Pòquer de mercenaris

9 Feb

Montes una concentració estudiantil de secundària a Tarragona, contra la LOMCE, i la fauna funcionària amb pipa al cinturó que et trobes és:

  • Guàrdia Urbana: Clar, controlen el trànsit local, que tallis carrers; que si el talles no passi res, que no es malmeti el mobiliari local; que s’hi han d’aplicar l’ordenança (in)cívica l’apliquin; o per si mai has d’anar a un judici contra elles, ja tenen excusa, «el/la chaval/a es CULPABLE porqué participa de otros actos (santánicos)», «es una liante», «etc».
  • Mossos d’Esquadra: Home, és obvi, som a Catalunya i som la Policia Catalana que investiga indepes, «ho hem de tenir tot controlat que es la nostra feina i per això em paguen»; ja de pas, per si mai som independents anem fent un arxiu secret i us anem classificant i tal, bé, sinó ho som també ens serveix per a passar-ho a l’Audiència Nacional i fer un Cas Pandora returns.
  • Guàrdia Civil: A veure, és que si montes una concentració davant de la Subdelegació del Govern, qui hi ha d’haver? Qui vigila sinó l’edifici? Cert, ells sempre hi són allà i nosaltres no. Misteriosament després ells van als despatxos de Guàrdies Urbans i els pregunten per nosaltres, tal i com es va demostrar en el judici del Cas Bershka. Però be casualment o no avui hi eren.
  • Policia Nacional: Ja només ens els trobàvem quan anàvem fer el DNI, però no! Si ets assídua a muntar, assistir, participar… en concentracions a Tarragona, saps que no, que no només te’ls trobes pel DNI. Venen sempre dos o tres secretes i ens fan fotos. Ho graven i fotografien tot. Per a que? Això ja no fa gràcia, fa por. Arxiu secret? Llista negra? Per si mai van maldades ja ens tenen fitxades i gravades i acabarem a un estadi de futbol emmanillades i agenollades? De que va això? Algú ho sap? Algú ens ho pot aclarir? De quina brigada són? Treballen seguint-nos? Quin paper té la Policia Nacional a Catalunya ara mateix? Me’ls he trobat darrerament des d’una concentració sobiranista per la Montse Venturós o el Joan Coma, fins a la caminata de la Budellera. De que coi va això? Perquè sempre tenim un Mortadelo i un Filemón de la TIA a les manis (més aviat semblen Pep Gotera i Otilio o el jefe Wiggum)?

Be és senzill, va de repressió. La que hem patit, la que patim i la que patirem. Que a l’estat no se li escapa ni una (com a mínim ho intenta, després depenent de l’analfabetisme del qui ho executa se’n surt o no). Però ho intenta. Intenta intimidar-nos. Coaccionar-nos. Espantar-nos. Malgrat tot els esforços i pasta que és deixen, no poden fer-ho. Dependrà de nosaltres que aquesta sigui la pitjor inversió que mai hagin fet.

Dit això, olé companyes del SEPC Secundària, avui ho heu fet molt bé i el pòquer de mercenàries que heu aplegat al vostre costat és símptoma de que malgrat que ens quedi molt per fer: fem. Ara toca, seguir fent i caminant decididament. La repressió, no ens aturarà.

images

Post Data: no sé que són tantes manis de policies si gràcies a nosaltres tenen feina i no estan a l’atur com el 25% de la població a l’Estat Espanyol.

CaixaBank, Parlem?”

2 Feb

Avui al matí rebo un trucada. Com que normalment no solen trucar-me números fixes de Barcelona, l’agafo. Una veu amb un to molt familiar em diu:

“Bon dia, truco de CaixaBank, és vostè client de CaixaBank?”.

Per mandra, per no fer papers, per facilitat de trobar caixers, etc; i assumint que reproduïm moltes contradiccions; sí, sóc de la “La Caixa”. Com que la “La Caixa, parlem?” incita a parlar, i com que estava en una d’aquelles situacions que igualment hagués restat assegut a la tassa mirant el mòbil, m’he decidit a parlar i li he dit:

“Sí, perquè?”.

I llavors, m’ha fotut un xapa terrible i no de pesada, que no ho era de pesada, ans el contrari, ja les busquen simpàtiques i amb xarrera. La xapa era terrible tant ideològicament com socialment. I ja te guasa la cosa, que l’endemà del famós cartell de la bufetada i el mateix dia que a Sabadell es fa la manifestació contra les retallades en sanitat, CaixaBank, és dediqui a trucar a les seves clients per oferir-lis sanitat privada, no universal, i qualitat segons mercat. Però és terrible. Jo li he dit “perdoni però jo vaig a la pública, la defenso, etc…”, ella m’ha dit “jo també soc més de la pública, però es que ja saps com va la cosa, que avui en dia no hi han diners públics per a la salut, hi han retallades, i si li passa alguna cosa? Farà cua mentre perilla la seva vida? Hauríem d’anar a la pública, però així com està i amb lo malament que ho estan fent els polítics, que vols fer, patir?”. Aquest és el discurs. És molt fort. Més endavant m’ha dit “ah! Vostè és jove, però i quan sigui gran?” Com dient de jove es normal defensar la pública, quan siguis gran ja veuràs, com allò de ser jove i no ser comunista o ser gran i encara ser-ho. A poc a poc la conversa anava prenent un to rar de «no m’interessa» i ella «perdoni m’he deixat això que li sortiria per 1€ al dia!, m’he deixat allò », al final però, ho ha entès, m’ha agraït estar al telèfon i ha penjat, com a curiositat quan casi que ha ho teníem m’ha dit «perdoni, tenen gats o gos a casa?», «cap animal», «gràcies adéu».

Surrealista tot plegat. Surrealista i dur. El quadre es el següent, classe treballadora venent a classe treballadora sanitat privada, que està acabant amb la pública. Pública aconseguida amb anys i panys de lluites de la classe treballadora conscient i organitzada. Però doblement surrealista. Ja que som un classe en despossessió, on cada cop ho estem més desposseïdes, cada cop més treballadores tenim menys. Aquesta despossessió no és en el sentit de tenir més o menys mercaderies al voltant del nostre jo, sinó que és en el sentit de tenir cada cop menys béns bàsics o tenir-los més cars, més privatitzats, etc. Fent de la nostra societat cada cop més la llei de la jungla televisada, on unes poques són les guionistes i la resta actuem com podem.

Però misteriosament la cosa no s’acaba aquí. Al comentar que m’havien trucat, em comenten el TN del Migdia de TV3, el busco al 3 a la carta i la notícia és demolidora. «CaixaBank va guanyar 1000M€ més l’any passat. Els beneficis més alts des de l’any 2011»

A que juguem? Com augmenta beneficis CaixaBank any rere any? Si defenestrem la sanitat pública, qui hi guanya? Es així de senzill i fort. Els beneficis de les grans corporacions que tenen tentacles en tots els actius financers que són serveis públics (des de plans de pensions, sanitat, escoles, seguretat…), són conseqüència de la seva dedicació per activa i per passiva a desposseir a la classe treballadora i en especial a les dones (recordem que la major part dels serveis públics tendeixen a estar dins de les tasques de cura, si l’Estat no ho gestiona això recaurà en l’espai no retributiu també a dones). 

Aquesta despossessió és més descarada quan analitzem el fenomen de les portes giratòries i finançament de partits. Llavors l’acusació de la defenestració de sanitat pública passa de ser interpretada com una paranoia, per passar a ser una realitat. Que hi fa Felipe González a Gas Natural? Aznar a Endesa? Miquel Roca a Endesa? Que hi feia Homs i Josep-Delfí -els dos consellers amb CiU- a Criteria? Es fàcil. Però qui finança als partits polítics del 78? Aha! També els bancs i aquestes grans companyies. Si després vols treballar endollat a la meva empresa, has de governar, per governar has de guanyar i per guanyar necessites cash, «La Caixa, parlem?». Un cop governes pagat per mi m’has de retre comptes a mi, perquè jo t’he pagat, jo t’he aconseguit els vots, ja saps comença per que cada cop hi hagi més hospitals públics de gestió privada, baixeu l’import públic destinat a la sanitat, abaixeu el nombre de llits, precaritzeu el personal… i en general defenestreu la sanitat per a que no «els quedi altra, que escoltar atentament les trucades oferint-los sanitat privada, que farem un a un». Al llibre “La hora dels voltors” en Busqueta ja descriu a les empreses actuant com a voltors beneficiant-se del que se li ha dit «crisi capitalista», i que a acabat sent allau d’oportunitats per als capitalistes més voltors i carronyers. Es evident que no es tot tant senzill, i que no només tenen comprats a polítics, sinó a funcionaris claus, jutges, etc. En realitat tenen un sistema fet a mida, durant la transició les metralletes apuntaven al poble per a que res canviés, en canvi els talonaris s’estenien a la classe política per a que res canviés. Uns hi vam perdre d’altres encara riuen ara amb un puro a la boca al seu vaixell.

Es per això, per a revertir aquesta vergonyosa situació en que ens trobem, on s’està mercadejant amb la nostra salut, que cal estar amb les companyes de la Plataforma Assambeària de Sabadell, cal estar amb el Grup de Sanitat de Tarragona, amb la Marea Blanca de Ponent i amb totes aquelles treballadores, que a banda de defensar un treball digne defensen una sanitat pública, de qualitat i universal. Cal lluitar-la perquè aquesta sanitat s’ha aconseguit lluitant i es el fruit de l’enfrontament de dues classes, una amb voluntat de mercantilitzar-ho tot i l’altre reclamant com a universal allò que considerem bàsic i necessari i que no deix de ser de totes perquè s’ha construït treballant, estudiant, etc, entre totes.

Però també cal anar a l’arrel i dir que ja no s’hi valen mitges tintes, que l’estat del benestar tal i com l’enteníem és caduc i que la única forma de garantir que els voltors capitalistes no s’endrapin la sanitat pública no es precisament amb la connivència entre els dos models, sinó abolint un dels dos i aquest és el privat. Ja que la sanitat forma part d’un tot, i aquest tot se’n diu capitalisme, i la part occidental d’aquest no tolera les mitges tintes davant de la voraç competència que els mercats de Xina, Índia i Rússia sotmeten i l’única solució, que aquests voltors tenen -i lligat amb l’estratègia duta a terme pels sindicats i partits aliats del capital de desmobilitzar a la classe treballadora- és prendre’ns allò que encara gaudeix la categoria de públic.

I llavors, davant d’aquestes opinions diran: «però vostè és comunista!», i jo contestaré: «si defensar una sanitat pública, de qualitat i universal, és ser comunista, evidentment que ho sóc».

retallades-1.jpg

Destapem el joc de trilers

26 Gen

Asseure’s a la taula i pretendre rascar alguna cosa decent a aquelles fa desenes d’anys que ostenten les estructures de poder d’aquest país, sense que el carrer estigui mobilitzat i capaç de revertir la miserable situació en que ens trobem les classes populars al Principat de Catalunya, té un punt rocambolesc, però tot i així, aquí estem de nou.

I de nou ens trobem davant d’una estratègia ja elaborada i que es va repetint sempre:

  • Immobilisme total i no cedir ni un pam dels privilegis que tenen els seus creditors i acòlits més fanàtics. Privilegis aconseguits durant anys i anys de corrupció i explotació.

  • Anar rebaixant i anar rebaixant. I res, l’altre part ni un sol gest de bona voluntat.
    I com sempre, a pocs dies de la decisió, és pacten amb agents socials i/o s’ofereixen quatre molles que poden fer-ho trontollar tot, i treure’ns del cap la idea tant defensada que les “molles ja no ens alimentaven”.

  • I mentrestant i transversalment a tot i a totes les negociacions ens van foten cops de pala els seus gossos armats; com per exemple: Cas Pandora i Casa de la Muntanya; vaga general del 29M i donem la cara; fotos del rei i ni rei ni por; Montse Venturós i Joan Coma; el PDECat votant a favor de l’ajuntament en el Cas Bershka a Tarragona; els del 27 i més; etc, etc, etc.

És el dia de la marmota organitzat pel govern amb xantatge inclòs de regal ad eternum.

  • O Artur Mas o eleccions i per tant no independència i no referèndum.

  • O primers pressupostos o eleccions i per tant no independència i no referèndum.

  • O moció de confiança o eleccions i per tant no independència i no referèndum.

  • O segons pressupostos o eleccions i per tant no independència i no referèndum.

Que serà el següent? Fins quan haurem de tragar? A que ve aquest xantatge amb 72 parlamentàries disposades a “trencar” amb Espanya (62 dels 72 també es van presentar dient això)?
Que més dóna uns i altres pressupostos o una o altre cara visible si el que anem a fer, un referèndum, és un dret universal que tenim els pobles? Perquè no es fa ja? De que és té por? O perquè no es vol fer? Perquè 6 anys després encara no hi ha ni una sola estructura d’estat a 6 mesos de la desconnexió? Qui va de farol?

Els grups en defensa de la sanitat pública i universal, els grups en defensa del territori, els sindicats anticapitalistes i les assemblees grogues, les PAHs d’arreu del territori, els col·lectius feministes, les assemblees juvenils, etc; tots aquests no van de farol, van a per totes. Perquè que la classe treballadora, cada dia que passa esta més empobrida i això no es cap farol, es la punyetera realitat.

Sembla que el govern comença a demostrar que va de farol.

Posarem en entredit tot allò que en anys i panys hem construït colze a colze al carrer i que és la única garantia de transformar des de baix la societat? Ho posarem en entredit per a reforçar un possible farol?

Ja ni ha prou de dir que sinó s’aproven les classes populars ho passaran pitjor, hipòcrites! Que algunes de vosaltres, vau permetre que es detingués a una manifestant, quan protestava perquè havia mort una dona a Reus per no pagar la llum, mentre el dia que va venir la «onada de fred» les elèctriques pujaven el preu i vosaltres callaveu com a rates, no sigui que quan abandoneu el parlament no pugueu anar a un dels consells d’administració d’aquestes corporacions criminals.

 trileros_3

Tot això, aquesta taula que estem assegudes, en realitat és la taula d’un joc de trilers a la rambla de Barcelona, serem el clients davant del triler? O els que destapen l’estafa?

Si de debò és un moment tant, tant, tant històric, deixeu de banda les vostres quotes de poder, els vostres sòcies de la màfia i convoqueu un referèndum sense cap xantatge, allà, malgrat totes les contradiccions que ens suposarà ens trobarem, com a mínim jugant als escacs i no a un joc de trilers.

Les petites, però grans, victòries de la lluita i el Cas Bershka

26 Gen

Mires el WhatsApp i tot són ànims per la sentència. Mires el Telegram i també. Twitter, també. Facebook, també. Et truquen per donar-te força i ànims. “Però surt al carrer!”. Surts al carrer i també, et trobes a gent i et dóna ànims. Tots els ànims amb un rerefons ben clar, “sempre és surten amb la seva aquests”. Condemnades o no, ara sí que ho estem, hem obtingut tres petites i alhora grans victòries que tinc moltes ganes d’exposar, tot i que elles s’hagin sortit «amb la seva», nosaltres tenim molt a dir.

Primer, al carrer us vam guanyar de calaix, la gent sap que una part de la Guàrdia Urbana de Tarragona fa el li dóna la santíssima gana, té comportaments abusius, masclistes, prepotents, xulescs, intimidadors, i un llarg etcètera que ens recorda més als grisos que a una policia local d’una ciutat com Tarragona. Podreu mentir tant com vulgueu. Podreu anar a tots els judicis que vulgueu i fer el paperina i anar de bons. Però seguireu perdent perquè en el dia a dia, companyes vostres del cos us deslegitimen actuant com a bàrbars. Vosaltres, el dia que vau rebre la sentència vau obrir un cava, a nosaltres no ens cal. Tothom sap com actueu i a sobre un gruix de la població ho ha patit. Aquell dia vau relliscar i se us en va anar de les mans, especialment quan ens vau tancar a tres persones en un portal, i ens vau apallissar brutalment, però no heu tingut la humanitat i decència de reconèixer el que vau fer. Ja ho deia el Che Guevara que el capitalisme ens deshumanitza, fins al punt que el botxí és capaç de mentir, creure’s la seva mentida i enviar la víctima a la presó. Però nosaltres, nosaltres hem anat de cara. Aquell dia, el de 7 de gener fèiem una acció simbòlica feminista. Aquell dia fèiem política. Denunciàvem la pressió estètica. Aquell dia us vam mirar als ulls i no ens vam deixar robar un megàfon sense cap mena de justificació, ni legal, ni moral. Aquell dia tranquil·lament us vam plantar cara, i això és el que més us va doldre, us va tocar l’orgull de matxitos i vau respondre amb violència. I ara heu mentit als judicis. Heu desacreditat testimonis tant neutrals com periodistes de TV3. I fins i tot heu qüestionat que la Laia plorés durant la seva declaració. Ens heu qüestionat políticament davant d’un jutge perquè no heu tingut el valor de fer-ho amb els fets que únicament heu negat. La gent lluitadora, de carrer, ens dona ànims i felicita, suposo que a vosaltres també, que tota aquella colla d’homes culturistes (de gimnàs, de biblioteca en tinc dubtes) també us han felicitat, cadascuna plora els seus morts que diuen a Castella, llàstima que a vosaltres us uneix el salari i l’encobriment d’agressions mutu i a nosaltres el suport mutu i la solidaritat. Esperem, tal i com va dir en Lluis Llach a la cançó «Campanades a morts», que «la mentida (ell deia la mort) us persegueixi en les vostres memòries», a nosaltres ens persegueix les ganes de seguir lluitant i vivint.

Segona, malgrat tenir-ho tot en contra. Sí tot, perquè no ens creurem la neutralitat d’una justícia (en general, no d’un jutge en concret) que envia en Joan Coma a l’Audiència Nacional per dir que «per fer una truita s’han de trencar ous» mentre el Bárcenas, que ha robat milions d’euros és esquiant als Pirineus; neutralitat d’una justícia que l’única persona que empresona per la mort d’una dona a Reus (per no pagar la factura de llum) és un activista manresà; neutralitat que inhabilitarà a la Laia mentre la Rita podia anar al Senat a dormir; no, no ens creiem la neutralitat de la justícia espanyola, com no ens creiem la democràcia d’un estat demofòbic com l’espanyol, i per tant, em repeteixo: malgrat tenir-ho tot en contra, us vam asseure a la banqueta de les acusades. Allà, intranquil·les, cara a cara sense porres i amenaces. I és que això no és poca broma. És una victòria brutal, que tres policies s’asseguin a la banqueta de les acusades, i les jutgin acusades de vexacions, agressions, etc. Alguna persona, que no som nosaltres, ni les que vosaltres dieu falses testimonies, alguna -un/a jutge-, ha considerat que alguna cosa allà va passar que no és aigua clara. Tampoc en teníem proves nosaltres, però senyor agent vostè sap i recorda perfectament que va destrossar la càmera, però tot i així, allà vau seure, amb les càmeres dels mitjans que vau demanar que no us gravessin i vau tractar de mentiders, televisant que tres policies de Tarragona seien a la banqueta i que tres activistes les assenyalarien sense por. I es que ja n’hi ha prou, tarragonines, denuncieu qualsevol abús que patiu per part d’aquest cos, sense por, nosaltres estarem amb vosaltres i us ajudarem amb el que calgui, per asseure tantes vegades com sigui necessari a bèsties i intolerants que es pensen que ells són la llei.

Tercera, tenim un equip de govern que té clar que ens vol -a les anticapitalistes, les del casal, les de la CUP…- a la presó o fora del mapa. Es tant heavy que l’ajuntament demanés 2 anys de presó i la fiscal ho baixes a 4 mesos i la jutgessa a 3 mesos. Denota inhumanitat per part de l’equip de govern, denota corporativisme, denota que actua pels seus collons i en general una parcialitat astronòmica. Que un ajuntament que te el marrons a sobre la taula com: el cas Inipro i les subcontractes de la brossa, el parquing Jaume I abandonat, un mercat que a trigat més de 10 anys i encara està tancat, que intenta ser una smartcity però més aviat sembla el nou smartphone de Samsung, que te les ruïnes romanes abandonades i caient a trossos, que té una petroquímica que ho compra tot inclús l’aire que respirem, i que sobretot té el patètic però costós maldecap dels maleïts Jocs Mediterranis; un govern local amb tots aquests maldecaps, es dedica a perseguir-nos i personar-se judicialment contra nosaltres. Això es terrible, significatiu, lamentable. Feu-vos-ho mirar, perquè potser patiu mania persecutòria pro-activa. Potser que ho estem fent tant be que hem tocat allà on més els hi cou? Dediqueu els advocats a denunciar aquelles que especulen, que foten fora a gent de casa mentre tenen cases buides, que tiren benzè a l’aire lliure, que corrompen la nostra sanitat pública, que ens han venut fum amb els Jocs Mediterranis, però no a tres activistes que denuncien a la Guàrdia Urbana. No us sembla rar? A la gent sí. Heu quedat deslegitimats i no teniu vergonya.

Diuen que quan els vaixells s’enfonsen, certs animals l’abandonen primer, una responsable de l’equip de govern que ens va atacar brutalment el dia del ple, ha abandonat el vaixell, esteu caient en picat i fets com la vostra aferrissada defensa d’un cos que us té agafats pels picarols, us ajuda directament a caure més en picat. I que consti que la vostra desfeta no es la nostra victòria, altres passaran a gestionar aquests òrgans de limitat poder, i és que per nosaltres la gestió de la misèria no és pas un objectiu. En aquest sentit, el que sí que considero una victòria -la tercera-, és que ens vau intentar criminalitzar i s’ha demostrat, ara ja podeu dir pestes, al·legories a la justícia espanyola i no sé quantes pamplinades més, que vosaltres no heu anat mai a fer justícia, ans el contrari -i aquesta es la vostra victòria- heu aconseguit fer injustícia.

I per acabar, GRÀCIES, GRÀCIES a totes aquelles que vau dedicar des d’un sol segon a 6 mesos de solidaritat, amor, lluita, agitació, articles, accions, mocions, abraçades, petons i no sé, tantíssimes coses més. Quan diem que ens queda molt per fer, es cert. Però quan diem que portem un món nou als nostres cors, també es ben cert, perquè es això construir un nou món. La solidaritat. El suport mutu. L’amor de les camarades, companyes i familiars. Les discussions sobre la campanya, la construcció col·lectiva. El vostre suport durant els dos dies de judici, el vostre alè allà, els vostres correus electrònics. Tot. Tot suma. Tot es solidaritat. Tot és allò, que vosaltres no podreu destruir mai amb cap sentència. Es allò que no permetrem que és mercantilitzi. No es compra ni és ben. Perquè no pertany a un o una, es col·lectiu, de totes, i entre totes ho hem construït. Es la tendresa dels pobles. I com va dir Vicent Andrés Estellés, nosaltres ja fa temps que «després d’un silenci estricte, caminem decididament». I quan és camina decididament hi ha repressió per part de les que van imposar el silenci, i quan hi ha repressió, hi ha solidaritat; gràcies de tot cor, la lluita no para, ans el contrari continua.

Diàlegs conformistes (II)

5 des

“- Sabies que hi ha un país que totes vacunes infantils que es proporcionen durant tota la vida són gratuïtes?

Sabies que la sanitat en aquest país, és gratuïta i universal, incloent-hi totes les rames de la medicina com odontologia, oftalmologia, psicologia i psiquiatria? I -per posar un exemple- sabies que 50 preservatius valen 0,02€, ja que estan subvencionats per l’estat?

Sabies que el transport públic val 0,01€ el viatge urbà? Que els museus i cines valen 0,17€? Els teatres 0,34€?

Sabies que la factura de la llum val 0,34€ al mes? Que el gas en val 0,17€?

Sabies que tota l’atenció veterinària es gratuïta i les vacunes animals costen 0,17€?

Sabies que la esperança de vida és de 79,24 anys?

Sabies que l’alfabetització de la població és del 99%?

Sabies que el sistema d’educació és totalment públic, des de preescolar als post graus universitaris? Quaderns, llibres, llapis, gomes d’esborrar, regles, instruments musicals, tots són gratuïts?

Sabies que té onze milions i mig d’habitants i onze mil instal·lacions esportives arreu del país? I la matricula per a participar de les instal·lacions val 0,17€ l’any?

Sabies que l’operació de canvi de sexe és totalment gratuïta? Sabies que l’avortament és legal i també es totalment gratuït?

Sabies que hi ha eleccions cada 5 anys i amb un 90% de mitjana de participació? Que la democràcia és directa i amb llistes obertes ja que és vota a persones i no a partits que després decideixen per tu qui et representarà?

Sabies que tots els llibres editats són subvencionats per l’estat? Que hi ha 65 escoles d’art en tot el país?

Sabies que segons la oficina de la ONU contra la droga i el delicte, és un dels països del món amb la menor taxa d’assassinats?

Sabies que segons Fons Mundial per a la Naturalesa (WWF) és l’únic país que compleix els mínims per a la sostenibilitat ecològica? Sabies que és garanteix que les platges i els paratges naturals no siguin devorats per l’especulació?

Sabies que cap persona és pot quedar sense casa, que l’estat garanteix el dret a l’habitatge? I els desnonaments estan prohibits?

Sabies que hi ha xec nado, on l’estat subvenciona els bolquers, biberons, etc, i fins i tot, si hi la possibilitat, ampliar la casa per a construir l’habitació del nadó?

Sabies que el 54% dels pressupostos estan destinats a serveis socials?

Ho sabies tot això? Eh? Company? Ho sabies?

+ Doncs no pas, no ho sabia.

– I que en penses? Que n’opines d’aquestes dades?

+ Doncs que quan siguem independents m’agradaria ser com Dinamarca. Es un tot referent. Un país normal. I amb aquestes dades encara m’hi reafirmo més.

– Però tio! Que no és Dinamarca!

+ Be, qualsevol país nòrdic, jo que sé!

– Però és que no és un país nòrdic, de fet es climatològicament tot el contrari, un país caribeny.

+ Hahahahahaha!

– No és broma, de debò, el país del que parlo és Cuba…, les dades que esmento són de Cuba.

+ Cuba… pff, pe.., però… que va paio, d’on ho has tret això? Segur que d’algun mitjà digital proCastro que ni els cubans poden visitar…

– Doncs són dades de la OMS, la ONU, UNICEF, Banc Mundial, WWF, UNODOC i dades públiques del govern Cubà, pots buscar-ho per internet des de la típica Viquipèdia o el Google fins a les webs dels organismes internacionals…

+ Va calla, sempre exagerant, a més a més, ja que compares anem a comparar amb la complicada però bonica vida d’Europa. Tenen Iphones? Bon internet? Varietat de coses com aquí als supermercats? Abundància? Cotxes decents? Eh? I encara més, poden votar a partits com es fa en una democràcia? Tenen llibertat? Perquè marxen, si poden, la illa? Poden sortir de la illa i viatjar on vulguin? Dius només el que t’interessa, que a sobre deu ser fals. Però encara més, ja n’hi ha prou, sempre parlant de política, no veus que això fa que la gent es discuteixi? Que ens dividim? Que més dóna el que passa a Cuba o al noseonestàn, prou en tenim aquí en voler decidir i que no ens deixin. Fem una altre canya? Què faràs demà? Vindràs o no al final a veure les motos? Ja has vist la nova moto del suec? La carrera estarà més que emocionant”

index

Es evident que se’m podrà dir que en certa manera faig demagògia, a la primera part de l’article vaig escollir allò que em sembla aberrant del model capitalista que tenim a “occident” i part de l”’orient”. Es evident que avui he escollit, amb el meu criteri, allò que hem sembla molt positiu del sistema socialista cubà. Òbviament que es podrien escollir altres dades, o imatges o fets que passen o han passat a Cuba i que serien criticables i fins i tot punibles. És més, tot allò que no hem va quadrar massa, ja ho vaig criticar en un article sobre l’experiència que vaig tenir el plaer d’experimentar a Cuba aquest estiu*.

I a sobre, penso que establir el debat, tal i com he fet (i s’ha fet des de la vulgaritat dels mitjans i a sobre obviant veritats), únicament en comparacions, és com a fluix i historicista. Però, per que se m’entengui, no vull caure en un debat sobre “el que és millor o pitjor” o el “on estan millor o pitjor les persones”, ja que aquest debat té un elevat component subjectiu i al cap i a la fi, cada sistema ja se n’encarrega -manipulant en alguns casos i en altres casos no- de que les persones només ens sentim “be” amb allò que tenim “allà on vivim”, o que allò què on vivim necessitem sigui necessari universalment. A més a més, la influència del mode de producció capitalista és totalment condicionant en aquest procés d’avaluar “que es millor”. Avui en dia, quan anem a fer comparacions entre models econòmics, no és casualitat que el primer que ens vingui al cap a l’hora de comparar siguin mercaderies i no els serveis bàsics, socials, etc. Ens sobta més un cotxe del 1950 viatjant per la illa de Cuba o unes vambes “antiquades”, que no pas que es tingui un dels millors models sanitaris del món; de fet, lo del cotxe o les vambes ja ho sabíem, i en canvi la qüestió de la sanitat ens sona a pamflet procastrista.

Es per això que penso, que errors i encerts a banda, no oblidats, sinó a banda, hem d’elevar el debat. Hem de treure’ns la boira que fa que tot ho valorem de forma mercantilitzada i intentar portar la conversa al plànol més ètic, no per això idealista o moralista.

Quan fem aquest pas i anem a mirar a qui beneficia un o altre model econòmic i a qui no. Llavors cal filar més prim, ja que s’han d’acceptar certes premisses, com: que hi ha classes; països opressors i oprimits; països pobres i rics; països imperialistes i colonitzats; dintre d’un país també hi han interessos oposats per classes, etc. Si no les acceptem, no podrem ni parlarz la nostra serà una conversa de besugs. Ara, quan acceptem aquestes disjuntives, o en definitiva aquestes contradiccions; haurem d’assumir dues coses bàsiques. La primera és preguntar-nos, “a qui beneficia cada part de la contradicció?”. I, com a conseqüència, la segona: fem el que fem prendrem partit, la neutralitat és una il·lusió, per tant «amb qui anem» fent el que fem i pensant com pensem?

I ara, fent un exercici històric ben senzill i mirant la lògica capitalista de la història des del SXVIII fins avui en dia, podrem veure que el sistema que ens envolta és d’una determinada naturalesa, aquesta és depredadora, especuladora, “democratitzadora”, “occidentalitzadora”, bel·licista, etc. Algunes diran que no es així, d’altres que només pot ser així, algunes altres que es degut a una mala gestió i unes poquetes que es genètic al propi sistema, sigui el que sigui, fins ara questa ha estat la lògica imperant. Des de Napoleó a Obama. Des de la guerra d’independència Cubana a la del Vietnam. Des del crac del 29, Hitler i la IIGM a l’augment del neofeixisme i la crisi actual. Des de Sakes-Picot a el trio de les Açores. Des de l’imperi colonial Belga al genocidi hutu/tutsi. Des l’execució de Ferrer i Guàrdia als 638 intents d’atemptat contra Fidel Castro Ruz. Des de l’alfa del capitalisme fins ara mateix; aquest, sempre ha estat beneficiant a unes i no a unes altres. I aquestes altres, tot allò que han rascat dels privilegis de les altres i ho han sumat als seus drets, ho han fet lluitant, batallant i plantant cara, trencant ous a cada truita que s’ha fet.

I tornant a allò que ens ha portat a aquest article, a qui beneficia el model Cubà? Als països pobres, oprimits i colonitzats? Als països opressors, rics i imperialistes? A la burgesia, les grans corporacions mundials, els seus lobbys i els grans terratinents?; O, a la classe treballadora, les classes populars, els pobles indígenes i els petits agricultors? A qui? Al 1% d’homes que controlen el 99% de la riquesa mundial? O a l’espècie humana i al planeta terra? Sols, com ja he dit abans, fent-nos aquestes preguntes i prenent partit conscient per una de les dues parts, obviant per un moment tot gris existent, sols així, podrem avançar en el debat sobre el model cubà, que no és cap altre, que el debat sobre quin model polític, econòmic, social, cultural, etc; beneficia a la gran majoria de la població mundial i a la vida en totes les seves vessants.

En aquest sentit animo a la resta a debatre i a prendre partit. I a totes nosaltres a pensar críticament i revertir allò que tant ens han dit una vegada rere l’altre que: “pensar -bé- és dolent”. Ja que com va dir José Martí, hem de ser “cultos para ser libres”. Sinó ho fem, mai podrem tenir un debat ordenat sobre Cuba o sobre quin model econòmic ens beneficia a la majoria. L’altre dia a la COPE entrevistaven un dissident cubà. A mitja entrevista els de la COPE li diuen a l’home si hi haurà a partir d’ara llibertat econòmica i individual a Cuba. L’home -que ja s’havia mostrat molest amb el to dels entrevistadors- respon “qué libertad!” com deixant entendre que el concepte és prou relatiu i que s’ha de contextualitzar. Els de la COPE li diuen “si mira, ahora vamos a debatir sobre el concepto libertad”, i el cubà diu “pos venga, hagamos-lo, vamos a elevar la conversa”. A això hem refereixo. A no deixar-nos portar pel sentit comú i sí pel crític. A no donar per fet que existeixen conceptes que són universals i ahistòrics. A posar els punts sobre les “is”, i un cop fet, posem-nos a debatre, a debatre i sobretot a construir, que de tertulianes, opinòlegs i converses cerveseres on te la raó qui més crida i te la tita més llarga ja n’és ple el país.

Evidentment, jo ja he pres partit i per això, malgrat els grisos existents, que s’han d’estudiar, criticar i mirar de remeiar en un futur gens llunyà, defensaré el socialisme cubà com a referent històric, actual i en procés. I no pas com un punt de partida, sinó que és bastant més que això. És un exemple real que un altre món és possible i una demostració diària de que malauradament no és que sigui possible, sinó que és necessari.

*http://espaifabrica.cat/index.php/internacional/america/item/1049-a-cuba

Diàlegs conformistes (I)

29 nov

«- Sabies que l’altre dia una dona gran que havia treballat tota la vida, no tenia suficients ingressos per a pagar-se la llum? Sabies que havia d’encendre espelmes per a veure’s-hi? Sabies que es va dormir, es va incendiar la seva casa i va morir? Sabies que l’únic detingut en tot això va ser un activista que protestava pel que havia passat?

Sabies que unes persones que van ocasionar una baralla en un bar a altes hores de matí, van ser acusades de terroristes i se’ls hi vol aplicar la llei més dura, que es l’antiterrorista?

Sabies que el partit que governa, com a mínim està en 60 trames de corrupció i que la corrupció política a l’estat ha suposat un robatori de 7.500 milions d’euros?*

Sabies que uns policies van tancar a tres persones a un portal i els van apallissar brutalment? Saps que només havien pintat amb guix al terra, i exigit que se’ls hi tornés un megàfon? Saps que per això l’ajuntament els demanava 2 anys de presó a les que van rebre la pallissa?

Sabies que hi han persones que porten més de 40 anys treballant d’autònoms, en negocis “de tota la vida” que poden tenir més 75 anys, no és podran jubilar fins als 65 anys i que rebran un pensió irrisòria que ben just en tindran per viure?

Sabies que a les persones que venen de la misèria absoluta, en barca durant més d’un mes, creuant el Mar Mediterrani, famolenques i malaltes, se les tanca en un centre d’internament, que funciona com una presó i seran deportades al seu país?

Sabies que en temps no molt llunyans, va haver-hi una dictadura i que les més de 50000 mortes, provocades per la guerra d’aquesta dictadura encara estan en foses comunes, tirades en cunetes, i el partit que governa no ha fet ni un gest per a reparar els danys morals, i ni tant sols ho ha condemnat?

Sabies que l’antic dictador va posar a un rei, que ningú el va votar, que te una fortuna enorme, que s’ha dedicat fer negocis pel món i a caçar elefants en el seu temps lliure? Sabies que va estar més de 35 anys al poder gràcies al dictador? Sabies que quan se’n va cansar, va nomenar a dit al seu fill? Sabies que la seva família està involucrada en casos de corrupció?

Sabies que s’implantaven pròtesis de genoll caducades totes etiquetades fraudulentament per ocultar la data de caducitat, a pacients perquè hi havia un conveni acceptat amb tractes de favor entre membres de l’administració pública i l’empresa que posava les pròtesis defectuoses? Sabies que això ha suposat que desenes de pacients ara s’hagin d’operar de nou, més el mal físic que suposa això?

Sabies que estudiar una carrera val uns 2000€ com a mínim? I un màster/especialització, uns altres 2000€ com a mínim?

Sabies que el president durant més de 20 anys d’una regió de l’Estat, estimat per moltes i gran exemple, evadia diners a un paradís fiscal que hi ha just a la frontera? Sabies que el seu fill -i part de la seva família- també està involucrada en casos de corrupció?

Sabies que l’oftalmologia, la fisioteràpia, la psicologia, l’odontologia i la psiquiatria; són rames de medicina majoritàriament privades que no entren per la seguretat social?

Sabies que a l’any 2015 a l’estat un 22,1% de la població estava al llindar de la pobresa?**

Sabies que el transport públic ha augmentat el doble en 10 anys?

Sabies que portem 90 dones assassinades, en que va d’any, a l’Estat?

Sabies que no hi ha cap gran mitjà de comunicació, a tot l’Estat, que sigui independent, ja que tots pertanyen a macro lobbys empresarials, bancs i asseguradores?

Sabies que si no pots pagar la casa on vius, te’n vas al carrer tal qual, sense cap mena d’escrúpol i sí t’hi resisteixes venen matons de l’estat (i fins i tot privats!) a fotre’t fora per la força?

Sabies que hi han més 500 preses polítiques a les presons de l’estat? Algunes amb malalties terminals?

Sabies que el Govern, president al capdavant, va muntar un grup armat terrorista i il·legal, per tal de cometre assassinats? Sabies que feia desaparèixer els cadàvers i els enterrava amb cal viva en descampats?

Sabies que l’Estat cada cop prohibeix més les possibilitats d’avortar, i en canvi cada cop és retalla més en tot allò que afecta a la maternitat, i a sobre la jornada laboral cada cop és més incompatible amb la conciliació familiar?

Ho sabies tot això?!!?!?

+ No, no ho sabia.

– I, que en penses?

+ Que…, què en penso? De que, de tot això?

-Si, si…, de tot això.

+ Doncs penso que ja està be que s’hagi mort Fidel Castro. Llàstima que hagi estat al llit. Però ja està be. Quina merda de vida els cubans. Quanta misèria que hi ha a la Cuba castrista. Els supers sempre estan buits. A veure si un cop mort, per fi, el poble cubà pot esdevenir lliure d’aquest maleït règim. I ser com nosaltres a l’estat Espanyol, o a Europa, o la futur Catalunya independent, que vivim en un estat de dret, demòcrata (malgrat no ens deixin votar, però ja ho arreglarem) i amb igualtat d’oportunitats. Un estat on tenim llibertat. On som persones lliures que podem moure’ns. I para ja de parlar de política, que m’estàs taladrant tio. Per cert vas veure ahir el futbol?»

índex.jpg

En fi, una mica de pensament crític no ens vindria gens malament. Però clar, la gent es manifesta per qui ha de guanyar el programa Gran Hermano. Voten a Rajoy, CDC o al PSOE, tot i tenir més trames de corrupció que propietats té la quinoa. I en fi, si el Barça, el Madrid o l’Espanyol o qui sigui que adorem, guanya el partit ja som més que feliços, per tant anem-ho a celebrar! I en general, «que visca nosaltres i que morin els altres (total, si moren no anirà amb nosaltres, ni serà culpa nostra, sinó que serà culpa de Fidel o Chavez, o dels moros, o dels negres o dels xinesos que són tots iguals)!»

* Fonts: http://www.elconomista.es i Wikipedia.org (annexo: Casos judiciales relacionados con la corrupcion política).

** Dades del web del IDESCAT.

7 de gener de 2009: el “Cas Bershka” no és un fet aïllat.

29 nov

Octubre de 2016, som al Ple de l’Ajuntament de Tarragona: la CUP presenta un moció demanant que l’Ajuntament es retiri de l’acusació particular en el Cas Bershka. La CUP defensa la moció amb fermesa. ERC i ICV voten a favor de la moció. PP, C’s, Unió i el PDECat (no es nou que aquelles que volen un «nou» estat d’Europa, utilitzin mètodes vells per mantenir-ho tot lligat i ben lligat). Tots quatre van votar a favor que l’Ajuntament es personi i ens demani dos anys de presó. Res de nou.

Parlarem, però, del PSC, sucursal PSOE que ja ha pactat amb el PP sense cops d’estat interns. El PSOE, partit criminal des del GAL, el SÍ a l’OTAN, l’heroïna o Roldán, fins a la reforma de les pensions, el rescat a la banca, el cas Pretòria, el cas Innova o Inipro. Tampoc podriem demanar la lluna en un cove. Però hi van haver dues afirmacions del l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que em van semblar molt fortes i que a més a més van demostrar que el poder del sindicat de la Guàrdia Urbana —ASEMIT— és tal que controlen inclús certs posicionaments de l’ajuntament, especialment aquells que tenen a veure amb la Guàrdia Urbana. L’alcalde exactament va dir que: «Jo i l’ajuntament, defensarem SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE la Guàrdia Urbana», i que «la Guàrdia Urbana actua SEMPRE de forma exemplar». Alerta, que un és esclau de les seves pròpies paraules, però vivint en l’amnèsia col·lectiva que vivim, l’home ho diu i es queda tan ample, ell sap que demà possiblement ja ningú no se’n recordi. Nosaltres sabem que aquestes paraules se les haurà de menjar —algun dia o altre— amb guarnició i, aquell dia, nosaltres li ho recordarem. Però, per si falta molt per aquell dia —que no ho crec—, li ho començaré a recordar.

Les encausades del Cas Bershka som activistes polítiques, i fem política, política contrària a l’ordre establert. Per tant és evident que l’Estat utilitzarà tots els mitjans, per a reduir-nos a humanes felices amb els nostres Iphones i salaris de 600 € al mes. Ho farà amb presó. Multes. Inhabilitacions. Porres i repressió. Però quan parlem d’exemplaritat, d’actuar amb exemple, hem de parlar de proporcionalitat, tant per part de la policia a l’hora d’actuar, com per part de l’ajuntament alhora de multar. Ser exemplar és ser proporcional. És, no ser un matxito masclista. És, en definitiva, una actitud ètica. Ètica i exemplaritat, és allò que no pots demanar a aquelles que defensen ordres criminals i actuen per la força encara que l’interlocutor demani diàleg. La força de la raó contra la raó de la força.

Però l’acció del 7 de gener davant del Bershka, el motiu pel qual s’ha personat l’ajuntament. No és un cas aïllat d’«exemplaritat», tant per part de la Guàrdia Urbana, com per part de l’Ajuntament.

L’any 2005, jo i un company, estàvem enganxant amb cola un cartells vora les 12 de la nit. Apareix la GU. Ens retenen dins d’un portal d’un negoci. Ens amenacen. I el meu company acaba de genolls al terra amb l’escombra plena de cola a un pam del clatell. «Te vamos a empapelar la espalda» deien els bèsties. La meva motxilla amb coses personals meves va ser confiscada i mai més vista. Llavors no érem suficientment valents per a denunciar-ho, ara ho diem amb el cap ben alt. Des de llavors, però, sabem com les gasten. Aquesta es una actitud «exemplar», senyor Ballesteros?

Any 2008, el company Franki de Terrassa és condemnat a pena de presó per despenjar una bandera espanyola (us sona, això, processistes?). La societat organitzada respon. A Tarragona també. I una munió de col·lectius surten al carrer. Fan més de 120 pintades. Es posen cadenes a l’avinguda Andorra i es fan murals. Ens agafen a tres companyes per la nit i ens porten a comissaria (no ens detenen, ens hi porten, ens fan un ensurt, un segrest exprés). Un cop allà ens deixen anar frases com «tal dia a la 1 del migdia eres allà posant tal adhesiu», allò del plan «que us vigilem eh?». I ens porten a judici per haver fet UN mural. L’expedient que la GU proporciona als jutjats és demolidor. El tinc encara i justament escrivint l’article el llegeixo. En un mateix expedient hi posen: l’ocupació de dues cases, una al carrer de les Peixateries Velles i l’altre al carrer del Portal dels Àngels (sí, sí, res a veure). Ens acusen de totes les pintades, totes, unes 130, tres persones en una nit, o sigui a unes 15 pintades per hora. Ens acusen també als tres de posar les cadenes a l’avinguda d’Andorra. De fer els murals. Tot això ho vam fer nosaltres tres. Supermans. Per sort, el jutge, amb un exercici de seny, se centra amb el tema en qüestió: un sol mural. Som jutjats i fem dos dies d’arrest domiciliari per UN SOL MURAL. Es una actitud EXEMPLAR, senyor Ballesteros falsificar expedients i engrossir-los per a criminalitzar tres persones?

Any 2009, i què dir? El cas Bershka. Acció simbòlica contra la pressió estètica. Érem 15 persones, 20 segons l’organització… 10 segons la GU. Ah! No, no, aquest cop no, hi havia les masses segons la Guàrcia Urbana, tot sigui una mentideta com aquesta.

Pintem amb GUIX al terra. Ve la Guàrdia Urbana amb to xulesc. Ens entren al Bershka. Ens treuen fora. Ens intenten confiscar el megàfon. Demano que ens el tornin. M’agafen pel coll. Més patrulles. Més violència. Puntades de peu voladores —podeu mirar el vídeo—.

Surto del merder muntat per la policia. Un guàrdia que anava rapat em veu. Em tira al terra i m’entra en un portal estirant-me pels cabells. M’entren a socórrer la Laia i el Diego; ell fotografia el que passava allà dins. Em deixen tirat i el guàrdia rapat va a per la Laia que havia cridat al policia que em deixés anar. La tiren al terra i l’apallissen mentre criden que és una filla de puta. Puntades a les costelles. Estat de xoc. Plors. Canvi: ara, a pel Diego. «Dame la cámara», bufetada, «dáme la cámara», bufetada, dit al nas, lentilla pels aires i posterior pèrdua de visió. Càmera pels aires, la xafen. Agressions i atemptat contra nosaltres.

Una policia en estat de xoc —ella era Mosso d’Esquadra— al terra veient la barbàrie. Un guàrdia dient «si no anés amb uniforme que ràpid ho solucionaria», tot tocant-se la porra i la pistola. Ens detenen. Detenció il·legal. Informes mèdics a l’hospital. Anem a comissaria i posem totes les nostres pertinences en una bossa negra tancada amb una brida. Solidaritat al carrer. Aconsegueixen treure’ns quan portàvem vuit hores de calabós. La bossa del Diego amb les seves pertinences és oberta per la força, la càmera trencada hi és, la targeta amb TOTES les fotos NO. Destrucció de proves.

Expedient de la Guàrdia Urbana; torna a ser demolidor. Hi surt tota la nostra vida militant, cada cop que la policia ens ha identificat hi surt allà, no aporta res, senzillament ens criminalitza. Ens acusen d’«organización ilícta que comete acciones independentistas» i una munió de coses més que és per esgarrifar-se de por. Mentides i més mentides. Falsos testimonis. I a partir d’aquí ja no cal entrar més en detall, les declaracions hi són i la nostra memòria encara hi és i sap què va passar. Però segons el senyor Ballesteros, aquesta és una actuació EXEMPLAR. I nosaltres uns vàndals, vulgars antisistema i com no: mentiders.

Primer de Maig de l’any 2009. Llancem pintura a la seu de la CEPTA (la patronal), és un acció simbòlica. La GU va gravar tota la manifestació. Només jo vaig tirar pintura. Però tres vam anar a judici. Les altres dues ni tant sols estaven davant de la CEPTA quan va passar això; les dues, però, eren casualment militants polítiques. El jutge va veure que no tenia consistència l’acusació a les altres dues persones i les va treure del cas. És, el fals testimoni, i portar DUES PERSONES a judici una actuació EXEMPLAR senyor Ballesteros?

2010, entre el mes de gener i el mes de juny acumulo la no petita xifra en multes de: 5475 €. En tinc proves de totes. Espero i no desitjo que totes les enganxen cartells de discoteques o festes a pubs, les que reparteixen octavetes d’una nova òptica, posen adhesius de «cerrajeros 24h», siguin per desgràcia i, com a mínim, cosits a multes com jo, militant polític. Si no és així, permeteu-me dir que «fa olor de socarrim tot plegat».

Les faltes lleus i greus van ser:

  •  Enganxar cartells en dues ocasions, 500 € cadascuna, o sigui 1000 €.
  •  Cridar la nit de carnestoltes —que hi havia xivarri per tot arreu— que tractessin be el meu company quan la GU el detenia il·legalment per estar en una festa a una casa ocupada per col·lectius polítics. Haver de passat la nit fotut i de comissaria en comissaria per saber on és, que en una d’elles un guàrdia urbà et digui «tu ets un pallasso» davant de tots els teus col·legues, tot això a mi em va suposar 1.300 € de multa. Al meu company una nit al calabós, un judici on se li demanava presó i uns mesos de mal tràngol.
  • Tirar papers al terra d’adhesius que criticaven els ajuts a bancs i caixes del senyor ZP, 1.125 €.
  • Repartir el periòdic La Bicicleta, on en portada denunciava la multa anterior de 1.125€. Llibertat de premsa? 800 €.
  • El dia 30 d’abril a les 17 h, just abans del primer de maig, em van parar i multar perquè sí, al·legant que «havia escopit al terra»: 250 €.
  • 18 de juny. La Guàrdia Urbana torna a detenir el mateix company i militant, una vegada més de nit. Deia que els havia xiulat quan passaven per davant de la porta d’un pub. El motiu de la detenció va ser estripar la multa, que per la cara de militant, li volien posar de 1.000 €. A ell se’l van endur cap a comissaria amb una detenció bèstia, tal com un troglodita faria. Jo vaig ser acusat de falta greu segons l’ordenança cívica. Tot estava molt ordenat, però per desgràcia i per culpa meva, tot va quedar desordenat. Vaig protestar per la detenció i amb això em va caure: desordres públics, 1.000 € de multa. A la detinguda de nou una nit al calabós, un judici on se li demanaven 4 anys de presó i un bon mal tràngol.

Totes i cadascuna de les multes les vaig recórrer, vaig haver de molestar-me i perdre el temps en solucionar allò que se m’havia imposat per una arbitrarietat política. Altres companyes van rebre també multes desproporcionades. Totes les vaig (i vam) recórrer i al cap d’esperar bastant, totes les vaig guanyar, ja que era evident que en cadascuna d’elles hi havia punts d’arbitrarietat i irracionalitat —o sigui, de mentida—. Com es podia preveure, qualsevol funcionària de l’«empresa» Base amb dos dits de seny (o sota les ordres d’algú altre) les arxivaria. De fet, sempre hem defensat que davant de qualsevol abús d’aquests tipus, s’ha de recórrer la multa, ja que la possibilitat que sigui arxivada és alta, sovint solen ser acusacions irreals, això sí, solen fer passar una mala estona (o uns mals mesos). Però recórrer és un dret, que quan no utilitzem legitimem la impunitat institucional.

Ara em dirà, senyor Ballesteros, que «la llei és la llei», i que, bé, «que és una mera casualitat que sempre ens toqués a nosaltres». Clar, que cada cop que em multaven o paraven els agents em deien «Santi» o «senyor Fortuny» abans d’entregar el DNI, quina casualitat. Quan marxaven reien, com dient «te jodes». I si ens els creuàvem i anàvem sols ens intimidaven amb la mirada. Clar, són casualitats tot. O encara més, sóc jo, que sóc un delinqüent. Tot i que La Polla Records ja deixava clar que «delicuencia es todo aquello que os puede quitar el chollo» i per mi La Polla te molta més credibilitat que la Guàrdia Urbana i vostè mateix. Tornant a la pregunta habitual. Es una actitud EXEMPLAR, senyor Ballesteros, cosir a multes a una —i a moltes més— ciutadana pel sol fet de militar en organitzacions anticapitalistes? I inventar-se la majoria d’acusacions?

Podria allargar la llista i avorrir-vos més encara, paro aquí, dit això, faré tres reflexions per acabar l’article.

La primera és que podria semblar que vaig, o anem, de víctimes. Podria, però no. No vull transmetre pena o llàstima, ràbia sí. No. No es qüestió d’anar de santets. Com en Joan Coma pensem que per fer truites hem de trencar ous —o tirar-los a la CEPTA—. No va per aquí la cosa. La cosa va de denunciar públicament sempre allò que considerem injust, que no està en contradicció —senyor Alejandro— en assumir fins a les últimes conseqüències. I els abusos i la exemplaritat de la Guàrdia Urbana no són una excepció. Sabem que els abusos per part de la Guàrdia Urbana sobrepassen la persecució política que hem patit i sabem que són habituals. De tant en tant alguna valenta —com la noia que fa uns dies denunciava un comentari vergonyosament masclista i sexista per part d’un agent d’aquest cos— ho fa públic, o grava alguna bestiesa, i nosaltres som aquí per a denunciar-ho, per a fer front comú contra els abusos de la Guàrdia Urbana. Perquè no cal que coincidim en les nostres ideologies —socialdemòcrates, demòcrates, reformistes, socialistes, anarquistes o senzillament persones despolititzades— per a denunciar allò que no podem tolerar, i és que els cossos de «seguretat de l’estat» locals o estatals, cometin sistemàticament abusos de poder i es pensin que elles són la Llei. No. Hem de dir prou, que això és intolerable i s’ha d’acabar. Per tant, tarragonines, comencem a fer públic qualsevol abús que patim, només així, els podrem aturar.

La segona, és una reflexió positiva. I és que això, a més a més, de poc us ha servit. Perquè a uns dies del judici i d’haver passat les mil-i-una putades per part de la Guàrdia Urbana: som aquí. Valentes. Sense por. I disposades a defensar la veritat. Tenim memòria i no oblidem. No ens heu parat. Es pot dir que es una petita victòria. Victòria de la convicció. I a sobre som més tot i perseguir-nos dia sí, nit també. Hem crescut, i estem alegres, no ens feu por, malgrat haguem sentit les vostres mans en les nostres carns. Ens feu pena i vergonya. Perseguiu els que tanquen hospitals, corrompen la política i malversen fons públics, o tiren benzè a l’aire lliure amb total impunitat; feu-ho i llavors vetllareu per la nostra seguretat, fins llavors, seguirem estant uns al banc dels acusats i els altres al dels acusadors.

I la tercera, i acabo, direu que tot això que dic es mentida. Que sóc un demagog. Que exagero. Que menteixo. Però llastimosament no, no menteixo. Però de fet, aquest debat és secundari. El temps no el perdria en aquest article si tot fos mentida, de debò, seria al bosc collint bolets ara mateix, però repeteixo, és secundari. Perquè la clau de tot plegat és un debat ètic. Un debat sobre quin és el vostre nivell de cinisme. De vulgars mentiders. Perquè vosaltres teniu la capacitat de generar hegemonia discursiva, tenir els mitjans suficients per a dir i repetir mil vegades una mitja veritat o una mentida i que cali en l’opinió pública. Podríeu ser honestos, però no us convé. Vosaltres fareu el que més us beneficiï, i la majoria us seguirà fent cas. En el plànol ètic, en canvi, perdeu. Tocats i enfonsats. I no vull ser moralista, tot i que en aquesta part ho sembli. Dormireu tranquils demanant penes de presó a persones que van ser brutalment apallissades pels vostres lacais i ho sabeu? Podreu fer l’amor i estimar, tot i saber això? Com us mengeu una fideuada de 25 € el cobert, sabent que el vostre cos policial va fent comentaris masclistes pel carrer sense que us ofegueu amb les gambes de Tarragona? No ho sé. Suposo, que com ja he dit sou ultra cínics o encara pitjor, us creieu tot el que dieu, i heu fet de la veritat mentida i ja està. Nosaltres, en canvi, inhabilitats o no, entre reixes o no, embargades o no, dormirem, follarem, farem l’amor i estimarem, i menjarem fideuades populars de 5 € el cobert amb la consciència, pel que fa al totes les acusacions esmentades, molt tranquil·la.