. Tota feta amb paper reciclat. Vedella Waygu que li posen música clàssica i beu cervesa negre i artesana per berenar. Peix que viu en llibertat i el pesquen fent apnea i així mai haurà patit. Unes verdures ultra-ecològiques, sanes, naturals, lo més de lo més. Llegums que els hi porten l’esmorzar a taula cada dia. Un pa… bua… de massa mare mil·lenària. Bua, bua, tot brutal i res ha estat maltractat.

Però clar, alguna cosa falla en tot plegat, massa bonic. «Si toda la gente de la cocina estuviera a plantilla esto no seria rentable». Això ho va dir en Jordi Cruz -cuiner de l’Àbac i de Màster Chef- i a toda es referia a 15-20 stagiers vs 10-15 treballadores amb contracte. Quina casualitat: això mateix deien el cotoners sud americans que lluitaven amb les armes, en defensa de l’esclavitud de la població afroamericana, “si tots aquests negres cobressin, no podríem competir amb Gran Bretanya!”. El mateix hem penso que deia Hitler sobre els esclaus als camps d’extermini: «aquesta guerra, si tothom estigues a plantilla seria insostenible». Però no us ho perdeu! El xiquet diu més coses: «aprendres de los mejores en un ambiente real, no te està costando un duro y te dan alojamiento y comida. Es un privilegio.» Òndia! Tot un xollo! Que collons! Cobrar a cada final de mes, volem «alojamiento y comida!», la resta no serveix de res. M’imagino al del vaixell esclavista cridant cap a la costa africana «veniu! Veniu! Que tindreu menjar cada dia i allotjament, veniu!» Però clar, tot té una explicació i no us ho perdeu, l’experiència al restaurant, es tant brutal que aquí esferifiquem el teu salari, i te’l presentem com una tapeta d’aquestes que fem, saps, de mitja micra de llarg, com si d’un protó és tractes! Sinó el veus, és cosa teva!

«Qui va construir Tebes, la ciutat de les set portes?», es pregunta Bertol Brecht, i ell mateix respon «Als llibres hi ha noms de reis. Van arrossegar els reis els blocs de pedra?». Em penso que això de la ultra-nouvelle cusine, no és tant nouvelle com sembla. Em sembla que a la majoria de llocs encara utilitzen mètodes esclavistes. Hem canviat el privando sin parar de la cançó, per todo esta sabado me lo voy passar, currando sin cobrar, potser lo primer no era lo òptim, però lo segon fa anys la classe obrera ho havia assumit com a inconcebible i ara mira tu…

On hem arribat? Ens hem cregut la historieta de que si ens hi esforcem triomfarem i podrem ser com Amancio Ortega? Doncs ja anem a la cua i davant nostre tenim esforçant-se a milions d’asiàtics que fan més hores que un rellotge i no són com l’Amancio. Ens hem cregut aquella canterella de que ho fem perquè volem, que ningú ens obliga a treballar a aquí o allà, que ho fem perquè volem i tal. Perfecte al llogater li diré el mateix «perdona, però ningú t’obliga a cobrar-me, eh? Tranqui ja ho trobarem». Això no. A treballar ningú t’obliga, a pagar misteriosament sí.

Però res, per a que hem de cobrar, si tenim casa i menjar! Que més volem. I amb una mica de sort, avarícia i tirant sal als plats dels nostres companys de curro (en realitat aspirantes de Master Chef), aconseguirem aquella tant preuada plaça de curro al millor restaurant del món, segons l’assemblea de savis cuiners pagats per una empresa de pneumàtics. El que passa és que aquests contractes tant preuats, amb molta sort son mileuristes, amb molta sort de 6 mesos, amb molta sort faràs moltes hores extres no cotitzades, vaja, allò que se’n diu « contracte brossa». Recordeu encara fa 15 anys el López de Plats Bruts fent broma de la novetat ja que tenia un «contracte brossa»? Ara la broma del López seria si tingués un contracte fixe. Ens matem per les molles que ja no ens alimentàvem.

Ens ho traguem tot i així anem fent. Fa 5 anys vam fer dues vagues generals i ho vam advertir i per 100€ que ens treien un dia, hem escollit una sanitat privatitzada, una educació pauperitzada, unes pensions amb perill i una contractació laboral lamentable. La classe obrera defensant que no es cobri, reduint a 0 allò únic que pot oferir -la força de treball-. M’imagino al Marx palplantat com un estaquirot mirant això i dubtant si els bolets del de fricandó del dinar eren trompetes de la mort o amanites muscàries. També me l’imagino fregant-se les mans i autosorprenent-se del la veracitat de les seves paraules escrites amb ploma.

Car, les coses són tremendes, i una cosa com a mínim hauríem de posar sobre la taula, sí es treballa -be o malament- per compte d’altri, s’ha de cobrar i punt. Sembla senzill, però no és així. A l’escola d’Hoteleria de Cambrils hi tenia un professor de carnisseria que era ben simpàtic i misògin i sempre posava cullerada del que pensava, sovint l’home ens deia «que nosaltres -els alumnes- hauríem de pagar per anar a fer pràctiques»,  casualment aquest home -que tenia la barra d’ensenyar a la pública- tenia una empresa càrnia, m’esgarrifo en pensar quan es cobra allà. Si és treballa i no es cobra, és esclavitud. No caiguem en la postmodernitat, si us plau. No és vecariat, no estan de pràctiques, no són de prova, no són salaris esferificats, no són stagiers, no estan a «veure que tal», si és treballa, amb la condició contractual que sigui, s’és treballador, i si s’és treballador a una empresa, s’ha de cobrar, de lo contrari, repeteixo, és esclavitud. Que malauradament, en algun moment o altre haurem acceptat o acceptarem.

Una possible solució per a fer baixar l’atur (i acabar amb tanta esclavitud) seria crear una flota d’inspectors del treball i enviar-la als locals hotelers i turístics Salou, Cambrils, Sitges,… i a Tarragona. Els resultats sí que ens esgarrifarien i no la parida d’El Vergel. Però clar, al trobar que la majoria de negocis no són rendibles sense contractes precaris i hores malpagades, la majoria tancarien i s’equilibraria de nou l’atur. Es per això i bromes a banda, que cal un canvi del model productiu i especialment pel que fa al turisme.

Però, per a que això passi, haurem de canviar les estrelles Michelin, per les estrelles roges, per tant: cuiners del món, alcem els nostres ganivets i unim-nos!

“Antes”

26 abr.

Antes”; quan els mòbils es veien amb blanc i negre i no hi havia 3G i tothom era més puntual, quan cada cap setmana podies veure Obrint Pas o Inadaptats i tenir grans dosis d’odi proletari i independentista, quan els casals d’arreu del país eren foscos i de 40m2, quan anaves a una festa de l’EI hi havia més represaliades que regidores; quan no fèiem vagues generals per la por a que ens descontessin 100€ i ara em cobrem 400€ menys, quan en Jordi Hurtado semblava tant jove com ara, quan anàvem a encartellar aplicant el manual de Guerra de Guerrilles del Che Guevara, Antes.



Antes, hi havia un gruix de gent més gran que jo, militant i de l’entorn que muntava per iniciativa pròpia busos a la manifestació del 25A a València, gent que tenia els nassos pelats d’insistir i insistir que baixessim al PV, gent que tot i no poder oferir preus gaire econòmics s’esforçava a saco per a muntar busos. Això passava antes. Gent que tenia clar que per construir la nació, s’ha de pensar en clau de nació. Tot i no fer-los cas moltes vegades  (sovint per incapacitat econòmica d’assumir busos de 30€ o més). Malgrat tot agraeixo el pressing que aquella gent, antes, feia. 

Però​, ara?! 

Deixarem que el procés transformi la construcció nacional dels Països Catalans en un mer somni romàntic de juventut?

Deixarem que s’imposi aquella dita “que de joves som revolucionàries i de “més grans” som pragmàtiques” i ja està, lo dels Països Catalans ho farem cadascú a la seva des del seu sofà regional-local?

Deixarem, les que sempre hem defensat fins a la sacietat els Països Catalans, els carrers buits en un 25 d’abril? 

Sempre hem defensat que pel conjunt del catalunyisme burgès tant polític com sociològic, els Països Catalans són una xacra a exterminar, ja que perturben les aspiracions tant reformistes, com regionalistes, com del manteniment del règim 78, del que n’és fill aquest tipus de catalanisme polític. Assumirem nosaltres la veu d’un poble? O la veu del catalunyisme?

Assumirem com a lògics i reals aquells arguments i opcions polítiques que aposten per la negociació amb Madrid o la “independència” per fases?

Heu entrenat mai de petites en un equip de futbol? Us recordeu que us deien de la pilota? Quan una companya et passa la pilota, mai l’hem d’esperar a que ens arribi als peus, sempre, sempre l’hem d’anar a buscar, si no es així el rival la pot interceptar, i passar així de nou i de forma més fàcil a l’ofensiva.

Vinga gent! No té perquè ser i així i només depèn de nosaltres, anem a buscar la pilota, anem al País Valencià, amb bus, cotxe, tren o caminant! Però cal, anar-hi com a mínim tres vegades com diu el poema. Antes és la nostra essència, ara és la nostra existència; essència i existència són les dues potes d’una mateixa relació dialèctica, el resultat d’aquesta relació és el propi caminar revolucionari, sense una i sense l’altre la revolució no és possible.

Post data: no és cap retret a cap companya que per A o per B aquell dia no podrà ser-hi, és obvi que que els Països Catalans es construeixen dia a dia, però ja sabeu, som de la raça aquella que es pesada, insistent i, per qüestions de voluntat com deia Gramsci: optimistes. 

Pòquer de mercenaris

9 febr.

Montes una concentració estudiantil de secundària a Tarragona, contra la LOMCE, i la fauna funcionària amb pipa al cinturó que et trobes és:

  • Guàrdia Urbana: Clar, controlen el trànsit local, que tallis carrers; que si el talles no passi res, que no es malmeti el mobiliari local; que s’hi han d’aplicar l’ordenança (in)cívica l’apliquin; o per si mai has d’anar a un judici contra elles, ja tenen excusa, «el/la chaval/a es CULPABLE porqué participa de otros actos (santánicos)», «es una liante», «etc».
  • Mossos d’Esquadra: Home, és obvi, som a Catalunya i som la Policia Catalana que investiga indepes, «ho hem de tenir tot controlat que es la nostra feina i per això em paguen»; ja de pas, per si mai som independents anem fent un arxiu secret i us anem classificant i tal, bé, sinó ho som també ens serveix per a passar-ho a l’Audiència Nacional i fer un Cas Pandora returns.
  • Guàrdia Civil: A veure, és que si montes una concentració davant de la Subdelegació del Govern, qui hi ha d’haver? Qui vigila sinó l’edifici? Cert, ells sempre hi són allà i nosaltres no. Misteriosament després ells van als despatxos de Guàrdies Urbans i els pregunten per nosaltres, tal i com es va demostrar en el judici del Cas Bershka. Però be casualment o no avui hi eren.
  • Policia Nacional: Ja només ens els trobàvem quan anàvem fer el DNI, però no! Si ets assídua a muntar, assistir, participar… en concentracions a Tarragona, saps que no, que no només te’ls trobes pel DNI. Venen sempre dos o tres secretes i ens fan fotos. Ho graven i fotografien tot. Per a que? Això ja no fa gràcia, fa por. Arxiu secret? Llista negra? Per si mai van maldades ja ens tenen fitxades i gravades i acabarem a un estadi de futbol emmanillades i agenollades? De que va això? Algú ho sap? Algú ens ho pot aclarir? De quina brigada són? Treballen seguint-nos? Quin paper té la Policia Nacional a Catalunya ara mateix? Me’ls he trobat darrerament des d’una concentració sobiranista per la Montse Venturós o el Joan Coma, fins a la caminata de la Budellera. De que coi va això? Perquè sempre tenim un Mortadelo i un Filemón de la TIA a les manis (més aviat semblen Pep Gotera i Otilio o el jefe Wiggum)?

Be és senzill, va de repressió. La que hem patit, la que patim i la que patirem. Que a l’estat no se li escapa ni una (com a mínim ho intenta, després depenent de l’analfabetisme del qui ho executa se’n surt o no). Però ho intenta. Intenta intimidar-nos. Coaccionar-nos. Espantar-nos. Malgrat tot els esforços i pasta que és deixen, no poden fer-ho. Dependrà de nosaltres que aquesta sigui la pitjor inversió que mai hagin fet.

Dit això, olé companyes del SEPC Secundària, avui ho heu fet molt bé i el pòquer de mercenàries que heu aplegat al vostre costat és símptoma de que malgrat que ens quedi molt per fer: fem. Ara toca, seguir fent i caminant decididament. La repressió, no ens aturarà.

images

Post Data: no sé que són tantes manis de policies si gràcies a nosaltres tenen feina i no estan a l’atur com el 25% de la població a l’Estat Espanyol.

CaixaBank, Parlem?”

2 febr.

Avui al matí rebo un trucada. Com que normalment no solen trucar-me números fixes de Barcelona, l’agafo. Una veu amb un to molt familiar em diu:

“Bon dia, truco de CaixaBank, és vostè client de CaixaBank?”.

Per mandra, per no fer papers, per facilitat de trobar caixers, etc; i assumint que reproduïm moltes contradiccions; sí, sóc de la “La Caixa”. Com que la “La Caixa, parlem?” incita a parlar, i com que estava en una d’aquelles situacions que igualment hagués restat assegut a la tassa mirant el mòbil, m’he decidit a parlar i li he dit:

“Sí, perquè?”.

I llavors, m’ha fotut un xapa terrible i no de pesada, que no ho era de pesada, ans el contrari, ja les busquen simpàtiques i amb xarrera. La xapa era terrible tant ideològicament com socialment. I ja te guasa la cosa, que l’endemà del famós cartell de la bufetada i el mateix dia que a Sabadell es fa la manifestació contra les retallades en sanitat, CaixaBank, és dediqui a trucar a les seves clients per oferir-lis sanitat privada, no universal, i qualitat segons mercat. Però és terrible. Jo li he dit “perdoni però jo vaig a la pública, la defenso, etc…”, ella m’ha dit “jo també soc més de la pública, però es que ja saps com va la cosa, que avui en dia no hi han diners públics per a la salut, hi han retallades, i si li passa alguna cosa? Farà cua mentre perilla la seva vida? Hauríem d’anar a la pública, però així com està i amb lo malament que ho estan fent els polítics, que vols fer, patir?”. Aquest és el discurs. És molt fort. Més endavant m’ha dit “ah! Vostè és jove, però i quan sigui gran?” Com dient de jove es normal defensar la pública, quan siguis gran ja veuràs, com allò de ser jove i no ser comunista o ser gran i encara ser-ho. A poc a poc la conversa anava prenent un to rar de «no m’interessa» i ella «perdoni m’he deixat això que li sortiria per 1€ al dia!, m’he deixat allò », al final però, ho ha entès, m’ha agraït estar al telèfon i ha penjat, com a curiositat quan casi que ha ho teníem m’ha dit «perdoni, tenen gats o gos a casa?», «cap animal», «gràcies adéu».

Surrealista tot plegat. Surrealista i dur. El quadre es el següent, classe treballadora venent a classe treballadora sanitat privada, que està acabant amb la pública. Pública aconseguida amb anys i panys de lluites de la classe treballadora conscient i organitzada. Però doblement surrealista. Ja que som un classe en despossessió, on cada cop ho estem més desposseïdes, cada cop més treballadores tenim menys. Aquesta despossessió no és en el sentit de tenir més o menys mercaderies al voltant del nostre jo, sinó que és en el sentit de tenir cada cop menys béns bàsics o tenir-los més cars, més privatitzats, etc. Fent de la nostra societat cada cop més la llei de la jungla televisada, on unes poques són les guionistes i la resta actuem com podem.

Però misteriosament la cosa no s’acaba aquí. Al comentar que m’havien trucat, em comenten el TN del Migdia de TV3, el busco al 3 a la carta i la notícia és demolidora. «CaixaBank va guanyar 1000M€ més l’any passat. Els beneficis més alts des de l’any 2011»

A que juguem? Com augmenta beneficis CaixaBank any rere any? Si defenestrem la sanitat pública, qui hi guanya? Es així de senzill i fort. Els beneficis de les grans corporacions que tenen tentacles en tots els actius financers que són serveis públics (des de plans de pensions, sanitat, escoles, seguretat…), són conseqüència de la seva dedicació per activa i per passiva a desposseir a la classe treballadora i en especial a les dones (recordem que la major part dels serveis públics tendeixen a estar dins de les tasques de cura, si l’Estat no ho gestiona això recaurà en l’espai no retributiu també a dones). 

Aquesta despossessió és més descarada quan analitzem el fenomen de les portes giratòries i finançament de partits. Llavors l’acusació de la defenestració de sanitat pública passa de ser interpretada com una paranoia, per passar a ser una realitat. Que hi fa Felipe González a Gas Natural? Aznar a Endesa? Miquel Roca a Endesa? Que hi feia Homs i Josep-Delfí -els dos consellers amb CiU- a Criteria? Es fàcil. Però qui finança als partits polítics del 78? Aha! També els bancs i aquestes grans companyies. Si després vols treballar endollat a la meva empresa, has de governar, per governar has de guanyar i per guanyar necessites cash, «La Caixa, parlem?». Un cop governes pagat per mi m’has de retre comptes a mi, perquè jo t’he pagat, jo t’he aconseguit els vots, ja saps comença per que cada cop hi hagi més hospitals públics de gestió privada, baixeu l’import públic destinat a la sanitat, abaixeu el nombre de llits, precaritzeu el personal… i en general defenestreu la sanitat per a que no «els quedi altra, que escoltar atentament les trucades oferint-los sanitat privada, que farem un a un». Al llibre “La hora dels voltors” en Busqueta ja descriu a les empreses actuant com a voltors beneficiant-se del que se li ha dit «crisi capitalista», i que a acabat sent allau d’oportunitats per als capitalistes més voltors i carronyers. Es evident que no es tot tant senzill, i que no només tenen comprats a polítics, sinó a funcionaris claus, jutges, etc. En realitat tenen un sistema fet a mida, durant la transició les metralletes apuntaven al poble per a que res canviés, en canvi els talonaris s’estenien a la classe política per a que res canviés. Uns hi vam perdre d’altres encara riuen ara amb un puro a la boca al seu vaixell.

Es per això, per a revertir aquesta vergonyosa situació en que ens trobem, on s’està mercadejant amb la nostra salut, que cal estar amb les companyes de la Plataforma Assambeària de Sabadell, cal estar amb el Grup de Sanitat de Tarragona, amb la Marea Blanca de Ponent i amb totes aquelles treballadores, que a banda de defensar un treball digne defensen una sanitat pública, de qualitat i universal. Cal lluitar-la perquè aquesta sanitat s’ha aconseguit lluitant i es el fruit de l’enfrontament de dues classes, una amb voluntat de mercantilitzar-ho tot i l’altre reclamant com a universal allò que considerem bàsic i necessari i que no deix de ser de totes perquè s’ha construït treballant, estudiant, etc, entre totes.

Però també cal anar a l’arrel i dir que ja no s’hi valen mitges tintes, que l’estat del benestar tal i com l’enteníem és caduc i que la única forma de garantir que els voltors capitalistes no s’endrapin la sanitat pública no es precisament amb la connivència entre els dos models, sinó abolint un dels dos i aquest és el privat. Ja que la sanitat forma part d’un tot, i aquest tot se’n diu capitalisme, i la part occidental d’aquest no tolera les mitges tintes davant de la voraç competència que els mercats de Xina, Índia i Rússia sotmeten i l’única solució, que aquests voltors tenen -i lligat amb l’estratègia duta a terme pels sindicats i partits aliats del capital de desmobilitzar a la classe treballadora- és prendre’ns allò que encara gaudeix la categoria de públic.

I llavors, davant d’aquestes opinions diran: «però vostè és comunista!», i jo contestaré: «si defensar una sanitat pública, de qualitat i universal, és ser comunista, evidentment que ho sóc».

retallades-1.jpg

Destapem el joc de trilers

26 gen.

Asseure’s a la taula i pretendre rascar alguna cosa decent a aquelles fa desenes d’anys que ostenten les estructures de poder d’aquest país, sense que el carrer estigui mobilitzat i capaç de revertir la miserable situació en que ens trobem les classes populars al Principat de Catalunya, té un punt rocambolesc, però tot i així, aquí estem de nou.

I de nou ens trobem davant d’una estratègia ja elaborada i que es va repetint sempre:

  • Immobilisme total i no cedir ni un pam dels privilegis que tenen els seus creditors i acòlits més fanàtics. Privilegis aconseguits durant anys i anys de corrupció i explotació.

  • Anar rebaixant i anar rebaixant. I res, l’altre part ni un sol gest de bona voluntat.
    I com sempre, a pocs dies de la decisió, és pacten amb agents socials i/o s’ofereixen quatre molles que poden fer-ho trontollar tot, i treure’ns del cap la idea tant defensada que les “molles ja no ens alimentaven”.

  • I mentrestant i transversalment a tot i a totes les negociacions ens van foten cops de pala els seus gossos armats; com per exemple: Cas Pandora i Casa de la Muntanya; vaga general del 29M i donem la cara; fotos del rei i ni rei ni por; Montse Venturós i Joan Coma; el PDECat votant a favor de l’ajuntament en el Cas Bershka a Tarragona; els del 27 i més; etc, etc, etc.

És el dia de la marmota organitzat pel govern amb xantatge inclòs de regal ad eternum.

  • O Artur Mas o eleccions i per tant no independència i no referèndum.

  • O primers pressupostos o eleccions i per tant no independència i no referèndum.

  • O moció de confiança o eleccions i per tant no independència i no referèndum.

  • O segons pressupostos o eleccions i per tant no independència i no referèndum.

Que serà el següent? Fins quan haurem de tragar? A que ve aquest xantatge amb 72 parlamentàries disposades a “trencar” amb Espanya (62 dels 72 també es van presentar dient això)?
Que més dóna uns i altres pressupostos o una o altre cara visible si el que anem a fer, un referèndum, és un dret universal que tenim els pobles? Perquè no es fa ja? De que és té por? O perquè no es vol fer? Perquè 6 anys després encara no hi ha ni una sola estructura d’estat a 6 mesos de la desconnexió? Qui va de farol?

Els grups en defensa de la sanitat pública i universal, els grups en defensa del territori, els sindicats anticapitalistes i les assemblees grogues, les PAHs d’arreu del territori, els col·lectius feministes, les assemblees juvenils, etc; tots aquests no van de farol, van a per totes. Perquè que la classe treballadora, cada dia que passa esta més empobrida i això no es cap farol, es la punyetera realitat.

Sembla que el govern comença a demostrar que va de farol.

Posarem en entredit tot allò que en anys i panys hem construït colze a colze al carrer i que és la única garantia de transformar des de baix la societat? Ho posarem en entredit per a reforçar un possible farol?

Ja ni ha prou de dir que sinó s’aproven les classes populars ho passaran pitjor, hipòcrites! Que algunes de vosaltres, vau permetre que es detingués a una manifestant, quan protestava perquè havia mort una dona a Reus per no pagar la llum, mentre el dia que va venir la «onada de fred» les elèctriques pujaven el preu i vosaltres callaveu com a rates, no sigui que quan abandoneu el parlament no pugueu anar a un dels consells d’administració d’aquestes corporacions criminals.

 trileros_3

Tot això, aquesta taula que estem assegudes, en realitat és la taula d’un joc de trilers a la rambla de Barcelona, serem el clients davant del triler? O els que destapen l’estafa?

Si de debò és un moment tant, tant, tant històric, deixeu de banda les vostres quotes de poder, els vostres sòcies de la màfia i convoqueu un referèndum sense cap xantatge, allà, malgrat totes les contradiccions que ens suposarà ens trobarem, com a mínim jugant als escacs i no a un joc de trilers.