Serem il.legals o no serem

Serem il·legals, o no serem. Cada dia hem sembla més i més sorprenent aquesta creença que encara moltes tenen en que serà possible aconseguir la independència per via legal, o acabar amb el masclisme o… i s’entesten a que sí o sí hem d’aconseguir els nostres objectius per la via legal, i totes cap a la via legal!, I totes a defensar consultes legals! I totes a fer candidatures legals, que es presentin en un determinat sistema legal!, I totes a defensar que com a bones ciutadanes hem de pagar l’IVA, la llum i 15000 coses més. I totes a, a, a… defensar tot allò que malauradament sempre critiquem, a defensar-ho acriticament, a defensar-ho cegament… En veritat tot això és una barbaritat, i es fruit de com a arrelat el legalisme a les nostres venes, es fruit de “com de malament pensem”, es fruit d’una zombificació terrible, però per això estem aquí, per a dir la veritat. El cas es que hi han dos motius de pes que ens haurien de fer reflexionar per arribar a la confirmació de que la via legal es vomitiva.

1) Que és la via legal? A què és refereix? Fàcil, la via legal només és una, la que segueix al peu de la lletra la llei, a l’estat que ens han imposat emana de la constitució (que no del poble), i aquesta del dret burgés. I aquest es masclista, imperialista i capitalista. Jo soc feminista, internacionalista i comunista; per tant res tinc a veure amb aquesta. Aquesta llei que pretenem seguir o complir, és la llei que permet desnonaments, acomiadaments, tortures a les presons, corruptes al carrer i retallades en tot lo públic. Hem de complir-la? Hem d’acatar-la cegament? No, no i no. Tenim el deure revolucionàri de desobeir-la, de robar a l’estat sense vergonya, de perdre la por a robar a les grans superfícies, de cometre “desacatos” continuadament a l’autoritat, de dir “sí” als seus “no” legals, de plantar cara al carrer amb barricades de containers cremant, de cremar bancs, de fer assemblees a la plaça per dir que amb CiU o amb ERC o amb ICV o amb ANC, no anem enlloc, perquè són part d’aquesta macabra llei que tant he criticat, no és que en siguin part com totes les que hi participem, sinó que en són part perquè s’abracen a aquesta com a única via per a canviar les coses, interpretació radicalment diferent a la nostra. Per tant: èticament no podem estar d’acord amb la llei i com a conlusió toca desobeïr-la.

2) La llei no l’hem fet naltros, l’han fet homes comprats per la burgesia (o directament burgesos) i espanyolistes (ja siguin “de corazon” o botiflers). Quina mena de persona inútil que té com a únic objectiu perpetuar-se en la cúspide del poder, faria una llei que en ella mateixa es contemplés la seva pròpia destrucció, aniquilació o la mínima possibilitat de canvi cap a una altre cosa? No hi ha capitalisme sense classes, no hi ha patriarcat sense masclisme i no hi ha imperialisme, sense imperis; ergo no hi ha llei burgesa sense explotació capitalista, imperialista o masclista. Es precisament per això que la llei no és autocambiable, i és com un búnker, de fet només pot ser així, com per exemple les normes de parxís, algú s’imagina matar fitxa i avançar 17 caselles? No. De fet, fer-ho és desobeir les normes, o altrament dit: fer trampes, i el trampós està mal vist; tot i que que per governar s’han de fer trampes i de fet se’n fan des del poder dia sí nit també. Els que van fer la llei (no ja la constitució, sinó el dret burgés) la van fer pensant en seu propi cul, en res més, tota millora que aquesta contingui és únicament deguda a la lluita, a la lluita de classes, a la desobediència fins a les últimes conseqüències per part d’una classe, desobediència a acatar les barbaritats de l’altre, no és pot ni concebre una sola coma de la llei burgesa que ens beneficiï, sense la lluita, apel·lar a les bones intencions dels que ens governen és viure en el món de Disney, i totes sabem que en el món de Disney els elefants parlen, les dones només són “floreros” i els miners van a picar sota terra tot el dia contents fent saltirons. Si ara alguna creu que estic sent esquerranós, infantiloide, anarquista o radicaloide, li dic sincerament, que pitjor es aplaudir al desgraciat del Mas el dia del concurs de castells, donar-li les gràcies en una concentració; aplaudir reiteradament el seu fals heroïsme quan simplement està fent (per cert molt bon intèrpret) el que lliurement es va comprometre a fer, però també li dic que ser possibilista, legalista o reformista sí que és greu, perquè es interpretar la realitat de la pitjor manera possible: la idealista. Fart d’estampar-nos contra una paret indestructible, apostem per la lluita, per la il·legalitat, per la combativitat, per a posar-nos la samarreta vermella de l’Ovidi i sortir al carrer amb un llibre del Che, Lenin, Marx o de Rosa de Luxemburg (o de tantes altres!) a una ma i una pedra (de moment) a l’altre ma. Per sort, l’anàlisi marxista ens ensenya que és tant important l’estudi d’una acció política en sí com la finalitat d’aquesta. Per exemple: estarem d’acord o no en que la gent es manifesti depenent únicament del per què ho fa, sí es en favor del transvasament: no, si és contra la pedrera de l’Argentera: sí. No estarem a favor de la desobediència si no sabem per quin motiu es desobeeix, sí és per no dur a terme un avortament: fora, sí per exigir que s’aturi BCN World: si. Estarem o no d’acord en presentar-nos a les eleccions depenent de si és per a mantenir l’estatus quo, ocupar poltrona o reformular el sistema: no, si és per a fer d’altaveu de la lluita al carrer, per a demostrar les limitacions de les institucions o treure a la llum els trapis de la màfia política: sí. Estarem d’acord en una consulta sí aquesta va en la línia de començar a trencar l’estatus quo, si per el contrari el manté doncs no hi estarem d’acord. En definitiva, ser legal o ser il·legal no és qüestió precisament de cap llei, sinó és una qüestió ètica, i denunciar il·legalitats d’uns i defensar les nostres no és cap contradicció inintel·ligible (a no ser que pensis com elles) ans el contrari és un fet totalment real, ja que la realitat es contradictòria i negar-ho seria de facto negar la realitat. I de fet, així és la realitat: les coses estan en perpetu moviment i el que les fa moure és la contradicció. Si volem canvi hem de ser legals i il·legals alhora, aquest però només podrà ser per la via il·legal. Sinó mirem més enllà de l’ara, per tant de la legalitat burgesa la qual ens acollim, i anem amb “preses” (i a sobre burgeses), tard o d’hora les pastilles de fre ens fallaran, i sortirem per la tangent, perquè les lleis de la física també són reals i com la contradicció, inevitables